CARTA DE BARCELONA – On s’instal•la la mentida, la veritat és delicte – por JOSEP A. VIDAL

 

 

La realitat “relatada” no és una mirada al món tal com “és”, sinó una interpretació de la realitat amb la finalitat de donar sentit a allò que s’esdevé d’una manera versemblant, enraonada i eficaç. Això comporta fer-nos veure que les coses són d’una manera quan en realitat són d’una altra (o no són de cap manera)

Óscar Vilarroya: Somos lo que nos contamos, Editorial Ariel, 2019, pàg. 17

 

No sé si hi ha res que pugui caracteritzar de manera convincent i duradora aquest món nostre tan voluble i, ideològicament, inconsistent si el considerem amb els criteris de la cultura heretada. M’atreveixo, però, a proposar com a característica la pèrdua del relat com a bé patrimonial del poble, de la demos, que ha permès que se n’apropiessin els detenidors del poder, és a dir, del capital; en definitiva, els usurpadors dels béns que haurien de ser d’usdefruit universal, patrimoni comú de la humanitat per a la supervivència. En les nostres democràcies, cada dia més desprotegides davant l’ambició del poder, sempre propens a cedir a la temptació del totalitarisme, el capital, sense renunciar a detenir la propietat dels recursos naturals i dels beneficis de les transaccions comercials i monetàries, s’ha adonat de la importància de “posseir” el relat, i s’ha apropiat dels mitjans de comunicació i dels recursos i sistemes de desenvolupament tecnològic per tal d’atorgar-se la llibertat d’ordenar els fets en seqüències versemblants, enraonades i eficaces adients per a la consecució dels seus interessos i de les seves forassenyades ambicions.

El mal que se’n deriva, d’aquesta maniobra totalitària, és una tragèdia per al futur immediat de la humanitat. L’actual guerra a Ucraïna palesa que és possible massacrar un territori i la gent que hi viu impunement i amb el vistiplau de la societat que consenteix a l’autòcrata de torn que perverteixi la naturalesa, la voluntat i els valors d’aquells homes i dones -jovent gairebé sempre- que ell, el dèspota (titella del poder), utilitza com a braç executor dels seus deliris i designis.

Així, a Rússia s’imposa el relat que no hi ha guerra a Ucraïna, i es persegueix, s’empresona o es silencia tothom que digui el contrari; i això malgrat que tothom pot veure o saber que els taüts que guarden les despulles dels joves morts en la “no-guerra” tornen a “casa” a centenars o a milers, cadàvers irreconeixibles, cossos esventrats i mutilats. I a desgrat també que són milers les vides destruïdes al país envaït, i són milions els exiliats, i el nivell de destrucció urbana i territorial és de devastació, de terra cremada… A desgrat de totes les evidències, s’imposa el relat del poder.

El cas de la guerra de Rússia contra Ucraïna és paradigma de totes les massacres que es porten a terme actualment al món amb impunitat i emparades pel relat més adient als interessos del(s) poder(s) o pel silenci, és a dir, per la supressió del relat, és a dir, pel no-relat. Allò de què no se’n parla no existeix, i allò que existeix s’esdevé tal com ho explica el relat que ho difon.

Salvant les distàncies, vegem-ne un altre cas: l’espionatge exercit pels serveis d’intel•ligència de l’Estat espanyol contra polítics, activistes, ciutadans sense militància, advocats, institucions… no ha existit per a molts ciutadans espanyols o, per a molts d’altres, està justificat per la defensa d’un bé pretesament superior. És allò tan espanyol i tan propi dels totalitarismes del segle passat del “Todo por la patria”, que sacralitza una pretesa unitat territorial i política, malgrat la violència i la violació de drets que hagin calgut per aconseguir-la. I els qui ho neguen són escarnits, acusats, bandejats. Hi ha hagut gent empresonada pel relat construït per les forces armades i la policia, pels jutges, per les forces polìtiques que s’alternen en el poder, pels jutges i els tribunals, pel govern, pels mitjans de comunicació…; hi ha hagut i hi ha encara exiliats, milers de represaliats o amb causes obertes amb acusacions tan greus com ridícules per infundades… I malgrat que aquests són fets constatables, s’ha prohibit parlar d’exiliats i de presos polítics. Centenars de ciutadans espiats en la seva intimitat, i aquí no passa res. El fi justifica els mitjans i, quan és contra Catalunya, tot s’hi val. I “tot”, com aquell “todo por la patria”, vol dir TOT.

La qualitat i la solidesa i el futur de les nostres democràcies estan tocats de mort si no aconseguim d’arrabassar el relat de les mans innobles que se l’han fet seu al servei dels propis interessos.

Josep A. Vidal

Leave a Reply