CARTA DE BARCELONA – Més enllà del mirall, el món s’esfondra? – por JOSEP A: VIDAL

 

“Perhaps Looking-glass milk isn’t good to drink…”

Lewis Carroll: Through the Looking-Glass,
and What Alice Found There
. Capítol I

 

Vivim temps de trasbals de les nostres seguretats en dimensions diverses. Naturalment, a l’hora de justificar aquesta afirmació, el primer que ens ve al cap és la pandèmia que assota la totalitat del planeta i que, havent afectat al voltant de 70 milions de persones arreu del món en un any, ha estat fins ara, a darreries del 2020, la causa de prop d’un milió i mig de morts.

A continuació, sense abandonar l’escala global, hi podem afegir el canvi climàtic i les múltiples i dramàtiques conseqüències que comporta, com ara la desaparició d’espècies, la destrucció d’hàbitats naturals, la transformació de la biosfera que esdevé cada vegada més inhòspita per a la vida, la destrucció de l’atmosfera, el malbaratament de la hidrosfera, la crescuda dels oceans, la pèrdua de recursos i la creixent insostenibilitat del planeta, la desertització i la fam, la salinització dels aqüífers, les migracions massives, la cada vegada més desigual disponibilitat de recursos naturals, i el desnodriment i la fam de bona part de la població mundial, com a part d’una llarga llista de mals de naturalesa molt diversa, alguns dels quals són ja irreversibles.

I encara, en la mateixa escala global, el càncer persistent de les desigualtats, entre les quals, la primera i la més greu, la més duradora en el temps, és la discriminació per raó de gènere, que converteix les dones, pel fet de ser-ho, en víctimes de les mil diverses formes de dominació masculina i en menysté la participació en la gestió política i econòmica de les societats, la productivitat laboral, la creativitat cultural i l’activitat general en tots els àmbits, també en els drets i les llibertats, sempre supeditades a la prepotència i la dominació en un entorn fet a mida del mascle dominant.

Hi podem afegir encara les desigualtats generades pel supremacisme de qualsevol naturalesa: ètnic, nacional, ideològic, econòmic, de procedència…, i totes les formes de poder i de domini que jerarquitzen els diferents grups socials en benefici de minories oligàrquiques i en perjudici de les majories dels bandejats, proscrits, privats o desposseïts.

Si haguéssim mirat amb prou lucidesa el que, des de fa molt de temps, passa al nostre voltant, ens hauríem adonat de tot aquest desori i de la fatalitat amb què es van consumant els pronòstics i les expectatives augurades pels analistes, científics, polítics, demògrafs, economistes…, i sabríem ja que, sense un canvi de rumb molt radical, el món se’n va al carall. Però, malgrat tantes evidències, no n’hem estat conscients, si més no en aquest primer món autocomplagut i hedonista, tan cofoi en la part de benestar que s’ha autoatorgat a qualsevol preu, i tan narcisista, tan enamorat de si mateix. Allò que matusserament hem convingut a anomenar món desenvolupat ens ha proveït, als qui hi pertanyem, d’una seguretat a prova de bomba. Malgrat les guerres, els abusos de poder, les desigualtats, l’arbitrarietat judicial, la repressió policial, els mecanismes de control social, les jerarquies, els poders fàctics i totes les misèries de les nostres societats capitalistes, hiperconsumistes, desmesuradament tecnificades, hipercontrolades i cada dia més fracturades socialment i més desposseïdes de consciència crítica, hem viscut en un món privilegiat i, dissortadament, ens hem imbuït d’aquest privilegi fins al punt de fer-nos invulnerables, insensibles i indiferents als grans mals que pateixen els altres i fins i tot als que patim nosaltres. Hem generat dins nostre el convenciment estúpid que, sigui quin sigui el problema o el mal que ens afecti, ens en sortirem, i aquesta convicció fa que minimitzem el desgavell, que no reaccionem davant l’evidència de la tragèdia.

Tancats dins la muralla de la nostra seguretat, imbuïts d’una il·lusòria superioritat –científica, econòmica, tecnològica, social, cultural, ideològica, ètica…– hem generat defenses contra el sofriment dels altres i hem après a contemplar sense gaire trasbals les guerres dels altres, les migracions desesperades, els naufragis i els cadàvers a la sorra de les platges, les famílies separades, els camps de concentració de refugiats, els pobles perseguits, desplaçats i confinats, oblidats o exterminats per polítiques genocides. Ens hem insensibilitzat davant la misèria i la fam, davant el sofriment de pobles i terres devastats per desastres naturals o provocats… Tots els mals, hem pensat, passen lluny de nosaltres. “Pobra gent –hem pensat–, quina pena que fan”, i potser hem fet algun gest de generositat per atenuar-ne el sofriment: una donació, una col·laboració amb una ONG, un recapte d’aliments, una manifestació, alguna pancarta… Allò que calgui per a la tranquil·litat de la nostra consciència, perquè, en definitiva, aquest és l’objectiu: preservar la nostra tranquil·litat, mantenir dempeus l’edifici de les nostres seguretats.

Ara, però, quan la propagació d’un virus ha transformat el nostre entorn i ha fet trontollar tot allò que ens semblava incommovible, les nostres seguretats s’esfondren com un castell de naips davant les incerteses del present i del futur immediat. Ho he sentit a dir sovint aquests darrers mesos: tot s’enfonsa, la realitat salta pels aires, es fa a trossos, res no tornarà a ser com abans… Tot un enfilall de lamentacions per la pèrdua d’una realitat que, bona o regular, ens proporcionava un reducte de seguretats prou còmode, malgrat que estigués basat en la indiferència davant el patiment o la vulnerabilitat dels altres.

El cert, però, és que el món no s’esfondra, sinó que fa el seu camí segons les lleis naturals, amb alteracions més o menys atzaroses segons les variables que hi intervinguin. El que s’esmicola i cau a trossos és el mirall complaent en la superfície del qual hem contemplat sempre la nostra realitat. La imatge del nostre reducte en la superfície del mirall és abastable, delimitada pels límits del vidre argentat, i és alhora envolvent: plantats davant el mirall, veiem el que tenim davant, frontalment, i alhora, reflectit, tot allò que tenim darrere o als costats. Les dimensions del nostre espai s’eixamplen, i la imatge tancada ens ofereix la percepció d’un món complet i real. Tant se val que aquell que és borni de l’ull dret es contempli en la superfície polida amb l’ull dret sa i borni de l’ull esquerre; ni aquesta evidència és suficient perquè es plantegi el dubte de si allò que veu és la realitat. Però, si el mirall es trenca i cau a trossos, l’abast de la nostra mirada s’empobreix, l’espai que ens envolta perd dimensions, el marc queda buit, i ens trobem de cara a la paret, a un pam d’una superfície real que havia restat amagada a la nostra percepció pel contingut il·lusori del mirall.

Quan el món, el nostre món, s’esmicola, allò que s’esmicola realment és el nostre imaginari, aquella percepció il·lusòria que ens presenta en un tot coherent un grapat de percepcions diverses i sovint parcials i inconnexes. Però és aleshores, quan el mirall ha desaparegut, que retornem a la percepció de la nostra realitat, o potser és aleshores que som més a prop de la “realitat”.

A la Xina, des d’on, segons sembla, es va propagar el virus, van prohibir les imatges agòniques dels malalts, dels hospitals saturats, dels efectes de la infecció. Aquesta opacitat l’han seguida tots els països. Arreu els periodistes gràfics i els informadors han vist coartada la iniciativa informativa. S’han evitat les imatges dramàtiques fins allà on s’ha pogut, amb el propòsit de no traumatitzar la població. I per què? ¿Que no estem avesats a veure l’agonia de les persones llunyanes, les víctimes de la fam, els cossos avarats a la platja; les cares dels  infants afamats, macilents, agonitzants; les corrues d’exiliats, l’esclat de les bombes, els edificis esventrats, les ciutats destruïdes, les fosses comunes plenes de cadàvers massacrats, amb els cranis foradats pel tret de gràcia? ¿Que no veiem cada dia, als carrers de les nostres ciutats, la misèria dels homeless, la indigència a què es veuen obligats els migrants sense papers, els bandejats de la societat, els desesperats de la justícia, els oblidats, els marginats…? I doncs, si és així, per què aquest zel de les autoritats a evitar la publicació de les imatges dramátiques d’aquesta pesta que ha castigat milers i milers de famílies, prop d’un milió i mig de morts, arreu del món?

La resposta és simple: perquè ens toca de prop. Perquè fa a miques el mirall de la nostra realitat il·lusòria i ens planta cara a cara amb una realitat indòmita, molt més inhòspita, menys manipulable, més resistent a l’engany.

Les nostres societats desenvolupades necessiten aquesta composició illusòria d’un sistema de seguretats basat en l’explicació coherent del món. Els hi va la supervivència. Sense la imatge il·lusòria d’un món sota control, no suportaríem l’engany que ens fa dòcils, manipulables, conformistes; l’engany que ens fa confiar que, davant un problema, algú ens proveirà del remei. Les nostres societats avançades no es poden permetre un forat d’aquesta magnitud en la seva autoimatge, perquè perdrien el control; per això han d’amagar o disfressar la realitat i mantenir incòlume la imatge d’un estat provisor com a base del sistema de seguretats dels ciutadans. Cal evitar la transgressió; no es pot passar a través del mirall ni veure el món des de l’altre costat. La il·lusió és prevalent, i si no es correspon amb la realitat, cal negar la realitat, sotmetre-la a l’ideari, al miratge, obligar-la a encabir-se en el marc precís que tanca la superfície del cristall argentat. I allò que no hi càpiga o que no s’hi adigui ha de ser destruït.(*)

Lewis Carroll, de qui prenc la citació que encapçala aquest article, tanca l’aventura d’Alícia a l’altra banda del mirall amb aquesta pregunta: Life, what is it but a dream?

Somni, il·lusió, imaginari, miratge, ficció… Quan el mirall s’esmicola i ens retorna a la realitat, ens cal recuperar, amb mirada crítica, la dimensió precisa de les coses; saber on som, qui som i què cal fer. La llibertat.

Josep A. Vidal

(*) La prevalença de l’imaginari social sobre la realitat ha estat la causa de nombroses calamitats tràgiques en la història de la humanitat, i no cal posar-ne exemples. Mai no hi falten ximples que es pensen compromesos en l’empresa redempcionista de salvar la imatge il·lusòria del seu món, encara que els calgui pagar el preu de la vida dels altres. No està gaire lluny en el temps la massacre i el genocidi que es produí en el marc de les guerres de Iugoslàvia, tot just ara es commemora, encara amb les ferides obertes, el 25è aniversari de la signatura dels acords de Dayton (14-12-1995), que van posar fi oficial al conflicte bèl·lic.

I, ara que parlem de ximples salvapàtries, no puc deixar d’esmentar els militars espanyols en la reserva que, amb més condescendència social de la que mereixen, han parlat de la necessitat d’afussellar 26 milions dels altres (separatistes, comunistes, podemites, demòcrates, republicans i antimonàrquics, anarquistes…) i fins s’han adreçat al rei perquè encapçali la regeneració d’una Espanya, que, a parer d’ells, s’està desfent a trossos. La seva realitat. El seu imaginari.

Leave a Reply