Aquest dia es faran sortir separats dos monstres, l’un femení i l’altre masculí. El monstre femení es diu Leviatan i habita al fons del mar sobre la font de les aigües. […] El monstre masculí es diu Behemoth, descansa sobre el seu pit en un desert immens anomenat Duindain, a l’orient del jardí que habiten els elegits i els justos.
El llibre d’Henoc 2. Apòcrif intertestamentari [entre els segles III i I aC (?)]
El passat mes de juny es va presentar, a Barcelona, Manual de diosas (Ediciones Torremozas, Colección Torremozas, 352. Madrid, febrer 2022), el nou poemari de Carmen Plaza, poeta nascuda a Burgos i establerta a Catalunya, que ha desenvolupat una extensa obra poètica, amb més d’una vintena de títols i que ha conreat també la narrativa i, en l’àmbit de la poesia, la literatura per a infants. La seva antologia No me regales flores, apareguda recentment, permet una aproximació global a la seva obra i a les característiques del seu llenguatge poètic.
Quant a la seva concepció, Manual de diosas construeix una reflexió poètica al voltant d’un tema monogràfic, seguint una línia de creació que Carmen Plaza ha utilitzat ja en poemaris anteriors, com ara i especialment, en Prohibido respirar, en què posa el lector davant el drama humà dels migrants que, empesos per la desesperació i alhora per l’esperança, s’arrisquen a travessar el Mediterrani sempre en circumstàncies tràgiques i a bord d’embarcacions precàries amb el desig de trobar condicions de vida i llibertat, camins oberts i nous espais i noves possibilitats en l’Europa desenvolupada.
En aquest cas, Carmen Plaza posa davant els ulls i la consciència dels lectors una de les grans tragèdies de la humanitat, la més gran sens dubte, si ens atenim al nombre de víctimes, a l’immensurable volum de dissort i d’infelicitat que ha provocat al llarg de mil·lennis de civilització: l’exclusió, l’oblit, l’anonimat, el bandejament i la incapacitació de la major part de la humanitat pel simple fet de ser dones.
La primera part del poemari, subtitulada Alas caídas, està encapçalada per una citació de Teresa de Jesús, la reformadora de l’orde de les carmelitanes, treta de les seves memòries: “Basta ser mujer para caérseme las alas”, i que dóna títol també al primer dels poemes:
Fue diosa un día.
Eligió una capilla lateral i sombría
donde pudieran recogerse en silencio
los seres desahuciados.
[…]
Alguien abrió la puerta y la empujó.
L’expulsió és l’arrencada del seguit de poemes que van dibuixant l’itinerari i tots els viaranys de l’exili, de l’espoliació arbitrària, de l’allunyament, de la usurpació i la negació de drets i llibertats.
Lloré sobre la piedra que creía un altar.
Fueron solo dos lágrimas.
Las sorbí sin pensar
que crecerían a lo hondo,
reventando el aliento,
músculos, huesos cansados
de sostener un alma inaccesible.
Y aquí estoy,
con un océano temblando en cada ojo.
L’exili absolut i definitiu, aquell que no permet de trobar una terra d’acollida i que no té cap espai de referència al qual tornar, és un camí dolorós, sense cap més opció que el sofriment. Els mites fundacionals de la nostra civilització, tal com s’han consolidat i han esdevingut vertebradors del sistema social, han negat a la dona la pertinença a l’origen; és, de manera primigènia, un ésser subordinat a un ordre social que li atribueix i li imposa, per damunt de drets i llibertats, valors d’utilitat. Per la mateixa raó que esdevé “útil” i, com a tal, imprescindible, és alhora subsidiària, negligible en tot allò altre que s’aparti de la funció que li ha estat reservada. En aquest seu reducte exclusiu pot ser adorada o maltractada, lloada o menystinguda, valorada o ignorada, mitificada, fins i tot divinitzada, o trivialitzada… Tant se val, cap d’aquests extrems no canvia la seva condició de bandejada, la seva exclusió, la seva privació dels drets i llibertats que escauen a la condició humana, ni tampoc el lloc que ocupi entre aquests extrems no dependrà essencialment de la seva pròpia voluntat. Fora d’aquest espai específic i exclusiu no existeix.
Estoy aquí. Ocupo un lugar, un instante.
[…]
Y estoy viva. Creedme. Lo proclamo
por si alguien siente curiosidad.
Potser des de la supèrbia de la nostra condició de persones avançades del segle XXI, imbuïdes dels valors del progrés i compromeses amb la creació d’un nou ordre, d’unes noves bases per a la convivència fonamentades en la igualtat de drets i llibertats, podem creure que les mancances o les insuficiències del sistema social ja han estat superades o que estan en vies de solució. Però podem equivocar-nos fàcilment, perquè hi ha un mal de fons i molts mals de superfície. Aquests darrers són els més evidents, els més fàcils d’identificar i potser de resoldre; però el mal de fons, com aquell Leviatan que per als antics habitava al fons dels oceans, sobre la font de les aigües, és difícil de veure i de definir. La desigualtat no és, realment, una qüestió d’ordre social, d’oportunitats ni de mentalitats, i ni tan sols d’educació: és un mal sistèmic, i, a més, pel fet de produir-se en un sistema tancat, qualsevol canvi que s’hi produeixi comportarà un trasbals transitori i, finalment, una recomposició del sistema segons els patrons originals. Hauran canviat les formes, l’aparença del sistema, però les relacions i els espais dels diferents cossos que l’integren tendiran a mantenir-se, potser amb lleus oscil·lacions que no n’impediran la consolidació final i, en definitiva, la reproducció, en un nou context, del patró original.
A la segona part del poemari, titulada Modesto saber i encapçalada per una imprecació d’Arquíloc de Paros (680-645 aC): Qué dios, y lleno de ira contra quién?, els poemes tenen referents pròxims a la mitologia i als sistemes de creences. No hi ha, però, solució de continuïtat, i la reflexió en clau poètica continua aprofundint en les formes diverses d’aquest mal endèmic de la història de la nostra civilització, que, malgrat tants esforços, mostra una persistència i una contumàcia que deixen poc espai a l’optimisme.
Tantos libros
-los santos, los profanos-
no han servido para dar testimonio
de una penosa historia
mal contada.
En Manual de diosas cristal·litza, amb precisió i excel·lència, un dels pilars damunt els quals s’aixeca l’edifici poètic de Carmen Plaza, un dels eixos transversals de la seva poesia. Feminisme? Feminitat? Ni una cosa ni l’altra: una veu poètica que, des de la singularitat de l’existència personal s’alça per afirmar de manera rotunda la voluntat de ser en llibertat i en plenitud, contra les restriccions mentals, contra les barreres i els límits coercitius, contra prejudicis i jerarquies i imposicions, contra l’arbitrarietat, contra la prepotència i el malbaratament dels talents, de la intel·ligència, de la sensibilitat, dels afectes… Contra els tabús i l’absurditat dels relats que imposen la seva veritat contra allò evident. Una veu que ens recorda, a tothom, com a societat i com a individus, que el poder arbitrari, que la repressió, que la privació o la negació del dret a la llibertat i la igualtat causa dolor, humiliació, fracàs, infelicitat… Que ningú ha de ser mai desposseït del dret a ser en plenitud. Que cap existència no pot ser transparent o invisible, i que el fet que això passi, sigui quin en sigui el motiu, és un mal, una patologia del nostre organisme social, una fractura en els fonaments de l’edifici de la nostra civilització.
Aquest nou poemari de Carmen Plaza ens confirma en l’estima de la bellesa dels seus versos, de la consistència de les imatges poètiques, de la solidesa en l’arquitectura del poema i de la maduresa del seu alè poètic, materials amb els quals ha construït una obra coherent, rica, valuosa i, tanmateix, molt abundant, que, per la seva qualitat, amplitud i coherència, reclama ja un apropament crític global.
Josep A. Vidal