Què passa en el conscient de l’infant que, en moments determinats, ens diu “tinc por” i ens demana la protecció d’una mica de claror a la cambra on dorm, o l’amanyac del bes o l’abraçada? Què és el que, en aquell moment, passa de l’inconscient a l’estadi de consciència? Què és el que activa la seva por i, sobretot, de quina por ens parla? Si li ho preguntem, ens parla de fantasmes, de presències, de sorolls i de clarors imprecises… O ens respon amb un simple “no ho sé”. I què ho fa, que la veu, o el contacte, o la claror d’un llum, o la suavitat d’un peluix el menin de la inseguretat a la confiança, de l’insomni al son o del neguit a la tranquil·litat?
No conec ningú que no hagi experimentat aquesta por infantil, tan certa i alhora tan difícil de determinar. És un moment en què el món familiar, l’entorn conegut i habitualment amable se’ns torna hostil, ple d’amenaces. Una premonició, potser, d’allò que vindrà? La percepció primera, originària, d’una realitat que anirem descobrint al llarg de la vida i que ens durà a adonar-nos que la nostra existència està instal·lada en la incertesa, en la inseguretat, en la provisionalitat i en la imprevisió? La por, en la infantesa, des del moment mateix, també imprecís, en què accedim al nivell més elemental de vida conscient, potser encara en el medi amniòtic, és un dels nostres primers i més importants aprenentatges. És l’adquisició d’un rudiment de l’existència que ja no ens abandonarà mai: creixerà amb nosaltres, se’ns farà nostre, cada vegada més íntim, més lligat als reductes de la nostra identitat, potser fins i tot més dòcil, o potser més rebec, més agressiu o fins destructiu… En tot cas, però, serà part de nosaltres. La por se’ns farà psíquica, física, metafísica, teològica…; patològica, potser. Tanmateix, inseparable, en un nivell o altre, de la nostra existència.
Este miedo no es mío.
Lo supe en el mismo instante
en que abrí la puerta.
No lo conocía.
Nunca lo había saludado.
Pero allí estaba, en el umbral,
con mis señas grabadas a fuego en su mirada.
Era su tarjeta de presentación.
Comprendí
que venía a quedarse para siempre.1
Què hi ha darrere la por? Probablement un ésser nu, encabit en els límits de si mateix, que s’explora i explora el món des de la consciència de la pròpia indefensió, de la seva vulnerabilitat, de la fragilitat, i alhora des de la intuïció o la presumpció d’un mal, des de l’amenaça d’una realitat hostil, des de la suposició d’una potència destructiva. Un embull d’emocions —o d’aquelles il·lusions perceptives de què parlà Aristòtil2 com a part del que anomenà phantasia en De anima— i que escapen a la raó.
A Detrás del miedo, el darrer poemari de Carmen Plaza, publicat recentment, l’autora explora aquesta perpètua, persistent convivència de l’ésser amb la por, en les seves manifestacions i en allò que, en l’àmbit individual o en el col·lectiu, pugui ser-ne el desencadenant, i ho fa des de la plenitud, la maduresa del seu llenguatge poètic, tan llargament treballat, i el domini dels recursos expressius que ha anat descobrint i polint fins a fer-ne un estil propi i aconseguir una veu poètica personalíssima. Com assenyala Joaquín Callabed en el pròleg, aquest poemari “reflecteix la situació viscuda a partir del 2019 amb la pandèmia de la Covid-19”, però també “la situació recent de guerra, crisi sanitària, econòmica, climàtica, energètica, de formació, cultural i social que han fet evidents la fragilitat humana i la crisi de valors de la societat”.
La por, però, escapa als referents objectius, que, per molt objectius que siguin, fins i tot quan són causa inequívoca de la por, és a dir, en aquelles situacions en què no tenir por seria “temeritat”, no estableixen una causa directa entre el fet i la intensitat emocional i física de la por. L’expressió poètica, en els versos de Carmen Plaza, apunta, des de la vivència particular, envers allò més universal; des de la quotidianitat i l’anècdota, envers allò més essencial, més nuclear de l’ésser. Aquest redimensionament progressiu de la matèria poètica, del particular a l’universal, que és una constant en l’obra poètica de l’autora, se’ns fa evident —i ho proposo a tall d’exemple— si llegim successivament, en aquest recull, els poemes “Balcó” i “Ombligo”. En el primer, que va precedit d’una citació de Salvador Espriu (Carrers. I sempre / més nit, les parets altes.), la visió de l’espai urbà contemplat des de l’alçada de la balconada converteix el carrer en un pou, un espai que s’endinsa voltat de parets altes:
Desde el balcón, la plaza
es un pozo sin fondo.
Todas las calles se precipitan
contra el alto brocal.
Arrastran las conciencias
que abandonaron en su huida.
Un murmullo inquietante,
sonido que desprende un concierto de alas,
termina de repente, sin aplausos.
Sólo queda el balcón engalanado
con jirones de fiesta
y en medio, acaparando espacio,
la abertura del pozo.3
La descripció d’un espai concret i d’una perspectiva personal circumstancial, allò anecdòtic, és la matèria a partir de la qual neix i es fa i s’eleva el poema, de manera que l’espai físic esdevé un espai metafòric. En canvi, en “Ombligo”, el segon dels poemes que proposem de comparar, ens trobem directament en l’espai metafòric, sense cap referent anecdòtic que falqui la nostra lectura del poema, que reforci la nostra seguretat davant el repte d’endinsar-nos a mans balbes en l’àmbit de la Idea.
No es el terror a lo desconocido
lo que obliga a tragar el aire a sorbos.
No es la huida
la que enseña a volar.
No es el destino el que vive los días
que siembran nuestros pies.
Es el pozo abismal, signo perenne
de una estirpe de seres que aprendieron
a obedecer la ley de gravedad,
a caer hacia el fondo de sí mismos.4
Entre aquests dos poemes hi ha una relació de complementarietat i una evident simetria. El primer (“Balcón”) comença amb una localització en alçada (el balcó), seguida d’una relació d’identitat (la plaça és un pou) que es completa amb una hipèrbole (sense fons), que és alhora una paradoxa —gairebé un oxímoron atès que “la plaça” és el fons evident en la metàfora del pou—. Amb la negació del fons, però, el que era una figura metafòrica esdevé un referent simbòlic de l’ésser, de l’ànima com a persona humana. Si passem al segon poema considerat (“Ombligo”), observem que, en el quartet de conclusió, ens remet al primer dístic de “Balcón”: el pou abismal, els éssers obedients a la llei de gravetat, la caiguda vers el fons de si mateixos. Una atracció existencial i una caiguda envers un fons que ja sabem insondable. La simetria, doncs, entre els dos poemes és evident.
Igualment complementaris són els punts de vista de l’un i l’altre. En el primer, l’incògnit observador mira físicament la plaça des d’un punt elevat, de manera que n’obté una perspectiva vertical, de dalt a baix, tot fent atenció a elements descriptius i narratius que si més no insinuen un espai concret (els carrers, el moviment, la remor, el balcó engalanat, la festa…), un entorn físic que alhora que es descriu va prenent volada metafòrica (pou sense fons, l’alt brocal, les consciències, la fugida i l’abandonament) fins a la culminació d’aquest procés de transmutació poètica en l’obertura del pou, la imatge que clou el poema i tanca una estructura simètrica que ens remet, com a referent, a l’inici, a l’alt brocal on desguassen tots els carrers que arrosseguen les consciències fugitives. Aquesta perspectiva d’un observador ignot que descriu “un espai”, un escenari, es complementa en el segon poema amb la d’un observador, també ignot, que posa la seva atenció en el “vol”, en la “caiguda”, en l’acció subjugada a la “força de la gravetat”. Tanmateix, si en “Balcón” l’observador roman sempre fora de l’espai observat i es manté en l’equidistància, en “Ombligo” abandona el seu recer i se’ns fa present mitjançant l’ús d’una primera persona (“que siembran nuestros pies”) i un plural que ens involucra, tot i que de seguida la veu poètica retorna a la perspectiva objetiva de la tercera persona.
La poesia de Carmen Plaza, sense abdicar mai del tot de l’anècdota o de l’experiència d’on s’aixeca i es construeix i pren volada el poema, transcendeix ràpidament el nivell històric per revestir-se del valor metafòric i projectar-se envers el nivell conceptual i simbòlic on cristal·litza plenament la matèria poètica, el poema. La seva poesia obeeix també una llei d’atracció que, potser a desgrat seu, la xucla, com una força de la natura —en aquest cas, de la naturalesa poètica, i això vol dir (tanmateix des d’una perspectiva no dualista) de l’esperit, és a dir, de la inspiració, de l’ànima, del misteri…, considerats com a part integrada i inseparable del món físic, de la corporeïtat de l’ésser i de tot allò existent—. És des d’aquesta pespectiva, que la poesia de Carmen Plaza és, o a mi m’ho sembla malgrat la seva probable preferència per un món ordenat d’acord amb les lleis de la raó, una poesia de la transcendència, fins a l’extrem de no defugir la temptació mística, si no en la dimensió religiosa, sí en la seva subjugació a l’atracció de la Idea.
“Detrás del miedo” és un poemari excel·lent, de l’estructura i les claus del qual Joaquín Callabed dóna, en el pròleg, una visió molt afinada, que culmina amb aquesta afirmació: “Carmen Plaza plantó ‘la piedad ante su puerta’5 y ha germinado con estos bellos poemas que hablan también de esperanza”.
Josep A. Vidal
Notes:
- Plaza, Carmen: “Visita”. Detrás del miedo. Ediciones Carena, Barcelona, 2023. pàg. 19
- En el pròleg a l’obra referenciada de Carmen Plaza, Joaquín Callabed (doctor en medicina, acadèmic numerari de la RAED i membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Luis) remet encertadament al concepte de la por com a sofriment produït per la intuïció d’un mal que Aristòtil expressa en la seva Ètica a Nicòmac i al qual retorna en la Retòrica i la Poètica. Sobre aquesta perspectiva clàssica i fonamental em permeto suggerir al lector el treball de Vicente Domínguez, professor titular de filosofia de la universitat d’Oviedo, El miedo en Aristóteles (Psicothema 2003. Vol. 15, núm. 3, pàgines 662-666: https://www.psicothema.com/pdf/1121.pdf).
- Plaza, Carmen: “Balcón”, op. ct., pàg. 31
- Plaza, Carmen: “Ombligo”, op. ct., pàg. 51
- El prologuista al·ludeix aquí a la citació del poema XLIV del Manuscrit Rossetti de William Blake amb què l’autora precedeix la primera part del recull, “Asedio”, que inclou 34 poemes. La segona part del poemari Detrás del miedo, titulada “Desfile de máscaras” i encapçalada per una citació d’Emily Dickinson, en conté 38.