CARTA DE BARCELONA – Contra la força del poder, la fortalesa de la dignitat – por JOSEP A. VIDAL

 

“La vida és el preu d’un ideal”
Lluís Companys

 

Aquesta citació del President Lluís Companys encapçala la carta que Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, ha adreçat, amb data 15 d’octubre, als socis de l’entitat que presideix i, per extensió solidària, a tots els ciutadans de Catalunya compromesos en la lluita per la llibertat, la sobirania, la democràcia i la República.

Precisament aquest mateix dia 15 s’acompleixen 79 anys de l’afusellament del president Companys, executat en compliment de la sentència a mort dictada per un tribunal militar franquista després d’un judici sumaríssim en el qual la sentència estava decidida abans de celebrar-lo. Lluís Companys fou, en el marc d’aquella sotragada sanguinària del feixisme i nazisme que va commocionar Europa, l’únic president d’un país assassinat. El franquisme necessitava aquella sang, i la va aconseguir en connivència amb la Gestapo alemanya i el falangisme espanyol. Encara avui aquell judici il·lícit i arbitrari, que consumava una venjança per alimentar una dictadura militar sanguinària, no ha estat anul·lat pel govern i els poders competents de l’Espanya democràtica. Encara ara, i a tots els efectes, el president Companys és un delinqüent que fou jutjat, considerat culpable i executat en compliment d’una sentència. Només a Catalunya, el Parlament ha declarat nuls aquell judici i tots els que, en aquell període fosc, es van perpetrar d’igual manera. Més enllà de les paraules i la xerrameca política conjuntural, no hi ha hagut reparació històrica d’aquell crim ignominiós. Ni dels crims comesos contra milers de ciutadans que es van enfrontar al feixisme.

La gestualitat política adquireix ara una grandiloqüència inusitada quan, en època electoral, sembla aplanat el camí per exhumar les restes del dictador Francisco Franco i traslladar-les, des del mausoleu faraònic i vergonyant de la vall de Cuelgamuros, l’anomenat Valle de los Caídos, a una altra ubicació. Pedro Sánchez i els dirigents socialistes s’omplen la boca per anunciar als quatre vents el fet com una fita històrica, mentre callen que, al llarg dels quaranta anys de postdictadura, han ocupat el govern durant molts anys i en diversos períodes, i que han tingut capacitat parlamentària prou representativa i poderosa per promoure la inhumació de les restes del dictador, que ara serà traslladat –probablement– al cementiri d’El Pardo, cosa que obligarà els pelegrinatges feixistes ha incorporar un segon escenari fúnebre per a les seves parafernàlies. El primer escenari, però, continuarà actiu, perquè hi continuaran reposant les despulles de José Antonio, fundador del partit feixista Falange Española, que continuaran a  la basílica benedictina. I en aquell indret d’ignomínia hi continuaran exhibint-se l’apoteosi de la simbologia feixista del nacionalcatolicisme espanyol, que sintetitza i enalteix les pitjors essències del nacionalisme i el patriotisme espanyols, les forces funestes i transversals que han castigat el poble espanyol secularment i l’han forçat sempre, i a desgrat, a caminar contra la història, contra la llibertat, contra el progrés econòmic i social, contra el pensament i la cultura, contra la democràcia, contra el republicanisme i, en definitiva, contra aquells que gosaven fer prevaldre la raó per damunt de la fe o el dret per damunt de l’obediència, i en qualsevol camp.

Aquesta força tel·lúrica d’irracionalitat només entén la història, i per tant també la política, les relacions socials, l’ordre i la convivència, en termes de vencedors o vençuts. No hi ha espai, en la història de l’Espanya triomfant ni en la seva manera d’exercir la política, per a l’acord, per al reconeixement de l’altre, per al pacte… Llevat, és clar, i lamentablement, que el fet de subscriure’l vagi acompanyat de la possibilitat d’incomplir-lo.

En aquesta vall de Cuelgamuros, que quedarà ara òrfana de la mómia del dictador, continuaran consumint-se les restes de milers de víctimes del feixisme que, en compliment d’una idea i un simbolisme delirants al voltant de la sublimació del mal per mitjà de la reconciliació, hi van ser traslladades per força, sense el consentiment de ningú i fins i tot d’amagat, sense el coneixement dels familiars -que durant anys van posar flors en una sepultura buida- perquè servissin així a la megalomania del règim en aquella bàrbara apoteosi de la reconciliació i l’expiació. Tota la simbologia feixista, tota l’exhibició iconogràfica del nacionalcatolicisme restarà dempeus, malgrat que se’n retiri la mòmia del dictador. Com va quedar dempeus bona part del’edifici simbòlic del franquisme quan, amb la mort del dictador, el llegat ideològic del règim, i fins i tot els mecanismes del poder, es van traslladar a l’Espanya democràtica que sorgí de la transició per, amb el terreny adobat de nou, arrelar-hi i perpetuar-se fins avui.

Avui, 80 anys després de la desfeta republicana a Espanya, la meitat dels quals han estat de dictadura i l’altra meitat de democràcia, un tribunal espanyol condemna a cent anys de presó els membres del govern de Catalunya, amb l’excepció dels exiliats, a la presidenta del Parlament català i als líders principals de la societat civil. Els acusen de sedició, un delicte que requereix la concurrència de violència, i de malversació, un delicte que requereix la desviació o apropiació de cabals públics. La sentència reconeix que no ha estat provada la violència, i fins admet el compromís dels sentenciats amb la no-violència, però els atribueix una violència potencial que considera suficient; i reconeix que no ha estat provada la malversació, però la considera necessària per a la consumació dels fins sediciosos i, per tant, la subsumeix en el delicte de sedició, i hi aplica la pena més alta possible. Sedició sense violència, malversació sense desviació ni apropiació de cabals públics, i malgrat tot… La sentència no estava redactada abans de començar el judici, però ja aleshores estava “escrita in pectore” i se sabia quin havia de ser el resultat. Perquè la sentència, amb l’argumentació jurídica que calgués, havia de ser no sols condemnatòria, sinó també dissuassòria i exemplaritzant. Els quatre mesos de judici han estat inútils.

Catalunya s’ha alçat contra la sentència. No solament els sobiranistes, no solament els republicans, no solament els nacionalistes… S’han alçat contra la sentència i contra tot allò que li serveix de cobertura els demòcrates, els defensors dels drets civils, la ciutadania que vol viure en un marc garantit de llibertats democràtiques i de drets, els qui pretenen una societat cohesionada, els qui creuen en la unió entre els pobles, els qui volen una Europa al servei dels ciutadans, compromesa en la defensa dels valors més ferms de la democràcia i de les llibertats, els defensors del constitucionalisme…-no els que s’omplen la boca cada dia autoproclamant-se constitucionalistes, sinó els que realment creuen en la unió i la cohesió entre els pobles, els qui creuen realment en la democràcia i en l’ordenació constitucional.

Els qui intenten combatre i desacreditar el moviment independentista i republicà català han procurat fer-se amb el control del llenguatge. Han guardat per a ells els conceptes d’unitat, d’europeisme, d’universalisme, de democràcia, i de constitucionalisme, i se’ls autoatribueixen en exclusiva. Són, però, tot el contrari: representen la disgregació, perquè defensen la unitat com a subordinació, com a jerarquia; perquè defensen l’europeisme com a supremacia dels estats per damunt dels pobles, dels interessos del capital per damunt de les persones i del medi que habiten; perquè proclamen l’universalisme com a valor sublimador de la pertinença a un Estat i el neguen a aquells que, no tenint un Estat, el reclamen; perquè entenen la democràcia com un règim inamobible, com un statu quo inalterable, i l’utilitzen per impedir totes aquelles forces que en la societat remeten a estadi preconstitucional i que, per això, mateix, no pot supeditar-se a la constitució vigent.

Catalunya està alçada, una vegada més, pacíficament, civilitzadament, democràticament… Però, el moviment republicà sobiranista ha estat jutjat, sentenciat i condemnat. I, malgrat tot el pacifisme, tota la civilitat, tota la voluntat de diàleg, tot el respecte a les institucions i tota la consideració als oponents…, ha estat considerat violent, suspecte d’una violència extremada, molt més perillosa –han arribat a dir jutges i fins polítics, a més de periodistes i opinadors– que la que va ensangonar el País Basc en els moments àlgids del terrorisme. La població catalana, tot i cívica i prudent i assenyada, s’ha vist tractada com a “terroristes”, amb invenció de relats i de proves. I ha après, a desgrat seu, que el pacifisme rep de l’Estat la mateixa resposta violenta, el mateix càstig, que les accions violentes, els crims i el terrorisme. I això no és aliè al fet que ara, enmig de les manifestacions multitudinàries i pacífiques tan sorprenents i impressionants com les que s’han produít aquesta darrera setmana a tot Catalunya, amb unes multitudinàries “marxes per la llibertat”, han aparegut, per primera vegada, alguns conats de violència: crema de contenidors, llançament d’objectes, corredisses i agressions cos a cosa entre la policia i algun grupúscul no identificat amb cap de les plataformes que canalitzen la protesta ciutadana, entre les quals els CDR, l’ANC, Òmnium…, o la més recent anomenada “Tsunami democràtic”. Aquesta imatge de violència, aldarulls que la policia, els mitjans i els polítics s’han apressat a qualificar de terrorisme, és la que els partitis espanyols en campanya necessiten i la que el govern necessita amplificar. Espanya, immersa en una dinàmica de desprestigi i compromesa en una campanya d’autoimatge compensatòria, fa prevaler el relat de la violència, una violència que la sentència contra els polítics catalans no ha pogut traduir en fets sinó només en suposicions. Els qui defensen la tesi de la “sentència justa” necessiten utilitzar aquestes imatges amb fogueres al carrer, corredisses i encaputxats per apuntalar el relat sobre la violència del republicanisme català i acreditar la bondat dels arguments de la sentència.

Davant dels fets, Pedro Sánchez, president del govern espanyol en funcions, ha convocat els líders del PP, de Ciudadanos i d’Unidas Podemos per fer front comú. Alhora, ha rebutjat la reunió que amb caràcter d’urgència li ha demanat el president de la Generalitat i s’ha negat a posar-se al telèfon quan el president Torra ha intentat parlar-hi. Ha adduït com a pretext el fet que el govern està en funcions per la situació preelectoral. Malgrat això, es reunirà amb els líders dels altres grups parlamentaris per fer “front comú” contra la protesta ciutadana a Catalunya. La vicepresidenta del govern en funcions, Carmen Calvo, ha dit que els catalans no tenen cap motiu per queixar-se. El ministre de foment en funcions, José Luis Ábalos, ha dit que no pot haver proposta política sobre el conflicte entre Catalunya i l’Estat perquè primer “cal acceptar la realitat, l’ordenament jurídic i la voluntat de restablir la convivència”; és a dir, i simplificant, que no es podrà parlar de la injustícia de la sentència fins que els catalans acceptin la sentència, que no es podrà parlar de república catalana fins que els catalans acceptin la monarquia espanyola, que no es podrà parlar d’independència fins que els catalans deixin de reclamar la independència. Eva Granados, figura destacada del socialisme català, ha dit recentment, parlant de les reivindicacions catalanes, que són qüestions massa complexes per deixar-les a les mans dels ciutadans, i que són els polítics els qui se n’han d’cupar: tot un exemple de convicció democràtica!

I tornem ara a la carta que Jordi Cuixart, l’endemà de conèixer la sentència que el condemna a 9 anys de presó per delictes infundats, va adreçar als socis d’Òmnium Cultural: […] L’Estat equipara la mobilització social no violenta amb la sedició. En nom de la sagrada unitat d’Espanya es condemnen drets i llibertats com el dret a la protesta […] Cal que no caiguem en el parany de la frustració. Junts estem construint la societat del demà, i ho farem des de la determinació més absoluta, sense renunciar a la diversitat que defineix la societat catalana. Fem que la vergonya d’aquestes sentències faci la volta al món, acompanyats de la mobilització popular i la voluntat inequívoca dels catalans i catalanes de contribuir, des de l’acció no violenta, a la pau, la justícia i la llibertat, a Catalunya i arreu. Lluitar pel dret a decidir-ho tot esdevé una obligació moral i un acte de responsabilitat absoluta, també amb les generacions que vindran. Lluny de cap penediment, ho tornarem a fer i ho farem junts, sense deixar-nos ningú pel camí. També per amor a la vida i la llibertat. Tinguem coratge i siguem perseverants. Visca Catalunya lliure!

Contra la força, dignitat.

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google photo

Está a comentar usando a sua conta Google Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: