CARTA DE BARCELONA – De la judicialització de la política a la judicialització de la venjança – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Com era previsible, la veu oficial de la UE continua repetint disciplinadament, i potser ja a contracor, que el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol és un afer intern. La cúpula de la UE, captiva dels seus pactes i conseqüent amb els acords, compromisos, interessos i contrapartides diversos, no pot fer cap altra cosa. Però aquest afer intern, durament reprimit a l’Estat Espanyol, ha acumulat la tensió necessària per esclatar i expandir-se en l’única direcció en què pot fer-ho, és a dir, cap a Europa. Aquest afer intern ocupa hores d’ara els tribunals belgues, escocesos, suïssos i alemanys i compromet de manera efectiva el Tribunal de Drets Humans de les Nacions Unides i diverses institucions internacionals compromeses en la defensa dels drets humans i de la pau. D’ençà dels fets de l’1 d’octubre i dels fets posteriors, ha crescut la solidaritat amb la causa catalana. La solidaritat, però, no explica del tot l’interès suscitat per la reivindicació catalana; allò que l’explica principalment és l’estupor, la sorpresa amb què els europeus i els ciutadans d’altres parts del món han descobert la cara més inhòspita, menys democràtica, més anacrònica i més hostil de l’Estat espanyol envers un territori que ha demanat per activa i per passiva poder manifestar la seva voluntat i, arribat el cas, decidir cívicament i democràtica el seu futur.

Per als països en què la democràcia té un fort arrelament, i on la separació de poders és inqüestionable, resulta incomprensible la negativa al diàleg del govern de M. Rajoy, que compta amb l’empara de les forces polítiques majoritàries del parlament espanyol, presents també amb igual radicalitat al parlament català.

En aquest espai ho he dit des del primer moment i ho he anat repetint al llarg d’aquests anys: els governants espanyols no acceptaran mai de grat seure en una taula d’igual a igual amb els representants del parlament català. No acceptaran un diàleg entre “sobiranies”; mai no reconeixeran, si no és a causa d’una derrota absoluta –com va passar el 1898 a Cuba–, la sobirania de Catalunya, condició prèvia per al diàleg polític.

No es tracta, per tant, del rebuig al referèndum, ni del rebuig a una iniciativa política de difícil empara en la constitució espanyola, sinó d’un rebuig inalterable al reconeixement de Catalunya com a entitat política sobirana.

Això és el que, des del primer moment, ha empès la voluntat d’autodeterminació dels catalans a un atzucac. Tancat amb pany i forrellat el camí del diàleg i del referèndum, la persistent determinació de la societat catalana no ha trobat cap mena d’espai polític on plantejar-se. L’encastellament constitucional de la política espanyola ha forçat la intervenció del Tribunal Constitucional i, tot pervertint-ne la naturalesa jurídica, ha dotat aquest organisme de capacitat coercitiva i n’ha fet un instrument repressiu.

Durant la fase més virulenta de la reclamació dels catalans, abans de l’1 d’octubre, el govern espanyol va canalitzar a través del Tribunal Constitucional l’acció política. En aquest període es va destruir la capacitat d’arbitratge d’aquesta institució i de la magistratura a tots els nivells, i fins i tot la de la monarquía, la neutralitat de les quals hauria calgut preservar de totes totes. En aquest període es va parlar, i molt, de la judicialització de la política. El govern de M. Rajoy i el Partido Popular, amb l’aquiescència culpable de les forces polítiques majoritàries, imbuïdes d’un nacionalisme espanyol radical e irrenunciable, va provar de fer política a través de la manipulació del Tribunal Constitucional.

L’1 d’octubre, però, quan, contra tota la maquinària repressiva de l’Estat, es va consumar el referèndum amb la participació de 2,2 milions de persones i una victòria aclaparadora del 90 % a favor de la independència, la judicialització de la política es va extingir totalment. Fer política a través de la justícia és, en definitiva, l’intent de resoldre el conflicte polític utilitzant la justícia, malgrat que aquesta sigui una via inadequada. Tant se valia que la maniobra fos covarda, inapropiada, barroera, antidemocràtica o inconstitucional; tant se valia que no resolgués res, si aconseguia apaivagar la situació i tornar a la calma “autonòmica” i al sotmetiment a la jerarquia. Es tractava de fer por, d’espantar la població amb l’exèrcit si cal; fins i tot altes jerarquies de l’Església catòlica van condemnar l’independentisme com a contrari a l’obediència eclesiástica, com a “pecat”. Tot s’hi valia: comprar declaracions, comprometre favors internacionals, recórrer a les clavegueres de l’Estat, prevaricar… La finalitat era fer abaixar el “soufflé” català. Ja aleshores, de cara a la resta de l’Estat espanyol, es negava fins i tot l’existència del conflicte: era cosa de quatre exaltats, algun polític boig o nazi, els mitjans de comunicació, l’escola catalana, el “naZionalismo” retrògrad i excloent… Mentre el Tribunal Constitucional feia el paper de repressor del moviment independentista el govern espanyol movia tots els fils i tots els recursos, diplomàtics, policials, econòmics…, per desacreditar el sobiranisme català i els seus líders i institucions.

Així, van assegurar que el dia 1 no hi hauria urnes, que no hi hauria paperetes, que no es faria el referèndum, que es faria el ridícul internacionalment, que Catalunya s’arruïnaria, que no hi quedaria cap empresa, que les multinacionals fugirien esperitades, que no hi arribaria cap turista, que es perdrien les pensions, que els castellanoparlants serien perseguits o expulsats… Totes les malvestats imaginables, totes les catàstrofes… I es van intervenir els comptes de la Generalitat, se li va treure tota capacitat de gestió econòmica per evitar que dediqués ni un cèntim d’euro a l’organització del referèndum… I malgrat tot, el referèndum es va fer, i va ser un èxit i, especialment, un acte de resistència extraordinari contra la violència de les forces policials i de l’acció repressiva de l’Estat espanyol.

Aquell 1 d’octubre, però, Catalunya va ferir greument l’orgull espanyol. I aquell mateix dia l’Estat va abandonar la judicialització de la política i va orquestrar ràpidament la judicialització de la venjança. Des d’aleshores l’objectiu no ha estat d’apaivagar, pels mitjans que calgui, legítims o il·legítims, la revolució dels catalans; sinó, de venjar la humiliació dels espanyols.

L’afany de venjança és la nova ceguesa que s’ha instal·lat en l’acció de la política, de la judicatura i de gran part de la societat espanyola, inclosa aquella èlit que en algun moment havia merescut la consideració d’”intel·lectualitat”.

Però, si fins aquell moment havien procurat actuar de manera soterrada i guardar les formes, d’ençà de l’1 d’octubre  van rebaixar enormement aquesta cautela. Amb la derrota en les eleccions del 21 de desembre, en què va tonar a aconseguir la majoria parlamentària l’independentisme, l’orgull ferit es va incrementar a l’extrem: havien organitzat unes eleccions i les havien perdut estrepitosament, malgrat que havien conspirat durant tota la campanya per desmobilitzar l’independentisme, amb polítics i representants de la societat civil a la presó o a l’exili.

La judicialització de la venjança va pujar els trams més rostos del desvergonyiment polític i la mentida: va construir un relat absolutament insostenible, disparatat, incoherent, que no descansava sobre els fets sinó sobre l’orgull ferit. El resultat és un despropòsit jurídic d’una barroeria extrema, d’una inconsistència total… Però, se’l creuen; estan tan i tan dolguts, tan i tan ferits en el seu orgull, que qualsevol afirmació capaç d’emmurallar l’encastellament en la seva posició, qualsevol relat que els retorni la sensació de poder i de supremacia, i qualsevol iniciativa que comporti la humiliació de l'”enemic” els estan bé; no necessiten fonamentació jurídica ni argumentari veraç. La realitat i la veritat no hi compten. L’únic que hi compta és venjar l’orgull ferit.

I amb aquest argumentari barroer i insostenible, mal cosit pel jutge Llarena i la jutgesa Lamela, s’han presentat a Europa, i han exigit respostes jurídiques de països que els porten anys llum de solidesa democràtica i en els quals la independència judicial no és una formulació buida de sentit, sinó un principi molt més sòlid del que la inconseqüent democràcia espanyola és capaç d’imaginar.

El ridícul a Europa ha tornat a ferir, a trepitjar l’orgull, l’amor propi, la vanitat del nacionalisme espanyol, i malgrat tot, no hi ha provocat cap anàlisi, cap reflexió ni molt menys cap rectificació, ni en el govern ni en la societat espanyola, ni és previsible que ho faci de moment. Ans al contrari, si abans l’orgull espanyol estava ferit pels catalans, ara ho està també pel ridícul a Europa a causa dels catalans. I la judicialització de la venjança no només continuarà, sinó que s’intensificarà.

Si quan el conflicte se circumscrivia a l’àmbit estricte de la política l’Estat espanyol podia argumentar com a pretext el respecte a la Constitució com a salvaguarda de l’Estat de dret, ara, quan el conflicte s’ha situat de ple en l’àmbit extens de l’orgull i en termes de radicalitat nacionalista –digueu-ne patriòtica, si us agrada més– ja no caldran argumentacions ni coartades, el desvergonyiment de la mentida arribarà a les cotes més altes i el tancament del govern espanyol al diàleg serà tan o més ferreny que abans. I si arribat el moment, forçats per raons de compromís indefugibles, es planteja alguna mena de taula per a suposades negociacions, faran trampa, i l’hostilitat contra Catalunya es prolongarà en el temps, perquè per a Catalunya, des del segle XVII, només hi veuen dues alternatives: o una Catalunya assimilada –és a dir, despersonalitzada i castellanitzada– o una Catalunya subjugada –és a dir, sotmesa per la força, per la presa d’hostatges i pel xantatge. Per això, per a Catalunya, l’única via amb perspectiva de futur, si vol preservar la seva identitat i resoldre els seus problemas amb la mateixa eficàcia que ho fa un Estat democràtic avui, és la independència.

D’un conflicte polític se’n surt fent política, és a dir, parlant-ne, prenent acords i respectant els compromisos. Però, com se surt de l’atzuzac de l’orgull ferit? Quan el conflicte es situa en el terreny de l’orgull ferit, de l’amor propi, no hi pot haver cap sortida que no sigui el retorn a la política; és a dir, a un comportament de coherència i radicalitat democràtiques, una via que en aquest moment, a l’Estat espanyol, ningú no está en condicions d’assumir ni hi ha ningú amb la predisposició, la maduresa i la solidesa de conviccions democràtiques necessàries per seguir-la.

El govern espanyol, amb l’orgull ferit, continuarà atiant el foc de la venjança; el nacionalisme espanyol, amb l’orgull ferit, continuarà reclamant la humiliació de l’enemic; i sempre trobaran jutges que, amb l’orgull tan ferit com els seus conciutadans, aixecaran –des del despropòsit de ser jutge i part en el conflicte– l’argumentari jurídic que els procuri la consumació de la venjança. I tant els fa si Europa i la raó democràtica s’hi oposen. A Espanya encara impera allò de “más vale honra sin barcos, que barcos sin honra”, o, el que és igual, encara hi preval la política del “sostenella y no enmendalla”.

Vergonya!

 

Josep A. Vidal

One comment

  1. Ramon

    Magnífic article!! … De forma resumida i metafòrica s’hi explica la “Historia d’Espanya” (que bàsicament és la GUERRA de Castella contra Catalunya) que fa 500 anys que dura.

    Gostar

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

w

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: