MIGUEL TORGA
Història antiga
Hi havia una vegada, allà a Judea, un rei.
Un mala bèstia, a més:
Una cara de ruc sense ronsal
I dues trenes llargues.
La gent mirava, veia i entenia
Que en aquell personatge no hi havia
L’esguard d’algú a qui agrada la mainada.
I era això, realment, el que passava.
Perquè un dia,
El malvat,
Sols per tenir el poder de qui és rei
I per no tenir ànima,
Sense més ni més,
Va fer matar tots els infants petits
A les ciutats i pobles del país.
Mes, atzar o miracle, el que passà
Fou que, en un ruc i anant desert enllà,
Fugí
D’aquelles mans de sang un xicarró
Que el viu sol de la vida acaronà;
I n’hi hagué prou
Amb aquest pam de somni
Per curullar d’alegria aquest món;
Per créixer, per ser Déu;
I per tancar a l’infern el de les trenes,
Perquè no li agradava la mainada.
Traducció: Josep A. Vidal
NATÁLIA CORREIA
Em parlaven d’Amor (O Dilúvio e a Pomba)
Quan un pomell de dotze batallades
s’escampava pels mobles i venies
tu solstici de mel per les escales
d’un pregó sentiment amb nous i amb pinyes,
infant eres de llenya i crepitaves
perquè de foc el nom antic tenies
i en l’eternitat seva hi col·locaves
el que l’infant dels orenells volia.
Després en el fullam sec et cobries
de tres-cents i molts més trigosos dies
i eres un sol en l’ombra flagel·lat.
El fel que per nosaltres beus et salva
i en el nadal humil que t’acompassa
ets tu l’únic que a tu s’ha acostumat
Traducció: Josep A. Vidal
EUGÉNIO DE ANDRADE
Últim poema (Rente ao Dizer)
És Nadal, mai no he estat tan sol.
Ni tan sols neva com en els versos
de Pessoa o als boscos
de Nova Anglaterra.
Deixo vagar els meus ulls
per l’esclat dels clavells
i els caquiers encesos entre l’ombra.
El qui té així l’estiu
a dins de casa
no hauria de queixar-se d’estar sol,
no hauria de queixar-se’n.
Traducció: Josep A. Vidal