Milers de morts dormen encara, a Espanya, a les vores dels camins, als camps, en centenars de fosses comunes i en tombes anònimes de localització ignorada. Són, diuen, els morts de la guerra civil, un eufemisme al qual ens ha acostumat al llarg de molts anys la historiografia del règim franquista i que ha estat adoptat sense gaires miraments pels historiadors en general per referir-se al cop d’Estat capitanejat pels militarots de la cúpula militar amb la connivència de la jerarquia eclesiàstica, l’aristocràcia, l’alta burgesia i altres poders fàctics, i seguit de manera immediata per les organitzacions feixistes, paramilitars, conservadores hipernacionalistes i retrògrades.
Cal dir, però, les coses pel seu nom, i un cop d’Estat o un cop militar no és pas una guerra civil: és una acció criminal decidida per una colla de criminals salvapàtries que decideixen actuar contra la legalitat i imposar per les armes l’ordre que afavoreix els seus interessos, al preu que sigui, generalment pagat amb la sang dels altres… I en són ells els responsaables únics. Els militars colpistes que el 18 de juliol van iniciar l’atac contra l’ordre constituït a Espanya podien no haver-ho fet, i van tenir en tot moment la capacitat i el poder de posar fi a la lluita armada. Ells sols van decidir el quan, el com i el perquè; ells van triar els suports, ells van decidir el preu i ells són els únics responsables de la sang, la destrucció i la desfeta social, familiar, cultural, econòmica, que aquell crim va provocar. I aquestes mateixes forces, ja victorioses a partir del 1939, són les responsables úniques de totes les misèries, les accions criminals, els assassinats “legalitzats” mitjançant judicis sumaríssims, els camps de treball forçat, les persecucions, l’exili, la repressió, l’arbitrarietat, la immoralitat, la ignominia, la corrupció i les prebendes i usurpacions de béns, de drets i de llibertats que va patir el país al llarg d’una terrible i sanguinària dictadura, els dirigents de la qual assistien a missa diàriament i rebien pietosament –i sacrílegament– l’eucaristia.
Ara, quan encara hi ha milers de morts a les vores dels camins i a les fosses comunes, i quan encara, des de les institucions i des d’organitzacions particulars sufragades sovint amb diners públics, es posen traves diàriament a les iniciatives d’exhumació de fosses i d’accions per recuperar i salvaguardar la memòria històrica, el govern de Pedro Sánchez ha decidit per decret llei exhumar les restes del dictador Francisco Franco i fer-les fora del Valle de los Caídos, un espai sacríleg –perquè vol passar per sant– que el dictador va fer excavar en la roca, amb concepcions faraòniques i megalòmanes, i en el qual va obligar a treballar els presoners republicans i els enemics del règim. Allà havien de ser enterrats, per decisió del dictador, els morts de la guerra, de l’un i l’altre bàndol, tot i que la simbologia constructiva i tots els elements arquitectònics i decoratius van ser fets per enaltir els colpistes. Milers de cadàvers de republicans van ser sostrets dels cementiris o les fosses on estaven enterrats i, sense autorització dels familiars, que en molts casos ni tan sols van ser informats del fet, van ser traslladats al Valle de los Caídos. Allò que havia estat un “cop militar” contra la República, allò que al llarg de la Guerra s’havia convertit en “Glorioso Alzamiento Nacional”, allò que en els primers anys de la dictadura, amb la instauració del Nacionalcatolicisme en tots els àmbits socials, va ser anomenat “Santa Cruzada” contra la maçoneria i el comunisme –com els va agradar de repetir a partir del moment que començà la Guerra Freda–, allò que havia estat originàriament una acció criminal, s’oficialitzava finalment, culminant amb això el procés de rentatge històric, com a “Guerra Civil”. I el Valle de los Caídos era exhibit pel règim franquista com a símbol de “reconciliació”. Però, no era cert que hi hagués hagut una guerra civil; no havia estat la ciutadania qui havia tingut la iniciativa de la guerra, no va ser un esclat popular el que la va encendre… Van ser tothora els colpistes, un exèrcit armat, que va cercar la complicitat d’altres exèrcits per atacar la legalitat republicana i imposar-ne una altra: la seva. No hi va haver una guerra de germans contra germans, en la qual, finalment, qui predica la “reconciliació” s’investeix dels valors de la fraternitat, la bondat, el perdó. La cosa més perversa –o una de les coses més perverses, perquè n’hi ha moltes en aquest esquema simbolitzat pel Valle de los Caídos– és que finalment qui “exhibeix la magnanimitat de perdonar” no és la víctima, sinó el botxí. En aquest relat que representa el Valle de los Caídos qui va actuar contra la legalitat “perdona” als qui la defensaven. És pervers.
Per això, no puc evitar de sentir-me estafat una vegada més per la gestualitat de la política, sobretot quan s’instal·la al poder. Ara treuran Franco de l’altar major del Valle de los Caídos, i ves a saber què en faran, de les restes. Per mi, tant se val. Però, davant l’altar major de la basílica, hi quedaran les restes del fundador de la Falange. Diuen que més endavant decidiran si el traslladen a un altre indret de la basílica, a la cripta on hi ha enterrats els altres milers de “víctimes de la guerra”. És a dir, l’esquema ideològic i el relat que el sosté restaran inalterats: hi va haver una guerra civil, fratricida, i hi ha un monument a la reconciliació. Com si la Guerra hagués estat una mena de fatalitat que havia d’acomplir-se inexorablement, com una torrrentada o una catàstrofe natural, que va arrossegar sense remei la vida de la gent. I no va ser així. Ho repeteixo: uns van decidir que, per imposar la seva voluntat, els seus valors i els seus interessos, havien de matar o exterminar els qui se’ls resistissin. Aquest és relat. I els agressors són colpistes i els agredits són defensors de la legalitat.
Vull aclarir-ho, per si li cal a algú: no faig apologia de l’enfrontament permanent. Els fets, en la història, tenen un cicle i finalment esdevenen passat. Però, estem obligats a restablir la memòria, que ha estat objecte de mistificació, de tergiversació, de manipulació…, que ha estat pervertida. Cal buidar de cadàvers el Valle de los Caídos, retornar-los a les famílies o a les sepultures ordinàries dels pobles d’origen. I de l’edifici i l’espai d’aquest mausoleu vergonyant, que en facin el que vulguin: que el venguin a trossets al millor postor o que hi facin una discoteca, o que l’arranin i en deixin escampades les restes perquè, anys a venir, tinguin feina els arqueòlegs. Però el relat de reconciliació no es pot continuar sostenint en un conjunt simbòlic en el qual els agressors són els qui s’atribueixen la generositat del perdó.
Em temo, però, que no serà això el que faran. El govern de Pedro Sánchez parla de fer l’exhumació i el trasllat de les restes al nou enterrament amb “dignitat”, per raons d’estratègia política, i l’Església demana que Franco sigui tractat amb la dignitat que li atorga la seva condició de batejat. Que no estava batejat quan signava sentències de mort? Que no estava batejat quan sancionava judicis sumaríssims?
Què cony vol dir això de la dignitat de batejat? Quina dignitat mereix qui va viure indignament?
L’exhumació i el trasllat s’han de fer dignament, és clar que sí. Però no perquè ell, el dictador, fos batejat, perquè això, la condició de batejat, no el fa digne ni pot esborrar la indignitat dels seus crims; sinó perquè els que tenim dignitat i els que actuem amb dignitat som nosaltres, aquells a qui la simbologia del mausoleo franquista atorga la condició de derrotats i culpables obligats a agrair la magnanimitat i el perdó suposat dels vencedors.
