Quatre Barres
Josep Anton Vidal propõe-nos três poemas de Apel·les Mestres e um de Màrius Torres, musicados e interpretados por Xavier Ribalta, um dos iniciadores da Nova Cançó, que, junto com Paco Ibáñez durante alguns anos, levaram os versos dos poetas catalães aos palcos do mundo.
Xavier Ribalta i la poesia: un regal per compartir
“Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!”
Màrius Torres: La ciutat llunyana, 1939
Són dues les raons que determinen la proposta que faig avui als visitants, si n’hi ha, d’aquest espai. Deixeu-me dir d’antuvi que vull proposar-vos d’escoltar tres poemes d’Apel·les Mestres cantats per Xavier Ribalta, i, com a final, un poema de Màrius Torres, també musicat i cantat pel mateix Ribalta.
I ara deixeu-me que us expliqui les dues raons d’aquesta tria. La primera: com que tot just mentre escric aquestes línies commemoro que fa ja una pila d’anys que vaig venir a parar en aquest món (és a dir, celebro el meu aniversari), em vull regalar l’excel·lent sentit musical, la veu i la proximitat de Xavier Ribalta, i vull compartir el regal amb vosaltres. A més, el temps viscut m’ha donat i s’ha endut tantes coses, que no puc evitar un sentiment contradictori: d’una banda, un sentiment d’agraïment pel regal de la vida que m’ha dut fins aquest punt, per les persones que he trobat en el camí, pels que m’han estimat i els que he estimat, i pels que han fet via amb mi i encara m’acompanyen, i d’una altra, un sentiment de neguit per totes les renúncies que m’ha imposat (com a tothom) el viure, per tot el que he deixat enrere i pels que he vist marxar després d’haver tingut el privilegi de compartir amb ells algun tros del camí.
Aquest és, doncs, el motiu de la tria dels 3 poemes que us proposo en primer lloc, tots tres d’Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936): “Adéu siau, roselles“, “Vindrà l’hivern” i “Cau la neu“. Potser els títols són ja prou eloqüents per explicar els afectes i la barreja de sentiments d’aquesta tria personal –ja us he dit que és un regal que em faig i que el vull compartir amb els amics; així, doncs, amb vosaltres.
Per no allargar gaire la introducció, us convido a escoltar “Adéu siau, roselles” i després us explicaré el segon motiu de la meva proposta d’avui:
Les últimes roselles
han dit adéu al Maig;
el Juny les ha besades
les flors han desfullat.
Ai adéu-siau, roselles;
roselles, adéu-siau.com papallones roges
atravessant l’espai,
se les ha endudes l’aire
volant arran dels blats.
Ai adéu-siau, roselles;
roselles, adéu-siau.Veient com s’allunyaven
partint per no tornar,
els blats enyoradissos
han decantat el cap.
ai adéu-siau, roselles;
roselles, adéu-siau.També, també nosaltres,
també l’hem decantat.
Quan les roselles moren,
els blats no envelliran.
Ai adéu-siau, roselles;
espigues, adéu-siau.
Poema: Apel·les Mestres
Música i veu: Xavier Ribalta
En Xavier Ribalta, lleidatà de l’Urgell, nascut a Tàrrega el juny del 1943, és un dels pioners de la Nova Cançó. En la dècada del 1960, a París, estableix una ferma amistat amb Paco Ibáñez i començà entre els dos músics una col·laboració molt fecunda, durant la qual portaren pels escenaris europeus i americans els poemes dels grans poetes castellans i catalans. En 1968, Ribalta es va veure obligat a exiliar-se per raons polítiques. Fou prohibit a Espanya i, per tant, també a la Catalunya espanyola, i la prohibició es prolongà fins al 1975. Durant aquest període d’exili actuà a França i consolidà la seva carrera en contacte amb els grans de la cançó francesa (Brassens, Moustaki, Beart, Léo Ferré…).
El 1975, doncs, després d’una actuació a l’Olympia de París, pot tornar a Espanya i actua a Barcelona i a Madrid. Des d’aleshores, ha actuat a l’Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai…), per tot Europa (Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Suïssa, Holanda, Noruega, l’URSS), als tres grans països de l’Amèrica del Nord i a d’altres llocs. En 1982, oferí un recital al Carnegie Hall de Nova York i el 1985 actuà al Daj Hammarskjold Auditorium, a la seu de les Nacions Unides.
Escolteu, si us plau, aquesta emotiva i vibrant versió del poema d’Apel·les Mestres “Vindrà l’hivern” (“…aquells dies en què perfums i harmonies s’hauran perdut en l’espai…”):
-Vindrà l’hivern! i en la plana
la boirada sobirana
tancarà l’ultima flor,
i xisclant, batent d’aletes
fugiran les orenetes
oblidant tot el que mor.
-Vindrà l’hivern! i a manades
partiran remolinades
les fulles verdes d’estiu,
i de les branques mes velles
mort de fred cauran amb elles
dos petites dintre un niu.
-Vindrà l’hivern! i aquells dies
en que perfums i harmonies
s’hauran perdut en 1’espai,
nostres cors, lluny de glaçar-se,
viuran sols per estimar-se
com no s’han estimat mai.
Poema: Apel·les Mestres
Música i veu: Xavier Ribalta
Autor d’una extensa discografia, en Xavier Ribalta exhibeix una trajectòria ferma, coherent, arrelada i noble, com un roure. La seva música, que beu de les fonts de la música popular, té accents personalíssims i les seves composicions mai no utilitzen el poema per al propi lluïment, ans al contrari: Ribalta posa la música i la veu al servei del poeta (Joan Salvat-Papasseit, Joan Maragall, Màrius Torres, Pere Quart, Salvador Espriu, Léo Ferré, Joan Margarit…). Vegeu-ho en aquesta interpretació del tercer poema d’Apel·les Mestres que us proposo, “Cau la neu“, de clara arrel popular, simple i intimista:
Cau la neu de floc en floc.
Mentrestant que a fora neva
contem qüentos, vida meva,
prop del foc.Contem qüentos fins al dia;
jo en sé tants, que te’n diria
tot l’hivern sense parar,
de reis moros i princeses,
de castells plens de riqueses
que una brívia sol guardar,
de donzelles encantades
i de bruixes i de fades…
Cau la neu de floc en floc
Mentrestant que a fora neva
contem qüentos, vida meva,
prop del foc.Vols aquell de la fadrina
que el gegant que la pentina
sos cabells compta un per un?
O el d’aquell difunt en pena
que al remor de sa cadena
va cridant escala amunt:
“Marieta, oh Marieta,
ja só a l’última escaleta…”?
Cau la neu de floc en floc.
Mentrestant que a fora neva
contem qüentos, vida meva,
prop del foc.O tal volta prefereixes
aquell altre que coneixes
d’una nina i un galan,
que tornats dos orenetes
se murmuren amoretes
a les barbes del gegant?
Ah, traïdora, ja ho sabia
que era aquest el que et plauria.
Cau la neu de floc en floc.
Mentrestant que a fore neva
contem qüentos, vida meva,
prop del foc.
Poema: Apel·les Mestres
Música i veu: Xavier Ribalta
Arribem al final de la proposta i no us he explicat encara la segona raó de la meva tria. Ho faré ara breument, abans que escolteu la interpretació que la completa. En Xavier Ribalta és lleidatà, com és lleidatà també Màrius Torres (1910-1942), que morí de tuberculosi, molt jove, i que, els darrers anys de la seva vida, en coincidència amb els anys de convulsions socials i polítiques que travessava Catalunya, amb la guerra i la desfeta que la seguí, l’exili i les misèries dels primers anys de postguerra, va produir una obra poètica profundament sentida. Màrius Torres és una de les veus excel·lents de la poesia d’aquell “exili interior” que, tan dramàtic com l’exterior, seguí la derrota i la desfeta de Catalunya pel feixisme.
Doncs bé, Ribalta i Torres són lleidatans, i ves per on aquests dies el Parlamento i el Gobierno autònoms d’Aragó –sí, d’una de les nacions germanes amb les quals Catalunya ha compartitla Història–, ha explicat al món que a les terres orientals del seu territori, secularment catalanes, no s’hi parla català, sinó “aragonès oriental”. I encara més: han afirmat –i així consta en el llibre d’actes del Parlamento aragonès– que a Lleida no es parla català, sinó “aragonès oriental”, de manera –han arribat a dir!– que els lleidatans i els habitants dels altres territoris de Catalunya no en entenem entre nosaltres de tant diferents com són les llengües que parlem.
Podeu imaginar la meva sorpresa? Jo que porto sang catalanoaragonesa, que tinc familiars lleidants, que tinc amics i coneguts a diferents territoris de Lleida, que tinc amics de la Franja (les terres orientals de l’Aragó), que tinc companys de feina i veïns lleidatà i que sempre i amb tots ells he parlat en català, és a dir, en la mateixa llengua que ells m’han parlat a mi…; jo que he llegit poetes lleidatans, com Màrius Torres, que he escoltat cantants lleidatans com en Ribalta…; ara, al cap dels anys (i dels segles) ¿he de sentir que uns ximples diguin les carallotades que diuen i he de veure com tot un parlament les escolta i com el govern de l’Estat les admet sense que ningú, des de cap de les institucions del Govern els digui clarament que són uns ignorants, que no tenen potestat per destruir el patrimoni, que són uns irresponsables absoluts i que no serveixen per a la feina que fan?
Per això, i perdoneu-me per la ironia, he volgut escoltar novament els versos i les veus amigues –que vol dir “estimades”– de Ribalta i Màrius Torres, per tal de saber si és que m’ha estat donat el do de llengües i descobreixo que des d’aquesta setmana puc parlar llengües l’existència de les quals desconec, o si és que tinc la sort de parlar una llengua tan extraordinària –el català– que, tothom qui la sap, només sabent-ne una en parla un munt (català, tortosí, lleidatà, valencià, alacantí, carxetà, mallorquí, sollerenc, pollentí, menorquí, eivissenc, manacorí, alguerès, rossellonès, andorrà… i ara, aragonès oriental!!!).
Us ho he dit amb ironia i amb ràbia continguda, perquè vull que la ràbia i la revolta –la revolta profundament ètica i cívica que trobareu en aquests versos del 1939 de Màrius Torres– es concentrin en aquest corprenedor poema, “La ciutat llunyana“, musicat per Xavier Ribalta i que canta ell mateix, acompanyat per l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. L’enregistrament correspon al concert d’homenatge al poeta, amb motiu del centenari del seu naixement. La versió orquestral de la música de Xavier Ribalta és d’Albert Guinjoan. A la guitarra, l’argentí Carlos Wernicke, que acompanya habitualment Ribalta:
La ciutat llunyana
Aux captifs, aux vaincus, à bien d’autres, encor
Baudelaire
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
enter runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres, 1939
I és cert: entre tants crits estranys, ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin llaurar aquest sòl.
Josep A. Vidal