He escoltat el darrer treball musical d’Aleix Bové, “La bellesa de la vida”, que afegeix una nova fita en la realització del projecte artístic El diván del tiempo, que ell mateix defineix com “un univers musical que alimenta la meva ànima”. M’agradaria tenir els coneixements suficients per desvelar davant el lector la complexitat -l’alçada i la fondària- del llenguatge musical i poètic amb què s’aconsegueix l’aparent simplicitat d’aquest nou treball d’Aleix Bové. No soc capaç de fer-ne una aproximació analítica, però això no m’impedeix de dir, des de la meva sensibilitat, que m’ha impressionat fortament. No puc fer valoracions sobre el nivell de reinterpretació del flamenc o de la fusió de diferents formes i estils musicals, ni tan sols de la tècnica compositiva i interpretativa, però no em puc estar de recomanar-ne l’audició o, per ser més precís, l’experiència poètica que Aleix Bové ens proposa en aquest nou treball. Deixeu-me assenyalar la netedat de les veus, tant dels instruments com del cant, i la claredat de l’harmonització, que, sense perdre mai la personalitat individual de cadascuna, s’integren en la creació d’un univers sonor i poètic que combina perfectament intensitat i delicadesa, i l’exquisidesa com a característica interpretativa en tots i cadascun dels components d’aquest treball, que contribueixen a la creació d’una atmosfera poètica captivadora. L’acoblament és perfecte, equilibrat, harmoniós, delicat, fruit d’una sensibilitat exquisida, de manera que en tot moment veus i instruments es recolzen entre si sense diluir-se ni sacrificar la pròpia personalitat. Quant a les lletres (del mateix Aleix Bové, llevat de “Superhéroes”, que signa Jose el Petate, i “Las lágrimas”, de Federico García Lorca), semblen plenament integrades en el procés de creació musical, com nascudes a l’uníson música i lletra.
En l’espai “El diván del tiempo” (https://eldivandeltiempo.com/), que us recomano de visitar, Aleix Bové –nascut a Reus, però també reusenc de vocació– deixa constància de les arrels, les fonts i la trajectòria de la seva formació musical. “Com a guitarrista –ens diu– vaig començar a formar-me amb els gitanos, i amb ells em vaig enamorar del flamenc. Vaig continuar formant-me al Conservatori del Liceu de Barcelona amb el mestre Manuel Granados i més endavant amb mestres de la guitarra flamenca com David Cerreduela, el Califa o Juan Ramón Caro, entre d’altres. Vaig aprendre jazz & word music amb Ignasi Cussó.”
Al llarg dels seus anys de carrera com a intèrpret i creador, ha col·laborat en nombrosos projectes artístics, concerts, recitals, representacions teatrals, projectes audiovisuals, espectacles amb titelles…, en col·laboració amb intèrprets i artistes excel·lents, entre els quals vull esmentar, sense desmereixement dels altres, Sara Sambola, amb una veu deliciosa, molt versàtil, i amb una delicadíssima sensibilitat.
Josep A. Vidal