L’escriptura d’aquest article és de caràcter impulsiu. No el tenia previst i, en el moment d’escriure’l, falten encara més de deu dies per a la data de la meva pròxima Carta de Barcelona, que publico quinzenalment en aquest espai, escrita gairebé sempre el dia abans o fins poques hores abans de la publicació. L’impuls em ve de la visió del reportatge La fugida, de Josep Morell, Marc Martínez Sarrado i Guillem Sánchez, emès ahir (18-06-2024) per TV3, la cadena de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en coproducció amb El periódico.
El reportatge, que és el resultat d’una molt llarga i acurada investigació, indaga en els casos d’abús sexual sobre infants. Les víctimes eren alumnes de les escoles dels jesuïtes a Barcelona i a Bolívia, i els delinqüents abusadors van ser alguns dels seus educadors, sacerdots jesuïtes, amb prestigi i poder en aquesta organització eclesial i dotats de capacitat de seducció entre l’alumnat i les famílies. El testimoni de les víctimes és esgarrifós, i la pregunta que se’n segueix és com van ser possibles uns fets delictius de tanta perversió i crueltat, i de tanta magnitud, en un espai, com l’escolar, de convivència nombrosa, extensa i de responsabilitats compartides, l’activitat del qual se centra, precisament i per definició i naturalesa, en l’observació dels processos de desenvolupament personal i l’atenció a les persones, particularment als infants. Com pot produir-se en un context com aquest una ignorància tan absoluta, un silenci tan contundent? I si es produeixen l’una i l’altre, no haurem de concloure que es tracta d’ignorància culpable i de silenci còmplice? O bé haurem d’arribar a la conclusió que en els centres educatius manquen les condicions mínimes objectives que permetin garantir la qualitat dels processos educatius, entre les quals són imprescindibles l’atenció a l’alumne i a la qualitat de l’acte docent, perquè sense aquests requisits no hi pot haver educació.
No pretenc fer un resum de l’horror que ens descobreix aquest treball documental i d’investigació de visionat absolutament necessari. Aconseguiu-lo i mireu-lo. Cap comentari meu o d’un altre pot ser tan colpidor com el testimoni de les víctimes i el visionat del reportatge.
Així, no és el contingut el conductor del meu impuls, sinó el fet d’haver-me sentit interpel·lat com a persona i, d’una manera molt punyent, molt pertorbadora, molt angoixant, com a educador.
Ignorància culpable? Silenci còmplice?… Vaig treballar trenta anys en una escola religiosa i vaig ser testimoni d’algunes accions reprobables des del punt de vista educatiu i executades per educadors: religiosos, professors seglars i instructors esportius o d’activitats de lleure, pel que fa a l’àmbit de l’escola, i també de pares i mares i altres persones de parentiu pròxim, pel que fa a l’àmbit familiar.* Mai, però, no vaig tenir l’advertiment ni la consciència de conductes d’agressió o abús sexual o violació. Tampoc tinc consciència d’haver “mirat cap a un altre costat” per evitar de ser-ne testimoni. I sí tinc, en canvi, consciència de conductes improcedents d’agressivitat física o moral, en relació amb les quals, per mor de la responsabilitat del càrrec, vaig haver d’intervenir i “mediar”, i no sempre m’hi vaig sentir còmode, en relació amb les quals em neguiteja no haver mantingut en aquell moment una actitud més ferma. I em neguiteja perquè tampoc no sabria dir amb precisió on era la frontera entre la manca de fermesa i la connivència o la complicitat i el corporativisme. De fet, el meu caràcter secundari, propens a coure lentament dins meu les experiències negatives, els fracassos i els errors, em porta a pensar que la incomoditat fou l’estat d’ànim més freqüent, de la mateixa manera que ara, a anys vista, tinc més tendència a fer-me retrets de la meva experiència com a professor i educador que a complaure’m en records agradosos. L’elogi dels qui vaig tenir com a alumnes, ara ja gent més que madura amb molts dels quals comparteixo la condició de jubilat, m’incomoda perquè no crec haver acomplert, si més no en l’àmbit personal, les expectatives que, com a educador que havia fet de la docència un projecte de vida essencialment vocacional, m’havia plantejat. Aquest, però, és un tema personal i tangencial que serveix aquí per reblar el clau del qüestionament, de la interpel·lació que em neguiteja: ignorància culpable? No s’hi va produir realment cap situació d’abús o no me’n vaig adonar? Estava tan capficat en el meu delit personal que em vaig oblidar del conjunt? Els arbres no em deixaven veure el bosc?
Un dels mals estructurals de l’ensenyament, si més no en l’època en què m’hi vaig dedicar plenament, les últimes quatre dècades del segle passat, era la dificultat per a la construcció d’un projecte educatiu assumit globalment, amb responsabilitat compartida. L’escola era un espai favorable a l’individualisme, a la construcció de regnes de taifes i a la impermeabilització de les parets que separaven els diferents espais en els quals cada docent, cada persona que en tenia la responsabilitat i l’autoritat (entesa molt sovint com a “poder”), feia i desfeia a pler. Sempre m’he preguntat —i pel sol fet de preguntar-m’ho ja me n’he fet retret— si la meva satisfacció a l’aula —la complaença en la relació didàctica i emocional amb els alumnes i les famílies, les expectatives sobre l’equip docent…—, si tot allò que feia de l’escola una experiència feliç per a mi** no era, en realitat, més que un símptoma d’una patologia estructural del sistema educatiu i, en darrera instància, un factor de ceguesa, un enlluernament, una certa incapacitat de veure i valorar correctament els senyals d’alerta que podien produir-se en el conjunt i que, tancat en la meva perspectiva, em podien ser inadvertits.
És en aquest context, crec, que la “ignorància” pot ser “culpable”, quan no s’està posant l’atenció en allò consubstancial a l’acció docent: l’atenció global i particular sobre el fet educatiu en la persona de l’alumne i en el col·lectiu de l’alumnat al llarg de tota la trajectòria formativa. I això és així encara que, com passa sovint, l’atenció estigui posada en coses i projectes meritoris, carregats de bondat i d’excel·lència, gratificants, ben acceptats per la comunitat i dignes de reconeixement; perquè tot aquest munt d’accions i iniciatives que es viuen en el marc escolar, actuen també com a “distractors” si l’atenció al projecte educatiu és dispersa, superficial o dependent de la millor o pitjor disposició d’uns i altres.
Dissortadament la qualitat del sistema educatiu, que hauria de fonamentar-se sobre una praxi professional sòlida, ben orientada i degudament sotmesa a control, es fonamenta en el voluntarisme dels professionals i dels col·laboradors que participen en l’acció educativa. Crec que no ho hauríem d’oblidar a l’hora d’assumir —els educadors i la societat— la part de culpa que ens pertoca en la freqüent inadvertència dels abusos, que són, sense pal·liatiu possible, conductes criminals, en entorns que haurien de ser no solament segurs sinó que haurien d’excel·lir en la garantia de la seguretat. No vull fer enfadar ningú, però he de dir que, a parer meu i basant-me en allò que he conegut de prop, les escoles —on hi ha professionals abnegats, no en dubto— el sistema educatiu té, en allò essencial i en l’estructura de funcionament, mancances flagrants de professionalització que serien inacceptables en altres estructures compromeses en la consecució de resultats òptims i que n’haguessin de retre comptes puntualment. Amb l’agreujant que, mentre en les estructures empresarials de producció hi ha marges d’ineficàcia o de fracàs tolerables —productes defectuosos, pèrdues, etc.— l’eficàcia de l’escola està compromesa en tots i cadascun dels alumnes i ha d’obtenir un resultat òptim amb cadascun d’ells. La tolerància de fracàs o d’ineficàcia de l’acte educatiu, atès que afecta persones, ha de ser zero.
I tanmateix, realitats com l’abús sexual i la violació, però també la violència física i el dany moral, s’han produït i es produeixen —cada vegada amb menor o més difícil impunitat, això és cert— gràcies al fet que el sistema permet fàcilment ignorar aquests mals i silenciar-los. I això ens obliga no només al reconeixement de la part de culpa que ens pertoca, sinó a corregir les desviacions en la perspectiva social i en l’atenció educativa de manera que cap distractor no ens faci perdre de vista allò que és essencial: l’acompanyament de l’alumne, de tots i cadascun, de manera col·legiada i amb instruments de supervisió i correcció adients i objectius per a l’aconseguiment de les finalitats educatives i per garantir en tot moment la seguretat dels infants i de les persones en general.
Ara, permeteu-me de tornar a l’àmbit personal, si és que me n’he allunyat en algun moment, perquè la violència amb què m’he sentit interpel·lat pel documental La fugida, com em va passar també amb el testimoni vital i literari de l’escriptor Alejandro Palomas que vaig comentar en aquesta secció el novembre d’ara fa dos anys (https://aviagemdosargonautas.net/2022/11/14/carta-de-barcelona-aixo-no-es-diu-dalejandro-palomas-una-veu-contra-la-comoditat-de-la-ignorancia-por-josep-a-vidal-ii/ ), està relacionada directament amb la meva primera experiència com a ensenyant, una experiència traumàtica que m’ha acompanyat tota la vida. Estudiava encara la carrera, quan, amb disset anys gairebé acabats de fer, vaig acceptar de fer algunes hores de classe en una acadèmia particular a la qual anaven a parar alumnes rebotats i fracassats d’altres escoles o de l’institut. Va ser la meva estrena com a professor, sense títol i amb més il·lusió i més entusiasme que formació i capacitats. Era un repte important, i em vaig lliurar a la feina sense restriccions. El director arribava cada matí a l’escola en taxi. Caminava amb una certa dificultat, era corpulent, de cap rodó i galtes prominents i penjants, entre les quals creixia, omplint tota l’amplada del llavi superior, un bigoti abundant. Estava casat i era pare de família. En les maneres i en el llenguatge, en l’estil de relació, tenia una capacitat de seducció que no es corresponia amb l’aspecte físic, més aviat propens al rebuig, però apareixia com una persona afable, oberta a la comunicació, preocupada per l’educació i la formació dels alumnes. Feia classes en algun institut de batxillerat i pertanyia a l’organització juvenil de la Falange. De vegades, si havia d’acudir a alguna reunió o un acte oficial, es presentava amb la camisa blava de l’uniforme. Jo no en vaig fer cabal, d’això, perquè m’entusiasmava la feina i perquè en l’època aquesta mena de coses formaven part habitual del decorat imposat per la dictadura i estaven en certa manera “normalitzades”. Aviat ens va fer saber, a mi i als altres professors, les dificultats econòmiques amb què havia de lluitar per tirar endavant aquell projecte d’ajuda a alumnes rebotats, i aviat també va deixar de pagar-nos les mensualitats. Un més i un altre, i un altre… fins a gairebé catorze o quinze mesos de retard. La qüestió econòmica era motiu de preocupació i sovint els meus pares m’advertien que allò no era normal, cosa que jo em resistia a acceptar, perquè la capacitat de convicció del personatge s’havia guanyat la meva confiança i la dels altres professors, tots ells en situació semblant a la meva. Tots nosaltres vèiem també amb normalitat, i fins amb admiració, les estones que el director de l’escola passava conversant amb els alumnes, tot l’interès i l’esforç que els dedicava personalment. A penes arribava a l’escola, cridava algun alumne i, dispensant-lo de la classe, el feia passar al seu despatx i s’hi tancava per dins per no ser interromputs. Tot l’alumnat, sense excepció, passava per aquest tipus de trobades aparentment d’orientació. Estàvem convençuts, i ho hauríem acreditat davant de tothom que ens ho hagués preguntat, que aquelles estones de tutoria eren essencials per a la formació i el redreçament d’aquells alumnes esgarriats. Un dia, en arribar a l’escola a l’hora habitual, vaig haver d’escoltar amb sorpresa que havia estat denunciat —no sé davant de quina autoritat ni amb quin nivell de compromís—, i els companys més propers a ell em van explicar vagament els abusos, les violacions i l’infern que es produïa en aquell despatx: un munt de coses horribles que a penes vaig aconseguir d’imaginar. Quan, probablement aquell mateix dia, em vaig creuar amb ell a l’escala de l’edifici, em va mirar amb expressió de víctima i, coneixedor de la meva vocació literària, em va dir: Algun dia escriuràs una novel·la sobre això. No sé què li vaig respondre: estava estupefacte; però mai no he gosat escriure’n ni una línia fins avui. Ho vaig haver d’explicar als meus pares, que em van prohibir taxativament de tornar a l’escola i no sé si van prendre cap iniciativa pel seu compte, i mai no en vaig saber pràcticament res més. Atesa la condició del personatge en relació amb el Règim, es va procedir no amb discreció sinó amb ocultació. El centre educatiu va ser clausurat i, fins que al cap dels anys vaig coincidir en un projecte professional amb un dels alumnes abusats, no n’havia tornat a parlar amb ningú. Mai. Quan es va destapar l’afer, jo em trobava en l’últim curs de la carrera i havia de buscar feina per començar el meu itinerari professional. Però no ho vaig fer: em vaig tancar a casa, no vaig fer cap pas per buscar feina… Estava paralitzat, frustrat, desorientat, desenganyat, confús, atemorit… Fins que, ja a finals d’octubre, un company em va venir a buscar a casa per oferir-me feina en l’escola on treballava i que havia decidit abandonar d’un dia per l’altre per acceptar una oferta més convenient: pensava que si es presentava a comunicar-ho al director amb algú que el podia substituir, el tràngol seria més fàcil de passar.
Sempre m’he preguntat com és que no me’n vaig adonar, si, un cop descobert, tot era tan evident: les maneres, la seducció, els tocaments afectuosos, l’argumentació i el discurs sobre l’amor de Crist envers els seus deixebles, la insistència en el fet que el més jove dels apòstols, Joan, descansava el cap en el pit de Jesús durant l’últim apat, la insistència en la carta de Joan sobre l’amor…, i aquella làmina, desmesurada per a les dimensions exigües del despatx, en què es representava l’episodi evangèlic de Jesús voltat pels infants. Tot tan obvi, tan evident…! Val a dir que jo era poc més que un adolescent, amb totes les mancances, pel que fa a la formació i fins la informació sexual, pròpies de l’època. Però la desinformació i la ingenuïtat no són explicacions suficients de la ignorància ni eximeixen de la culpa de no adonar-se’n. Fou precisament l’entrega, el lliurament personal i generós, l’entusiasme, l’enlluernament allò que em va impedir de veure, de valorar correctament el que passava. De la mateixa manera que, fent cas omís del consell dels pares, em va impedir de reaccionar contra l’abús evident de qui arribava cada dia en taxi a l’escola i acumulava fins més d’un any de nòmines impagades. En aquella estructura infradotada, totalment voluntarista i mancada de tota mena de recursos i controls, jo estava cec. És una ceguesa que es pot entendre en aquelles circumstàncies, però no és extrapolable als casos que, en el reportatge que motiva aquesta crònica, m’han sacsejat emocionalment. Llevat que, malgrat l’aparença sòlida i magnífica d’institucions tan prestigioses i poderoses com aquestes en què s’han destapat abusos i crims sexuals horribles, tot sigui tan incosistent, tan infradotat com el de la meva primera, i frustrant, experiència com a educador.
Josep A. Vidal
Notes