CARTA DE BARCELONA – En el primer aniversari del 20-S a Catalunya, un clam per la República: la catalana i l’espanyola / 3 – por JOSEP A. VIDAL

[segueix]

Es van equivocar, van pensar que la població catalana s’acovardiria quan veiés arribar milers de policies i guàrdies civils, tanquetes antidisturbis, amenaces d’enviar-hi oportunament les altres forces armades… Van pensar que als catalans els tremolarien les cames quan comencessin els escorcolls –impremtes, diaris i editorials, empreses, magatzems, polígons industrials, dependències administratives, domicilis particulars, vehicles, empreses de correus… I s’hi van dedicar de cor durant dies, però no van aconseguir intimidar la societat catalana. I la data del referèndum s’acostava, i es difonia el cens… I van confiscar el correu, van confiscar publicacions, van tancar webs… La repressió es feia més forta, i malgrat tot veien que tot seguia endavant. El govern espanyol, els seus aliats en la judicatura, els comandaments de les forces concentrades a Catalunya –que veien amb malfiança la complicitat de la societat catalana amb la policia catalana, els Mossos d’Esquadra, aureolats per l’eficàcia amb què havien reaccionat davant l’atac de l’integrisme islàmic a les Rambles de Barcelona, a Salou, a Alcanar…– devien decidir, probablement, donar el cop d’efecte que “escarmentés” i acovardís definitivament la població tot deixant clarament manifest que estaven disposats a impedir el referèndum.

Passat el migdia, va començar a circular la notícia que la policia havia posat setge a la seu de la CUP. Des del dia abans i durant tot el matí, la policia hi havia destacat observadors que vigilaven atentament tots els moviments a la seu del partit (Candidatura d’Unitat Popular). Segons els atestats, tenien com a objectiu descobrir la circulació de propaganda a favor del Referèndum, i amb aquesta intenció, a mig matí del dia 20, van detenir algun automòbil que entrava o sortia del local i en van confiscar materials diversos tot i que no disposaven d’una ordre judicial. S’emparaven, però, en una ordre genèrica, donada uns dies abans, d’impedir el referèndum. Cap a la una del migdia, la seu va ser assetjada per un nombrós escamot policial, que van tallar els carrers i pretenien accedir a l’interior del local per fer-hi un escorcoll. En aquell moment s’hi havien anat aplegant davant el local nombrosos militants de la CUP, a més de veïns, simpatitzants o ciutadans volien cooperar en la defensa pacífica del local. Els responsables de la CUP van demanar a la policia l’ordre judicial de registre. Però, la policia estava actuant per decisió dels seus comandaments, però no disposava d’ordre judicial. Els efectius van augmentar, i entre la militància cupaire i la ciutadania van circular obertament consignes que, de manera inequívoca, organitzaven la resistència pacífica contra l’assetjament, mentre la policia intentava aconseguir una ordre judicial. Malgrat les amenaces policials perquè se’ls permetés accedir al local i alguna conat de força, els resistents van mantenir una oposició pacífica en tot moment, i no se’ls pot atribuir cap incident de violència en les set hores que va durar el setge. Cap a les vuit del vespre, fracassat l’intent de setge i sense haver aconseguit l’ordre judicial que avalés l’operació, la policia es va retirar.

I també aquí sorgeixen les preguntes: Qui va ordenar l’operació contra la CUP? Per què no es van proveir d’una ordre judicial, si els hauria estat facilíssim d’aconseguir-la en un marc operatiu de tant abast? Per què van incautar també material de propaganda que no tenia res a veure amb el referèndum? Per què un desplegament policial tan nombrós i tan sofisticat, amb armament, amb tall de carrers principals durant més de set hores? Quina reacció esperaven de la militància de la CUP? Val a dir que, en el conjunt dels prejudicis policials i dels mitjans de comunicació espanyols, al moviment d’esquerres de la CUP, radical, assembleari, republicà, sobiranista, popular, alternatiu…, se’ls considera proclius a la revolta i se’ls atribueix gratuïtament una propensió violenta absolutament injusta. Imbuïts d’aquest prejudici, esperaven potser una resposta violenta que no es va produir? El desplegament policial i d’armament permet si més no sospitar-ho. On eren els límits entre la investigació policial, que no va trobar –ves a saber per què– l’aval d’un jutge, i la provocació?

[seguirà] Josep A. Vidal

One comment

  1. Ramon

    Ñ necessita desesperadament la “gran excusa” per a esclafar-nos a l’estil 1714-1939. Mai acabaré d’entendre aquest nivell d’odi anticatalà que ja ve de lluny (posem-li 5 segles mínim). L’única explicació es diu ENVEJA.

    Gostar

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: