CARTA DE BARCELONA – Ens cal joc net. En tindrem? – por JOSEP A. VIDAL

 

No és possible descriure un laberint de dins estant. Menys encara si no se’n té coneixement previ ni es disposa de cap altre referent. Per descriure’l amb el mínim d’objectivitat que cal és necessari un angle de perspectiva extern; veure’l des de fora. Els lectors d’aquesta secció, si és que n’hi ha cap d’habitual, poden haver observat que, a desgrat del cúmul d’esdeveniments que s’han anat produint els darrers temps en la reivindicació sobiranista a Catalunya, evito de parlar-ne i que, quan en parlo, ho faig d’una manera més conceptual que factual. I és que el conflicte polític a Catalunya ha estat empès vers un laberint imprevisible en el curt termini i de molt difícil descripció.

Aquesta construcció en què s’encreuen camins nombrosos, aparentment ben orientats, que no menen enlloc i que emboliquen més l’itinerari fins al punt d’oblidar d’on venim i on anem, té, a més, una component d’improvisació. No és un laberint tancat, que pugui ser recorregut i après; és una construcció oberta, que es va fent sobre la marxa dels esdeveniments, i això fa que cada vegada que s’enceta un camí que pot dur a la sortida, s’aixequin noves parets de bardissa, nous obstacles que porten una i altra vegada al cul de sac.

Obstinat en la detenció del poder contra la raó democràtica, l’Estat espanyol, amb independència que fossin populars o socialistes els qui l’administressin, va negar des del primer moment naturalesa política al sobiranisme i el republicanisme català. Tancat en el reducte d’ un nacionalisme d’arrel vuitcentista i de pedra picada, malalt d’orgull patri, arnat i classista, i assumint la consigna de la sacrosanta unitat d’una pretesa nació espanyola de matriu castellana i excloent, amarat de nacionalcatolicisme i enemic de la diversitat, l’Estat espanyol va iniciar, a partir del 1975, una lluita amb si mateix en la qual, finalment, el sectors conservadoristes i reaccionaris van aconseguir trobar-se còmodes en les formes democràtiques i van aprendre a mantenir el control dels poders de l’Estat, incloses l’alta judicatura, les forces armades i el capital, alhora que l’esquerra, obligada a entrar al ball de la dreta, es perdia fins a esvanir-se en l’esforç per aconseguir algun èxit electoral i, falta de poder real i de projecte coherent, es burocratitzava, s’amansia i divagava en les fluctuacions d’un discurs sense compromís, sense fidelitat als valors, sense nervi i sense conviccions, i es lliurava a una gestualitat sense contingut. Als poders fàctics –que no són una entelèquia sinó que existeixen realment, cal no oblidar-ho– ja els estava bé que manessin els uns o els altres, i alternativament. Ni les dretes ni les esquerres constituïen cap mena d’amenaça als seus interessos ni a la seva hegemonia, que comptava a més amb l’escut protector d’una monarquia interessada i servil.

Així es va construir aquella noció, que durant un temps va circular pel món i va aconseguir una certa credibilitat, de l’oasi –i gairebé del miracle– de la democràcia espanyola. Ni tan sols la persistència del conflicte basc aconseguia trencar aquesta imatge; ans al contrari, l’amenaça i la violència de les accions terroristes conferien a l’Estat espanyol un plus de solidaritat internacional, alhora que, i això era menys conegut, proporcionava al supremacisme nacionalista que s’emparava en les estructures de l’Estat, una certa coartada per als seus excessos, que existien –cal no oblidar-ho– sota formes diverses tot i que poques vegades sortien a la llum públic, sinó que circulaven en els reductes profunds de les clavegueres de l’Estat.

Va arribar el moment que aquest corrent reaccionari, nacionalista i conservador, no sé si ancorat en el franquime o nostàlgic del franquisme, però en tot cas convençut que calia salvar algunes virtuts o valors d’un temps passat en què l’Estat era més fort que en l’Espanya autonòmica, es va sentir prou fort per plantar cara a les reivindicacions que Catalunya, farta d’incompliments i desatesa en molts sentits, també en l’econòmic, plantejava a l’Estat amb una veu cada cop més clara. Per primer cop de manera explícita i força general es va decidir plantar batalla i moure peça per la recentralització de l’Estat. La sentència del Constitucional contra l’Estatut de Catalunya va significar un punt d’inflexió, que va anar precedit, recordem-ho, de les mesquines passades de ribot de què es vantava sarcàsticament Alfons Guerra, de la recollida de signatures contra Catalunya i les denúncies del PP, de la campanya –fins i tot amb espots televisius– contra uns suposats favors, privilegis i pecats dels catalans i l’inici d’una campanya persistent en tots els mitjans de més audiència –campanya que, per cert, ha persistit fins avui. Des d’aquell intent barroer de desacreditar i menystenir Catalunya, la desafecció va desembocar en un conflicte obert.

L’Estat espanyol, en totes les seves estructures i en molts dels seus ciutadans, va parlar aleshores de soufflé català, d’una protesta transitòria que, així ho pensaven, s’arreglaria fàcilment prometent als catalans una pluja d’euros –per enèsima vegada els mateixos euros que no arriben mai. Perquè són molts els responsables polítics i els opinadors que estan convençuts que els catalans són mesquins, que de seguida afluixen quan es tracta de tocar la butxaca. A Catalunya, però, no hi havia cap soufflé, sinó l’esclat d’un conflicte de gran magnitud, que acabaria comprometent la governabilitat de l’Estat, que acabaria fent evidents els descosits, els estrips de la democràcia espanyola i que posava càrregues de profunditat en els pilars incosistents d’aquell pretès oasi espanyol.

Rubalcaba, el líder del socialisme espanyol, va pronosticar que, per enfrontar-se al problema de Catalunya, Espanya pagaria el preu i el sacrifici de l’Estat de dret que calgués. Cap solució política, cap alternativa. Només aguantar-se dret malgrat haver de llepar-se les ferides.

Vam dir aleshores que el problema polític català no només comprometia l’Estat espanyol, sinó que havia de tenir repercussions a nivell europeu i internacional. I el reaccionarisme espanyol va continuar negant el problema, negant-ne la dimensió política, negant-se a obrir un diàleg i obstinat en la defensa ultramontana dels sentiments patris i de la unitat de la nació espanyola. I no en va tenir prou amb l’acció de les clavegueres de l’Estat, sinó que va recórrer a la força judicial, a la coacció dels poders econòmics, a la campanya internacional de desprestigi de la voluntat sobiranista catalana i, quan va caldre, no va dubtar a emprar la violència física, l’agressió als ciutadans i fins i tot a comprometre-hi i sacrificar-hi la imparcialitat obligada de la corona. I amb aquestes eines i aquestes empares va endegar una venjança que ha passat pels tribunals espanyols i europeus, que ha inventat i argumentat delictes sense proves pels quals ha tancat persones innocents a la presó, que ha inventat actes de terrorisme que ni la policia ni la fiscalia han aconseguit de fonamentar amb proves, que ha enviat ciutadans a l’exili, que ha privat de drets fonamentals no solament polítics electes sinó també els seus milers d’electors…

I ha creat així, i continua creant-lo, aquest laberint en el qual deambula tan difícilment el sobiranisme català i, inevitablement, tota la societat catalana, però també l’espanyola.

El fracàs reiterat de formar govern a Espanya ha forçat el candidat Pedro Sánchez –ara ja president del govern espanyol– a entrar en una via d’acció política. En el debat d’investidura van esclatar molts abscessos purulents en la política espanyola, en un Congrés dels Diputats en el qual la ultradreta filofeixista de VOX ocupa més de cinquanta escons i en què la dreta que hauria d’estar cridada a ser moderada s’obstina, liderada per personatges d’una mediocritat esfereïdora, a apoderar-se del discurs de la ultradreta: no volen ser alternativa al neofeixisme ni a l’arqueofeixisme; simplement, volen ocupar l’espai que ocupa ara la gent de VOX, gent que, per cert, estaven fins fa dos dies en les files del PP i dels sectors ultranacionalistes d’altres partits de l’espectre espanyol.

Fer esclatar els abscessos purulents és una oportunitat per a l’anàlisi política. El pacte entre les forces d’esquerres –i ho escric amb cursiva perquè no totes les que se’n diuen són capaces de coherència amb un ideari d’esquerres, social i progressista– i la constitució d’una mesa de diàleg entre els governs espanyol i català són fets que haurien de fer albirar alguna possibilitat de sortida del laberint, la possibilitat si més no de retornar a un camí incert, però obert. I tant de bo fos així, malgrat que el meu auguri no em permet gaires esperances. No hi veig en Sánchez cap capacitat política més enllà del seu instint de supervivència, potser més per vanitat que per ideari polític. No veig al seu voltant el suport del partit socialista, i en canvi sí que hi veig la vigilància cancerbera dels barons del partit, dels veterosocialistes. No percebo en el nou govern espanyol cap indici –més enllà dels canvis en el discurs– que em faci pensar que tenen la capacitat ni el convenciment necessaris per revertir el discurs anticatalanista, carregat de mentides, que han alimentat durant tant de temps. I no veig tampoc, en el nou govern –ni en el nou context de la política espanyola– líders amb la rectitud moral per mantenir-se fidels als compromisos i als pactes. I no hi veig tampoc encara prou indicis que el moviment republicà a Espanya s’enforteixi com caldria, ni que l’esquerra pugui articular un projecte de futur més enllà de la immediatesa conjuntural o del curtterminisme.

I sense fermesa democràtica, republicana i antifeixista, per un costat, i, per un altre, sense un projecte de futur, ferm en la defensa de drets i llibertats i en el compromís social, ferm en les conviccions democràtiques i europeistes a banda i banda de la centralitat política, sense aquests dos factors, no hi veig cap sortida fàcil ni probable del laberint en què ens trobem, encara que hi puguem trobar una manera més suportable de moure’ns-hi.

Sortirà d’aquest nou gir de conjuntura una via de progrés polític per a l’Estat espanyol i per a Catalunya? Seran Sánchez i Iglesias, amb els entorns respectius, capaços d’articular un proyecte de futur amb una base ideològica coherent amb els postulats que se’ls suposen? Serà el sobiranisme català capaç de continuar la construcció del seu projecte amb el gruix, la solidesa i la claredat suficient?… No ho sé dir i m’imposo la restricció de fer pronòstics.

Demano tan sols que, del primer a l’últim, tots juguin net.

Josep A. Vidal

Leave a Reply

%d bloggers like this: