CARTA DE BARCELONA – Contra els polítics mentiders i altres habituals de la mentida – por JOSEP A. VIDAL

 

He de reconèixer que visc equivocat. Els fets m’obliguen a acceptar la meva ingenuïtat, que em fa creure que la mentida, la falsedat, la hipocresia i el crim o el delicte tard o d’hora són desemmascarats. No és cert: la mentida pot triomfar sobre la veritat, fins i tot sobre l’evidència. No és fàcil desfer-se del farcell que dos millennis de cultura judeocristiana ens han carregat a l’esquena. Per això em resisteixo a acceptar-ho, però he de claudicar: hi ha fets que necessàriament t’obliguen a obrir els ulls. Un dels més recents, però no pas l’únic, és la ignominiosa conducta del ministre d’exteriors del govern espanyol, el socialista Josep Borrell, que no ha tingut cap escrúpol a declarar que en la repressió del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya no hi va haver cap actuació violenta de les forces policials. Les imatges de la violència policial són, segons ell, invencions; imatges manipulades, falses en la major part, que en molts casos corresponen a “actuacions violentes de la policia xilena durant la dictadura de Pinochet“. Les paraules exactes van ser aquestes: “Muchas de las imágenes que se propagaron aquellos días sobre la actitud violenta de la policía en realidad eran “fakes”, eran imágenes que correspondían a actuaciones que se habían desarrollado en el Chile de Pinochet, o, cuando se presentaba a la policía española quienes realmente estaban actuando era la policía autonómica [es refereix a la policia autonòmica] reprimiendo manifestaciones de bomberos que reclamaban aumentos de sueldo. Los famosos 1000 heridos de los incidentes que se produjeron durante el referéndum ilegal en Cataluña, a la hora de la verdad fueron solo 2 los que ingresaron en el hospital“.

I això ho deia a Brusselles, sense cap mena de vergonya. I ell sap perfectament que menteix. No és pas que estigui equivocat, que es pensi que realment és així com van anar les coses. No, sap perfectament que està mentint. I sap també que, des de qualsevol punt de vista, fins i tot tècnic –per la qualitat i resolució de les imatges enregistrades– és un disbarat atribuir-les al Xile de Pinochet. I sap també que les persones que hi surten, els escenaris on passen els fets i els policies que hi intervenen són identificables, amb localitzacions precises, amb noms i cognoms. I no ignora que les imatges van ser enregistrades per professionals de la premsa espanyola, catalana i estrangera, i que és una bestiesa incommensurable dir que les imatges enregistrades pels professionals de la BBC que cobrien l’esdeveniment són fakes news, manipulades per servir els interessos de l’independentisme català. Menteix i ho sap, i sap també que els qui l’escolten saben que menteix, però tant se val, del que es tracta és de dir-ho, perquè seran les paraules les que passaran als registres parlamentaris, seran les que constaran en acta i les que serviran de base per a la construcció del relat que s’adigui amb la veritat oficial que la política institucional, la del stablishment, necessita. Se’m fa inevitable recordar aquí  Fahrenheit 451, quan, fracassada l’operació de caça i captura del bomber fugitiu, que la televisió oficial ha estat seguint pas a pas, l’Estat improvisa un final de ficció, que acabarà sent la versió oficial i tranquil·litzadora davant la ciutadania.

També la mentida de Borrell, que s’ha constituït contra tota evidència en versió oficial, pot acabar sent la veritat tranquillitzadora davant la ciutadania espanyola. El ministre Borrell sap que menteix, i sap també que a Catalunya tothom sap que menteix; que fins i tot ho saben els qui comparteixen el discurs amb ell. Però li és igual, sap també que les constants i reiterades campanyes de descrèdit contra les legítimes i democràtiques aspiracions de l’independentisme i del republicanisme català ha adobat el terreny perque la mentida oficial prevalgui sobre qualsevol evidència que la desmenteixi. Sempre hi haurà una majoria disposada a creure cegament allò que confirma els prejudicis generats i difosos entre la ciutadania. Davant la immediatesa del macrojudici polític contra l’independentisme i contra la societat catalana, Borrell sap que ha de reforçar i consolidar els prejudicis per poder difondre la mentida i contrarestar l’impacte que produirà l’argumentació política dels repressaliats en la ciutadania espanyola, a la qual se’ls ha escamotejat la informació i se’ls ha imbuït de l’animadversió necessària perquè prenguin partit en favor de les tesis de l’Estat, pretesament constitucionalistes i democràtiques malgrat que s’han passat la Constitució, les llibertats i la democràcia per l’arc de triomf.

Jo sé que Borrell menteix, com ho saben els meus conciutadans, no pas per cap prejudici ni perquè hàgim estat manipulats ideològicament i teledirigits per la “perversa” televisió autonòmica (que és, en paraules d’Alfonso Guerra, el dimoni que ha enverinat la societat catalana). Jo sé que Borrell menteix perquè hi era, perquè vaig votar a les Terres de l’Ebre, perquè vaig presenciar les desproporcionades càrregues policials de Sant Carles de la Ràpita; perquè membres de la meva família van votar a diferents col·legis electorals de Barcelona, en alguns dels quals les càrregues policials van tenir una brutalitat extrema; perquè mentre això estava passant i jo viatjava de tornada a Barcelona, anava rebent les imatges que gravaven en directe la meva filla, els meus nebots, els amics. Jo sé que Borrell menteix, però al ministre Borrell li importa un rave el que jo sàpiga, perquè és contra mi que menteix, contra tots i cadascun dels meus conciutadans. Menteix per destruir-nos.

La mentida de Borrell, però, no és una rara avis. Forma part d’un reguitzell de mentides que amb tota la cara dura i sense cap mena de vergonya inventen i difonen l’independentisme les forces polítiques autoanomenades constitucionalistes, el PP i Ciudadanos, amb la seva excrescència d’ultradreta anomenada VOX i que, ves per on, exerceix l’acusació, compartint argumentari amb la fiscalia de l’Estat –ara socialista– en el judici que és a punt de començar. El procediment sempre és el mateix i igual de barroer: primer inventen el relat i després provoquen algun fet, per simple que sigui, que els pugui servir per consolidar-lo; o bé a la inversa, primer provoquen el fet i a partir d’aquí construeixen el relat.  A aquest exercici de demolició de les llibertats a Catalunya s’hi apunten tots: el parlament d’Extremadura demanant el 155 sine die, l’ínclit Manuel Valls dient que hi ha Catalunya se sent amenaçat per parlar castellà, el pedant Alfonso Guerra, una mòmia que Espanya probablement no es mereix, dient que “els periodistes de TV3, el cáncer de Cataluña, han entregado su alma al demonio”…  I davant d’això, quants ciutadans tranquil·litzats, quants silencis culpables… Que no s’adonen que la lluita contra les llibertats i els drets a Catalunya, que la lluita contra la República a Catalunya, que la violació dels drets humans a Catalunya –com també al País Basc; mireu, si no, el cas dels nois d’Altsàsua– acabarà destruint el marc de llibertats i l’Estat de dret arreu d’Espanya? Que no s’adonen que acabaran barrant el pas a una més que convenient instauració republicana? Que no s’adonen que fan el joc als mateixos poders que secularment els barren l’accés al desenvolupament democràtic, al creixement econòmic i al benestar social?

La instauració de la mentida destrueix les garanties del dret i les llibertats. Impossibilitat la convivència social, genera divisió i enfrontaments forassenyats. La instauració de la mentida alimenta dictadors i sàtrapes arreu del món, no només als països infraevoluciontas sinó també als països grans i a les grans potències. La mentida, però, tota sola no se’n sortiria; li cal la connivència de la por –i si voleu, digueu-ne prudència–que alimenta i generalitza la covardia.

La pregunta és cada cop més ineludible: volem o no volem un món en què imperi un règim de llibertats, d’igualtat de drets, de solidaritat? I si diem que sí, no podem transigir amb la mentida i hem de tenir el coratge de desemmascarar-la allà on sigui. O no ens ensortirem.

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: