Llegeixo, en les pàgines del diari El punt / Avui del 12 de setembre, una entrevista amb Josep Monells signada per Mireia Roureda. Monells, que segons ens informa l’entrevistadora, és a punt de fer 90 anys, és pastor protestant i acaba de publicar La Bíblia amb veu de dona. En el resum biogràfic de l’entrevistat, Mireia Roureda en fa aquesta síntesi: “Des que d’adolescent va conèixer Crist i es va convertir al protestantisme, ha dedicat la seva vida a divulgar l’Evangeli i fundar i fer créixer congregacions” a diferents poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona. “Pastor durant 70 anys –prossegueix– i activista catalanista, ha fet país i ha lluitat per la llengua apostant sempre pels cultes en català. Amb la seva esposa, Pepa Hernández, va portar a Catalunya el moviment fundat als Estats Units Campus Crusade for Christ (actual Àgape), per donar a conèixer Jesús, i va arribar a ser director regional del sud d’Europa d’aquest moviment. Fundador de l’escola Evangèlica de Barcelona, impulsor del Primer Congrés Protestant, el 2016 va escriure Jacob contra l’àngel.”
No em sedueix generalment la biografia dels qui, havent estat tocats en la seva experiència personal per un esclat lluminós com el que, camí de Damasc, va fer caure del cavall Saule de Tars, s’obstinen a fer que la resta dels mortals vegin –i visquin tant sí com no– el seu mateix prodigi revelador. Si alguna vegada em vaig deixar portar per l’afany proselitista fou empès pels impulsos dels meus anys adolescents i de primera joventut; però, fa temps que aquella fervent voluntat de redempció social per igualació, ha decandit fins al rebuig que em provoca qualsevol esforç de proselitisme. No comprenc el neguit de trasbalsar les vivències dels altres amb la pretesa capacitat salvífica de les pròpies conviccions. Així, el meu interès en la lectura de l’entrevista amb Josep Monells responia a la mera curiositat històrica i sociològica, principalment, amb una atenció molt particular envers el testimoni de l’entrevistat pel que fa a la identitat nacional i lingüística en l’església evangèlica. Això hauria estat tot, si no fos que, cap al final de l’entrevista, tot parlant de les circumstàncies i les dificultats de la fundació de l’escola evangèlica, l’any 1956, Monells diu: “Vaig començar a buscar gent per fundar l’escola Evangèlica i la vam obrir, inicialment, en un local de l’església del carrer Terol. Va ser complicat: als joves que havíem muntat un grup d’escoltes els de la falange ens tiraven pedres!”
Aquesta evocació ha recuperat de la meva memòria infantil el record d’un fet que em deixà una empremta inesborrable i un sentiment –potser contemplat per primera vegada en una dimensió adulta– de covardia, profund, íntim, amb el qual hauria d’aprendre a viure i a conviure.
Era l’any cinquanta-vuit o cinquanta-nou. Jo, que devia tenir aleshores tretze anys i estudiava probablement quart de batxillerat, tenia l’escola al barri de Gràcia, a uns deu minuts de camí del carrer Terol, on, segons el relat de Monells, van obrir, aquells anys, l’escola Evangèlica, cosa que a mi aleshores m’era del tot aliena. La meva escola, a tocar dels Jardinets de Gràcia, avui Jardins de Salvador Espriu, era un edifici de tres plantes, amb un sotan en el qual s’havia instal·lat una capella on es feia missa els dissabtes i s’hi passava el rosari en alguns moments destacats del calendari litúrgic. A la part del darrere de l’edifici hi havia un pati relativament gran però insuficient per encabir-hi la totalitat dels alumnes en les hores d’esbarjo, cosa que obligava a fer-ne dos torns. També s’hi feien les classes d’educació física. Una relativament ampla escala central donava accés als pisos superiors, on, a cada replà, hi havia, si no ho recordo malament dues o tres aules i una zona comuna de guarda-roba, en la qual els alumnes –tots nois– deixàvem els abrics a primera hora i, si més no en teoria, les bates obligatòries en acabar les classes; i dic en teoria perquè a la pràctica érem molts els alumnes que, comprovada la manca d’atenció del centre a aquesta norma de disciplina, evitàvem posar-nos aquella bata de ratlles verticals que, en aquella edat de creixença, als pocs dies de començat el curs començava a curtejar i ens engavanyava els moviments, de manera que aquella peça incòmoda romania, també en horari lectiu, penjada al costat dels abrics. El petit espai del guarda-roba havia estat més d’una vegada l’escenari òptim per a l’exteriorització d’una violència interna generalment continguda i sempre reprimida, però que esclatava de tant en tant, quan la violència repressiva que exercien els responsables de la institució provocava l’esclat incontrolable d’aquell sentiment. Aleshores, burlant la vigilància del professor a qui es confiava el control de les tres aules durant les hores d’estudi o en l’absència d’algun dels titulars de les matèries, les bates que havien quedat als penja-robes sortien disparades per la finestra i queien voleiant al carrer.
Les conseqüències d’aquests actes de rebel·lia eren sempre punitives i obligaven els culpables a omplir desenes de pàgines del quadern amb llargues frases que s’havien d’escriure amb totes les formes conjugades del verb principal fins a 10, 20, 25 o 50 vegades. Aquest treball s’havia de fer a l’escola en hores no lectives, sovint en dissabte, però, com que aquestes hores no bastaven per completar el treball, calia continuar-lo a casa. Alguns alumnes havien desenvolupat tècniques i habilitats per estalviar treball, com, per exemple, lligar amb esparadrap una bateria de 3 o 4 bolígrafs arrenglerats de manera que les puntes mantinguessin una inclinació adequada per omplir 3 o 4 rengles del paper amb un sol rengle d’escriptura. En realitat, però, la sanció era tan desmesurada que els castigats solien ser indultats abans de completar-la per esgotament del professor que n’havia de controlar l’acompliment. Tot i que la participació en el delicte era col·lectiva, el càstig era individual i només afectava alguns alumnes, que eren triats per un sistema arbitrari: el professor vigilant, triava un alumne a l’atzar i li feia triar un paper en què hi havia un nombre. Si el nombre era, per exemple, el nou, el professor passava de taula en taula comptant els alumnes i tots els qui tenien el nou o un dels seus múltiples eren inscrits en la llista de castigats. Segons que la llista li semblés llarga o curta, podia fer més d’una volta a la classe fins a la satisfacció de la seva set de venjança. De vegades, el Sr. A… –el cognom esqueia com fet a mida a la funció de vigilància i repressió que el pobre home havia d’exercir en aquella mena de masmorra–, temorós que la presentació d’una llista de sancionats massa llarga o massa freqüent, comprometés davant la direcció de l’escola l’escàs prestigi de la seva autoritat, optava pel càstig immediat, i propinava una sonora bufetada a cadascun dels pobres dissortats a qui –mai millor dit– tocava el rebre.
El lector em perdonarà per abusar de la seva paciència amb aquesta digressió que m’he permès per tal de posar en context la història principal, que, sense aquesta explanació, potser semblaria una invenció o un relat hiperbòlic. Reprenc el fil: el director i propietari del centre, Don FQ, mantenia sempre una actitud coherent amb el seu estatus d’Auctoritas i no solia intervenir davant els alumnes en aquesta mena de conflictes i d’estratègies que afectaven la disciplina. Aquesta funció la delegava, si més no de facto, en el seu fill, VQ, un jove pretensiós, que es pensava atlètic, entusiasta del bàsquet –un esport aleshores d’escàs atractiu per a la majoria dels alumnes–, i vinculat, no sé pas en quin grau ni jerarquia, a les organitzacions juvenils falangistes o del Movimiento. Com a professor, ens feia algunes classes d’Àlgebra, no com a assignatura, sinó com a reforç, probablement no pel valor didàctic, sinó amb la finalitat que ell, que no tenia cap títol acadèmic, tingués alguna autoritat docent sobre els alumnes. Ens feia també classes de F.E.N. (Formación del Espíritu Nacional), una assignatura imposada pel fraquisme per a l’adoctrinament del joves estudiants de tots els nivells, del batxillerat a la universitat, en els principis franquistes i la ideologia del Movimiento Nacional. Segur de la seva superioritat, VQ solia barrejar-se amb els alumnes a l’hora de l’esbarjo i competia amb els de les classes superiors en les partides de frontó, en les quals procurava sortir sempre vencedor, de manera que no dubtava a allargar el temps de joc en detriment de l’horari lectiu si li calien uns minuts més per afermar la seva victòria, o a escurçar-lo quan la partida no girava a favor seu. Per combatre el nostre general desinterès pel bàsquet, repercutia sobre la nota de l’assignatura l’assistència dels alumnes als partits, que es jugaven en unes pistes instal·lades al carrer –aleshores amb nom castellanitzat– “Nuestra Señora del Coll”, en uns terrenys anomenats popularment “camp de les cols”. Per completar aquesta breu descripció del personatge només he d’afegir que aprofitava qualsevol situació per descarregar de manera violenta sobre els alumnes la seva agressivitat, amb maltractaments físics que no s’estava d’exhibir fins i tot en públic, com ara, i a tall d’exemple, quan després de les sortides de classe visitava els bars de les immediacions de l’escola per expulsar-ne els alumnes que s’hi entretenien jugant al futbolí o amb les màquines de pindball o joc del milió. Els pobres jugadors sorpresos in fraganti eren arrencats del local i obligats a empentes i puntades de peu a retornar a l’escola on eren castigats per aquella “indigna” transgressió de la norma i del decòrum segons el lliure albir de qui era alhora legislador arbitrari, jutge de part i botxí implacable.
I ara sí, torno al punt en què el meu record personal d’aquella etapa es troba amb els fets que evoca en l’entrevista Josep Monells sobre la rivalitat i l’agressivitat de les organitzacions juvenils falangistes envers el moviment escolta, perquè fou aquesta rivalitat la raó profunda no expressada que va desfermar els fets que explicaré.
Una tarda, a última hora, VQ va fer que els alumnes de 4t de batxillerat, distribuïts habitualment en dues aules per raó de nombre i espai, ens encabíssim en una sola aula, atapeïts i amuntegats, ocupant cada dos l’espai d’un. Un cop instal·lats, enmig d’un silenci glacial, ell va ocupar el lloc del professor. Va fer un discurs, que soc incapaç de reproduir ara, sobre les “perversions” del moviment Scout que havia fundat Baden-Powell en l’Anglaterra dels primers anys del segle XX. En un moment determinat del seu discurs va cridar un dels nostres companys, en C. –només en recordo el cognom, perquè aleshores no era habitual dir-nos pel nom–, i el va fer passar davant la setantena o vuitantena d’alumnes que assistíem a aquella posada en escena desconcertats i ignorants del sentit del drama que s’hi estava representant. No m’entretindré a “novel·lar” els fets i inventar un diàleg que, al cap de 65 anys, només recordo en la seva significació essencial. Després de la relació de totes les infàmies atribuïdes a l’escoltisme –un moviment que, havent estat desarticulat a Catalunya durant la guerra, començava a refer-se aquells anys a l’empara principalment d’organitzacions eclesiàstiques i gràcies a l’impuls d’un sacerdot, mossèn Antoni Batlle–, va acusar C. de fer proselitisme del moviment Scout entre els alumnes de l’escola. La negativa del noi va encendre més el discurs ja prou abrandat de VQ, que va començar un interrogatori irat que va derivar en agressions físiques d’una violència sorprenent fins i tot per als qui coneixíem prou bé com les gastava el personatge. L’agressor afirmava que el moviment Scout estava auspiciat per l’església protestant, i que la captació de seguidors perseguia l’objectiu pervers d’allunyar-los de la fe catòlica.
Cal dir que les històries que els infants d’aquella època solíem sentir sobre el protestantisme, la maçoneria i el lliurepensament eren equiparables a les que s’havien explicat sobre els jueus al llarg dels segles en els moments de radicalitat antisemita. Per això, aquesta acusació va produir un impacte molt fort en aquell grup d’infants atemorits que contemplàvem impotents i covards l’agressió. Guardo, però, l’impacte que em produí la serenitat i la fermesa de C., que, malgrat els cops, va tenir el valor d’afirmar l’aconfessionalitat del moviment Scout. Probablement era aquest el moment que esperava VQ per arribar al clímax d’aquell drama que havia posat en escena amb cura tan calculada: “Tu estàs batejat?”, va preguntar a C., que, després d’un silenci, va respondre negativament. “Ets protestant?”, i aquí la resposta fou afirmativa. En un moment, en C. era a terra, sota els peus de l’agressor: cops, puntades de peu, bufetades…
No puc dir amb detall en quin moment va acabar aquell acte vergonyant i delictiu… Però, el fet em va trasbalsar profundament. Aquell dia, que no he oblidat mai en allò essencial malgrat que no sigui capaç de reconstruir-ne tots els detalls, vaig fer-me conscient de la meva covardia i de la covardia de cadascun dels meus companys, i la de tots nosaltres com a grup, com a societat. Hi he pensat, i hi penso encara, molt sovint, perquè és aquesta covardia la que permet avui la consumació de tantes injustícies, exclusions, maltractaments, espoliacions, crims, persecucions, desigualtats, massacres, genocidis… És la mateixa covardia que ha permès al llarg dels segles la consumació d’aquells fets que més denigren la naturalesa humana; la mateixa que va deixar camp obert al feixisme i al nazisme, a l’Holocaust i al genocidi…, la que va permetre les purgues i les massacres estalinistes, la que va callar davant els crims d’Hiroshima i Nagasaki, davant la matança de Sabra i Xatila; la que, amb el seu silenci, va donar el vist-i-plau als vols de la mort al con sudamericà; la mateixa que avui mira cap a una altra banda mentre el Mediterrani s’omple de cadàvers, la que pretén ignorar els crims dels règims totalitaris a tants llocs dels cinc continents, el desempar fanàtic de les dones, l’abandonament dels infants nascuts en la misèria i condemnats per això mateix a viure en la misèria… Sense menysteniment de la responsabilitat dels agressors, no podem amagar la nostra culpa, la nostra responsabilitat, la covardia dels qui, instal·lats còmodament en l’espai dels observadors, ens resistim –ho repeteixo: covardament– al compromís en la defensa dels drets humans i de la dignitat dels altres.
Josep A. Vidal