CARTA DE BARCELONA – Allò que es perd en la paraula. A propòsit de la lectura d’El faedor de reis, d’Antoni Tàpies-Barba (1) – por JOSEP A. VIDAL

Hi ha instants en què la ment
es lliura a la feixuga tasca
de separar la llum d’allò que es perd
irremissiblement en la paraula.

Tàpies-Barba, Antoni: “Tramuntana”,
El faedor de reis2

Fins si poguéssim esgotar totes les infinites combinacions del llenguatge per obtenir tots els multiinfinits enunciats possibles al nivell més alt de la intel·ligència, el coneixement i la imaginació humans, i fins i tot si ho féssim en un llenguatge hipotètic que integrés totes les llengües del món, vives i mortes, i si hi incorporéssim tots els presumptes llenguatges, ignorats i impenetrables, atribuïbles a qualsevol espècie viva, animal o vegetal, existent o desapareguda, no aconseguiríem una mínima descripció de l’Univers, d’allò que és, en tota la seva extensió, en totes les dimensions d’espai i temps, i amb tot allò que les diferents ànimes de la natura hi poden afegir.

Si fos possible d’aixecar una representació gràfica tridimensional, sobre un pla, de la totalitat de la realitat, que englobés fins i tot allò que excedeix l’Univers, tot el que és i el que no és, allò pensable i allò imaginable, el real, l’hipotètic, l’intuït, allò conegut i tot allò ignorat, de manera que no hi faltés res, i si hi poguéssim superposar tots els conceptes i els enunciats que un tal llenguatge ens permetria de generar, apenes aconseguiríem d’esquitxar amb engrunes conceptuals el mapa de la realitat, que ens mostraria, entre esquitx i esquitx, entre enunciat i enunciat, entre concepte i concepte, grans espais, com immensos vacúols, inaccessibles per al llenguatge (un oceà sembrat d’un arxipèlag d’ombres3). La paraula és una roca enmig d’un espai buit i ignorat sobre el qual cada concepte, cada mot, cada enunciat hi projecta una ombra que esdevé, com la cara oculta de la lluna, la zona de misteri inseparable de la paraula.

Quin sentit té la paraula que es guarda,
la paraula enfosquida per tenebres sublims,
el càntic que naufraga en oceans ferotges? 4

Podem assajar de definir, per aproximació, la part visible del mot, del concepte, però les dimensions de la zona d’ombra que l’acompanya, tot i la seva certesa, és indefinible. Tanmateix, el llenguatge s’erigeix com a eina capaç d’abastar i de descriure la realitat, si més no aquella realitat coneguda damunt la qual bastim l’edifici discursiu de les civilitzacions. Allò que ignorem i allò que percebem d’una manera o altra, però que ultrapassa les capacitats referencials del llenguatge, queda al marge dels nostres enunciats, és negligit per insignificant. Concebem, per tant, la llengua, totes i cadascuna, com un tot compacte en relació unívoca amb la realitat que percebem per qualsevol via i que podem descriure de manera suficient, de la mateixa manera que concebem una partícula de material petri com un cos sense buits malgrat que les partícules elementals dels seus àtoms naveguin o orbitin en un espai les dimensions del qual les depassen infinitament. Acceptem, però, el convencionalisme de la complitud, sense el qual, amb un llenguatge insuficient, imprecís i conseqüentment ambigu, ens seria impossible d’entendre’ns o de parlar de res. La convenció no supera tanmateix la indefinició dels límits, no elimina els espais d’ombra, les zones del misteri que acompanyen el mot.

Hi ha una roca gegant i l’ombra de la roca,
i el cos abandonat de l’escrivent
amarat d’ombra i llum.5

Entre l’ombra i la llum de la paraula, l’escrivent construeix el seu text. Les zones de llum, amb perfils precisos que delimiten uns mots d’altres, ens forneixen la descripció, la narració, el discurs conceptual, els enunciats sobre allò que volem clarament perceptible; són la càmera fotogràfica del llenguatge, els notaris de la realitat –d’una realitat, hauríem de dir per ser precisos–. Les zones d’ombra, en canvi, imprecises, que s’allargassen o s’escurcen sota l’impuls de la subjectivitat i que, empeses per la mateixa força, dibuixen camins entre els mots per a fer-ne associacions sorprenents i inversemblants, ens obren les portes d’accés al misteri i, literàriament, a la naturalesa poètica. Descripció i misteri, tangible i intangible, realitat i fantasia…, són extrems entre els quals oscil·len els textos, les produccions del llenguatge humà i, alhora, les construccions del nostre pensament.

Em preguntes quin sentiment més pur
batega enllà del mur de pedra,
aquest estoig de pell, una cutícula
gairebé imperceptible,
la vida que s’atansa al límit
tot respirant mirades, com un baf animal
en l’aire gèlid de l’hivern.6

El faedor de reis és –però no només això– una indagació sobre la poesia, aquell registre del llenguatge que incorpora sense reserves la part d’ombra dels mots i del llenguatge –i indestriablement, de l’expressió del pensament i l’ànima humana– i que sovint en fa el centre d’atenció preferent. Això decanta la poesia cap a la part més misteriosa, i menys comunicable, del llenguatge, i per això mateix, la més oberta a la participació, a l’exploració i el descobriment del sentit dels mots, de l’experiència, del record o, dit altrament, de l’existència en la seva dimensió més ambiciosa, la més transcendent.

En un instant s’acobla la paraula
al seu significat més transcendent […]
[…]
Un poema es desfà en paraules
si el càntic no ressona
més enllà de la nostra il·luminació.7

Així, allò que dona al vers o a la paraula naturalesa de poema és el ressò més enllà de la inspiració de l’escrivent i eventualment poeta (Molt poca paciència tenia l’escrivent / quan veia les paraules esclatar / en mil guspires7). La comunió entre natura i llenguatge s’acredita en la poesia per l’acoblament entre el mot (el vers, el poema) i el significat transcendent, allò més profund de l’ésser (com la passió amorosa: com els llavis d’amants i les mans que s’estenen / enllà de jeroglífics bategants7). En aquest sentit, el poema o la poesia és comunió amb l’ésser universal, en una dimensió còsmica (Així vivim, tot perdent la memòria, / com fulles argentades que es dispersen / en aigües profundes i obscures. 7)

Tampoc la vida no és un contínuum, sinó un instant, l’instant; aquella convergència d’espai/temps en què conflueixen altres espais anteriors, vida i memòria.

Quanta llum has perdut als tendals de la vida?
Quanta vida has deixat al camí del record?
Contemples ara aquest estiu sinuós
que s’esmuny entre bancals i carenes
i et preguntes encara com podries
guardar aquell instant irrepetible,
tot ignorant que l’aigua cristal·lina
i la mirada humida sempre van renovant-se.8

La successió il·limitada de l’esquema “mort/naixement” comporta una persistent sensació de pèrdua, d’allunyament d’allò que, tot just viscut, s’ha perdut… Igual com la realitat s’escapa a la capacitat limitada dels mots, l’existència, la vida, s’escapa a la capacitat limitada del record. Allò viscut s’esmuny com un riu “entre bancals i carenes”.

L’esforç del record, la cerca persistent en el passat no ens mena més enllà del temps present, on tot s’aplega: No busquis més en la fosca memòria, / contempla ara aquesta llum d’estiu, / aquest fil d’or que va brodant la tarda.8 Així, la tarda contemplada, la llum d’estiu, és la contemplació de tot allò que ha dut fins aquest moment. És la confluència i la incardinació del jo construït, de la memòria, en la llum (il·limitada, però fugissera) del capvespre, aquí i ara.

Cada visió, cada paisatge, i també cada misteri, són una visió personal i, tot i que comunicable, intransferible. Així també en la poesia: què transmet realment el poema?, quina part d’allò que el defineix com a confluència de la història personal (la memòria) i l’ara és comunicable? I fins a quin punt és transferible?

El poema, a part el seu valor referencial, apunta envers el misteri, a la zona d’ombra del llenguatge, és alhora memòria i silenci, revelació i misteri. El poeta, l’obrador del prodigi, ens pot aparèixer com a taumaturg (Busco la justícia en els teus ulls, / la llei que dirigeix tots els camins / cap a una veu pregona i molt preuada.9) En el poema, però, no hi ha espai per al miracle; no s’hi consuma cap prodigi. Potser li escauria més l’atribució de la funció demiürgica, en la mesura que, explorador dels límits, de les zones ignotes, de les ombres, i creador de llums, força la intuïció o la necessitat o el desig d’un nou ordre. Però no és tampoc l’ordenador del caos, atès que allò que explora, el llenguatge, és per se un ens ordenat, un univers jerarquitzat, regulat, un sistema regit per unes lleis combinatòries de possibilitats infinites. Per això, en aquest poemari d’Antoni Tàpies-Barba, el poeta és -si més no en la meva lectura- qui té el poder i la capacitat d’aconseguir l’acoblament de la paraula al seu significat més transcendent, de la mateixa manera que el que en la tradició anglosaxona s’ha defininit com a kingmaker, el faedor de reis, té el poder i la capacitat de fer convergir en una persona determinada tot allò que li permetria d’erigir-se en rei, sense que això confereixi al faedor cap poder sobre el rei elegit, o, en el cas del poeta, sense que l’acoblament de la paraula amb el significat més transcendent pugui assegurar al càntic la capacitat de ressonància perquè no s’esgavelli en paraules, en un simple enlluernament de guspires.

Josep A. Vidal

1Antoni Tàpies-Barba (Barcelona, 1956) ha publicat sis llibres de poesia, Siboc (Llibres del Mall, 1973), Les danses d’U (Edicions 62, 1975), Dies d’aigües (Galba Edicions, 1980), La veu del vent (Columna, 1988), Matèria dels astres (Ediciones Península / Edicions 62, 1992) i L’Escrivent (Edicions 62 / Empúries, 1999). Ha traduït al català Himnes a la Nit de Novalis (Llibres del Mall, 1975), Les Nits Florentines de Heine (Laertes, 1982) i Novel·la d’infants de Klaus Mann (Laertes, 1981). El 1992 publicà el seu primer llibre de narrativa, Des de l’ombra (Editorial Empúries). Els seus poemes han estat traduïts a l’alemany, Die Sprache der Sterne (Edition Marika Marghescu, Hannover, 1994) i han aparegut en diverses antologies en castellà, francès, suec, portuguès i italià. El faedor de reis (2022) és el seu poemari més recent. (Síntesi biobibliogràfica extreta de l’apartat “Sobre l’autor” d’aquest darrer poemari que comentem.)

2 Stenberg Editorial, Barcelona. Primera edició en format electrònic, febrer 2022. ISBN: 978-84-125206-0-6. Totes les citacions corresponen a l’edició aquí referenciada. Només n’indicarem el títol del poema d’on s’extreu la citació.

3 Op. ct. “Cinquanta”.

4 Op. ct. “Nocturn”.

5 Op. ct. “Tríptic”.

6 Op. ct. “Tríptic”.

7 Op. ct. “Acoblament”.

8 Op. ct. “Visió”.

9 Op. ct. “El taumaturg”.

1 Comment

  1. Bon dia, Josep Anton:
    Quina manera més inspiradora de començar el dia, llegint la teva Carta de Barcelona!
    Com es veu que t’ha provat el “tancat per vacances”!
    Moltes gràcies.
    Una abraçada

Leave a Reply