CARTA DE BARCELONA – No passaran! (*) – por JOSEP A. VIDAL

No passaran! Restaran avarats
a la sorra, i el mar
s’assecarà als seus peus,
vora l’eixuta quilla embarrancada.
No passaran! Tenen arnats el cor
i el seu front miserable de proscrits de la història,
d’extraviats del temps. No passaran!
No passaran, els malalts d’altivesa!
S’enfonsaran al llot del clos palustre
on s’ufanegen i pasten sa grandesa
amb l’aigua putrefacta de l’enyor del passat.
No passaran els qui el futur detesten,
els qui atropellen drets i llibertats,
els qui branden la llei contra la vida,
els qui atien la por contra la veritat.
No passaran ni amb armes, ni amb corones,
ni amb mentides, ni amb togues, ni amenaces,
no passaran els de l’Espanya una,
naufragaran, perduts, en mil riberes.
Vagaran en l’exili del seu odi,
orfes de tot amor, de tota intel·ligència,
xacra ominosa, detritus de la història.
No passaran  els vils, els miserables,
els qui encenen els focs expiatoris
i maten amb amor,
la creu en una mà, l’espasa en l’altra.
No passaran  els de les creus gammades,
ni les camises negres, ni les camises blaves,
els adalids de l’odi i la venjança,
els qui enarboren banderes de batalla
contra tota raó si no és la seva.
No passaran els pèrfids, els corruptes,
els qui volen la llei armada amb sabre.
No passarà ningú dels qui atresoren
beneficis i drets, prebendes, jerarquies,
propietats i dominis, privilegis,
i arrabassen amb sang el que és de tots,
els drets, les llibertats, els béns, la vida.
No passaran els tebis que s’ho miren
com si no anés amb ells,
els qui després d’haver encès la foguera
alcen els ulls al cel
amb gest condescendent
i diuen “jo ja ho deia”.
No passaran. Els deixarà la història
arraconats…, perduts. No és pas seu el futur.
Són esclaus d’un món vell.
Fantasmes del passat, se’ls menjarà l’oblit.
Són una raça eixorca.
El futur –i ja hi som– serà temps de revolta,
i els passarà per sobre.
Se’ls menjarà l’oblit. No passaran!

(Ara i aquí, però, fem-ne cabal,
que la fera ferida més mossega.)

Josep A. Vidal

(*) La Fiscalía de l’Estat espanyol va presentar divendres passat l’escrit de qualificació en què fonamenta l’acusació contra els dirigents i polítics catalans tancats des de fa més d’un any en presó preventiva. En referència a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i, per tant, represaliat no com a polític, sinó com a representant de la societat civil, l’escrit de la Fiscalia argumenta l’actuació violenta del processat en el fet que, en el seu parlament davant la Conselleria d’Economia, el 20 de setembre del 2017, va incloure l’expressió: “No passaran!”, un crit que, malgrat que ” la primera referència que se’n té és de la Batalla de Verdun, en la Primera Guerra Mundial” (vegeu: https://ca.wikipedia.org/wiki/No_passaran), va esdevenir un eslògan internacional antifeixista en la Guerra d’Espanya, quan va ser pronunciada per Dolores Ibárruri La Pasionaria durant l’atac de les tropes nacionals (els feixistes) a Madrid. La Fiscalia de l’Estat espanyol hi veu, en aquest eslògan, una proclama guerracivilista i, consegüentment, un desmentimentdel pretès pacifisme de Jordi Cuixar i de l’independentisme català, i ho diu amb aquestes paraules: «En la tarde del día 20, Jordi Cuixart se dirigió a los congregados y exigió la liberación de todos los detenidos. Pese a reivindicar el pacifismo de la movilización, apeló también a la determinación mostrada en la guerra civil (empleando la expresión ¡no pasarán!), y retó al Estado a acudir a incautar el material que se había preparado para el referéndum y que tenían escondido en determinados locales, acabando su alocución diciendo “hoy estamos decenas de miles aquí, mañana seremos centenaris de miles allá donde se nos requiera… No tengáis ninguna duda de que ganaremos nuestra libertad”». Amb això considera fonamentat que l’actuació de Cuixart va ser violenta i que, per tant, hi ha base legal per acusar-lo d’un delicte de rebel·lió i demanar per a ell 17 anys de presó. Aquest argument demencial és una mostra de la incosistència jurídica de tot el procediment, basat en una ficció que la Fiscalia ha construït amb voluntat de venjança més que de justícia. La petició de més de 200 anys de presó i més de 200 anys d’inhabilitació, a més de multes milionàries, són les pretensions que la Fiscalia basa en aquesta ficció. No és cap broma, naturalment, però als de VOX, el partit d’ultradreta que exerceix l’acusació i que ha trobat en l’independentisme català una oportunitat d’aconseguir representació parlamentària en les pròximes eleccions, li sembla poc. Ells, els mateixos que ens explicaven no fa gaire que en el franquisme s’afusellava gent, però “amb amor, sense odi”,  demanen triplicar les penes, és a dir, més de 700 anys de presó… Ells, que arreu escampen l’odi, la violència i la intolerància, voldrien veure aixafats, literalment, homes i dones de pau, que, per mitjans democràtics i pacífics, defensen una opció política legítima i convivencial.