CARTA DE BARCELONA – “Això no es diu”, d’Alejandro Palomas. Una veu contra la comoditat de la ignorància – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Sabemos que hemos abandonado la infancia cuando perdemos la capacidad de vivir el presente como nuestra única realidad temporal.1

Palomas, Alejandro: Esto no se dice.2

 

Fa alguns mesos, l’escriptor Alejandro Palomas,3 guanyador del premi Nadal l’any 2018, va fer públic que en la infantesa va ser violat reiteradament per un dels seus professors, membre d’una congregació religiosa. El seu testimoni i la seva denúncia van tenir una gran ressonància mediàtica. La seva veu s’afegia a d’altres que havien commocionat recentment l’opinió pública i que havien contribuït, amb molt dolor i sacrifici personal, a trencar el silenci, probablement també alguns tabús enquistats, sota una crostra de silenci, en la consciència col·lectiva. Els abusos sexuals i les violacions dels infants no són una parcel·la menor en el conjunt de l’extensa realitat dels delictes de violència sexual, tot i que, fins a temps recents, no només se n’ha parlat poc sinó que s’ha mirat de tapar-ho, com si formés part d’una mena de vergonya col·lectiva. La quantitat de casos, la freqüència i la gravetat i reiteració de les agressions als infants, des de la primera infància fins a la culminació de l’adolescència, reflecteixen el profund arrelament d’aquest mal endèmic en tots els centres neuràlgics de l’articulació social, des de la família fins a l’Església, passant per l’escola i els centres formatius, els clubs esportius i d’esplai, les organitzacions infantils i juvenils i tot el divers ventall d’espai en els quals s’estableixen relacions de confiança. Espais, tots ells, en els quals la “confiança” és un dels supòsits bàsics i, com a tal, fora de dubte.

Des del moment d’aquella exposició pública de l’agressió viscuda i de tot el que va comportar, Palomas va estar present en els mitjans per donar testimoni i denunciar la impunitat en què s’havia emparat el seu violador. És fàcil imaginar el dolor i l’angoixa que devia comportar el fet d’haver de tornar a reviure les agressions i el context en què es produïren, no tan sols per haver de furgar en les ferides mai tancades i en el trasbalsament del substrat emocional en la pròpia existència, sinó especialment per haver de transformar aquesta experiència traumàtica en un relat, una explicació dels fets organitzada lingüísticament, transformant la vida personal, que com a tal és intransferible, en un testimoni textual que pugui ser compartit. La confessió personal de la violència soferta no bastava. Calia, a més, fer-se fort, trobar els recursos personals per defensar la veracitat dels fets i justificar la pròpia confessió. És un fet freqüent en la denúncia d’abús sexual i les agressions de tota mena que s’exigeixin proves de veracitat a la víctima denunciant, obligant-la a respondre a les preguntes sobre què hi pot haver en la seva conducta que hagi induït l’atacant a consumar l’agressió de què l’acusa. La societat, en general, se sent reconfortada pel convenciment que viu en un marc ordenat, en el qual les coses són previsibles, i això fa que davant l’evidència o la sospita d’un “desordre”, d’un trastorn, es produeixi una reacció defensiva de l’estabilitat de l’ordre en què estem instal·lats. Ens passa en casos d’agressió o violació sexual, en casos de bullyng, en la violència intrafamiliar, en les agressions per gènere, en els atacs a marginats de qualsevol mena, en el menysteniment dels migrants sense recursos, dels indocumentats o dels sense llar, o en el rebuig de persones amb disminucions físiques o psíquiques; com ens passa també, a una escala diferent, amb el negativisme del canvi climàtic o de la pandèmia, per posar-ne dos exemples recents. Són mals diferents que, en la seva estructura polièdrica, tenen una cara en comú.

“…me equivoqué. Di por hecho que, contando una verdad como la que había decidido compartir, nadie pediría que justificara el momento elegido para hacerla pública. Ese día comprendí que toda información, incluso la confesión más íntima y dolorosa, debe estar milimétricamente justificada, que incluso un gesto tan costoso, ese abrirse en canal ante el mundo para denunciar lo que nadie debería haber sufrido nunca, tiene que hacerse con una red debajo para no caer sobre asfalto, Y entendí también que quizá sea ese precisamente uno de los motivos por los que la gran mayoría de los hombres y mujeres que han sufrido violencia sexual durante la infancia o la adolescencia nunca lo cuentan.4

Molt sovint i paradoxalment, la condició de víctima porta associat l’estigma de la culpa. Arreu, aquest miratge tranquil·litzador de l’ordre social –un ordre que no existeix mai, perquè vivim instal·lats en una trama intrincada de desigualtats de drets, de possibilitats, d’oportunitats, d’accés a la riquesa o a la cultura o al desenvolupament– es gira en contra de qui denuncia els mals instal·lats en les esquerdes de l’estructura.

“Nunca pensé en él como en un hombre malo –escriu Palomas parlant del seu violador–, sino como alguien que había cambiado conmigo por mi culpa, por un error mío que no comprendía porque era demasiado terrible para poder hablar de él.

Desde el interior de la campana de cristal en la que fui recluyéndome, empecé a convencerme de que, a fin de cuentas, era yo quien lo había estropeado todo, y ese ‘todo’ incluía, cómo no, a papá. La indiferencia que mostraba hacia mí desde que yo había contado ‘lo mío’ era el peor castigo, porque con ella confirmaba que mi difusa intuición de lo que en realidad había ocurrido –yo era el único culpable del cambio que había sufrido mi suerte– era acertada.5

La culpa comporta l’autoreclusió, el tancament, l’aïllament. La campana de vidre de què parla l’autor. L’agressió col·loca així una càrrega de profunditat en els fonaments de la personalitat, un condicionant persistent de l’existència, que s’instal·la en l’angoixa del dubte, de la inseguretat, de la por –i la paradoxa és aquí extremament cruel– de ser descobert, i aquesta fragilitat dona cobertura i empara al violador o a l’agressor per continuar agredint amb impunitat.

Esto no se dice és una denúncia, és un testimoni, és una confessió, és una indagació personal, és també, en certa manera, una davallada a l’infern per tal de sortir-ne redimit, alliberat de l’ofec, de la paralització dels recursos personals en la teranyina d’una culpa que, per immerescuda, constitueix un escreix moral de la violació, un mal afegit que, pel fet que es perpetua en el temps, té uns efectes destructius d’un abast enorme. La introspecció persistent en el trauma de l’agressió, de la violació, i en la capacitat destructiva dels seus efectes no suposa cap alliberament, llevat que arribi a generar un discurs ordenat i que la persona trobi els mitjans o l’oportunitat per manifestar, proclamar aquest discurs. Desplaçant el centre d’atenció i la reflexió cap a la literatura –perquè Esto no se dice, a més del seu valor testimonial, o potser per això mateix, és essencialment literatura– el discurs –el text– és la sortida; ho ha demostrat abastament la teràpia clàssica psicoanalítica. Alhora de classificar aquest seu darrer llibre, el novel·lista Alejandro Palomas l’ha emmarcat de manera genèrica en la “literatura de no-ficció”. És una categoria tranquil·litzadora per als qui senten de manera peremptòria la necessitat classificatòria; però el concepte o la categoria, tot i que es pot admetre com a convencionalisme, és en si mateixa inconsistent. Perquè tota literatura és “ficció”, també la literatura autoreferencial; de fet, tota narració ordenada és una ficció, perquè no pot existir sense una selecció i ordenació dels fets i perquè tot allò que en la realitat es dona de manera caòtica, sincrònica, apareix en el text –sotmès a la sintaxi– en forma inevitablement diacrònica i jerarquitzada. Encara que no s’escrigui, qualsevol fet narrat, convertit en paraules, o simplement en seqüència d’imatges pre-textuals, és una ficció. La categorització en “ficció” i “no-ficció” funciona associada a altres conceptes que es consideren equivalents, com ara fantasia i realitat, invenció i vivència o, en l’àmbit literari, mentida i veritat. La ficció, però, és perfectament homologable o harmonitzable amb la realitat, la vivència i la veritat. La qüestió de fons és que la realitat, com a tal, és incomunicable, fins i tot inaprehensible, llevat que s’ordeni en un text.

Aquesta obra d’Alejandro Palomas ha suscitat un enorme interès informatiu: té la capacitat de commoure, de trencar motllos, de ser socialment útil… Però això no ha de fer-nos perdre de vista el seu valor literari, perquè precisament per la seva capacitat d’articulació d’allò viscut en allò escrit, és a dir, per les qualitat del text, per l’adequació i l’harmonia entre vida i paraula, pot aconseguir el seu propòsit de denúncia, de testimoni, d’indagació personal. Esto no se dice s’inscriu, pel que fa a la ubicació en el cànon literari, en el gènere de les confessions, de llarga i acreditada tradició, en el qual són referents obligats entre els clàssics Agustí d’Hipona i Jean-Jacques Rousseau, o, per esmentar-ne algun de més proper, l’abundant literatura epistolar de Franz Kafka –incloent-hi la seva Carta al pare, és clar, però també les seves Cartes a Milena– té molt d’introspecció i de confessió personal. “Escriure cartes –escriu F. Kafka a Milena Jesesnká– significa despullar-se davant els fantasmes, que les esperen amb avidesa. 

En un article recent que vaig dedicar a Mémoire de fille, d’Annie Ernaux,6 també literatura referencial i també amb un episodi traumàtic d’agressió sexual i violació com a nucli de la narració, comentava l’estratègia narrativa de l’autora, que contempla la noia que va ser i la dona que escriu sobre aquella noia i les separa en dues veus narratives, ella i jo, amb el propòsit de no assumir ni suplantar la persona que fou amb la persona que és. Alejandro Palomas, en Esto no se dice, adopta una estratègia literària molt més empàtica, molt més integradora, i assumeix o incorpora aquell infant de vuit anys, i la seva experiència traumàtica de la violació, del sentiment de culpa, del rebuig del pare, de la marginació i l’aïllament, per convertir-lo en un nucli central de la seva identitat, i cedeix la seva veu a aquell infant de vuit anys, i al de nou, i al de deu, i a tots els que ha anat guardant dintre seu i gràcies als quals o per ells és ara qui és:

Escribir, poder comunicarme con el exterior desde mi cuneta, me ha alejado del peligro incontables veces. Crear –en mi caso con la palabra, en el de otros con un pincel, con una partitura, un violín, qué sé yo…– es a menudo, para esos niños que recibimos la tortura de quienes esperábamos la ayuda, invocar que alguien nos salve, que nos crean.

Escribe el adulto, pero es el niño el que pide que lo escuchen.7

Probablement l’autor se sentirà ben recompensat si aquest llibre serveix per projectar el seu testimoni i sotraguejar la indiferència social –aquesta sí culpable– davant una xacra tan destructiva com la de les agressions sexuals i la violència contra els infants, emparada per silencis, sentiments de culpa, tabús, pors i miratges interessats; però deixeu-me dir, sense que sembli trivial, que seria imperdonable passar-ne per alt l’interès literari, sobretot per la manera com il·lustra el procés pel qual allò viscut –una realitat informe, disruptiva, inabastable, incomprensible i, consegüentment, intransferible…– esdevé allò escrit i, per tant, es converteix en un text formal, amb continuïtat i coherència argumental, abastable i capaç de comunicar tant els fets com les emocions i els referents, alhora que s’enriqueix amb l’argumentació, l’acompliment d’uns objectius determinats i l’exposició d’una tesi. És a dir, comunicació, literatura.

Val a dir, a més, que en el cas del text que comentem el resultat és una obra molt llegidora, impactant, amb la capacitat comunicativa, sinceritat emocional i profunditat argumental, que probablement trasbalsarà l’ànim i –si és el cas– les seguretats acomodatícies del lector.

Josep A. Vidal

 

 Notes

1    Sabem que hem abandonat la infantesa quan perdem la capacitat de viure el present com a única realitat temporal. (Traducció de la citació: J.A.V.)

2    Ediciones Destino (Editorial Planeta, S.A.), Barcelona, 2022; pàg. 101. Llibre Kindle; conversió electrònica: Acatia. [Se n’ha fet també l’edició en català: Això no es diu, publicada per Ed. Columna, 2022. En la fitxa bibliogràfica i la informació proporcionada per l’Editorial no hi consta el nom del traductor. L’Editorial, a qui m’he adreçat per demanar-los aquesta dada, m’informa que la traducció al català és del mateix Alejandro Palomas. Aquí, però, atès que no disposo de l’edició catalana de l’obra, he traduït jo les citacions de l’edició original castellana].

3    Sobre la biografia i bibliografia d’Alejandro Palomas podeu consultar Wikipedia o Lecturalia, respectivament:

https://es.wikipedia.org/wiki/Alejandro_Palomas
https://www.lecturalia.com/autor/3540/alejandro-palomas

4    …em vaig equivocar. Vaig donar per fet que, si explicava una veritat com la que havia decidit de compartir, ningú no em demanaria que justifiqués el moment elegit per fer-la pública. Aquell dia vaig comprendre que tota informació, fins i tot la confessió més íntima i dolorosa, ha d’estar mil·limètricament justificada, que fins i tot un gest tan costós, aquest obrir-se en canal davant el món per denunciar allò que ningú no hauria d’haver patit mai, ha de fer-se amb una xarxa a sota per no caure a l’asfalt. I vaig entendre també que potser sigui aquest també un dels motius pels quals la gran majoria dels homes i les dones que han patit violència sexual en la infantesa o l’adolescència mai no ho expliquen. (Trad.: J.A.V.)

5       Mai no vaig pensar en ell com en un home dolent, sinó com en algú que havia canviat amb mi per culpa meva, per un error meu que no comprenia perquè era massa terrible per poder-ne parlar. Des de l’interior de la campana de vidre en què em vaig anar tancant, vaig començar a convèncer-me que, al capdavall, era jo qui ho havia esguerrat tot, i aquest ‘tot’ incloïa, naturalment, el meu pare. La indiferència que em mostrava d’ençà que jo havia explicat ‘allò meu’ era el pitjor càstig, perquè em confirmava que la meva difusa intuïció del que realment havia passat –jo era l’únic culpable del canvi que havia alterat la meva sort– era encertada. (Trad.: J.A.V.)

6   Puc dir ella és jo, jo soc ella. “Carta de Barcelona”. https://aviagemdosargonautas.net/2022/10/17/puc-dir-ella-es-…ia-dannie-ernaux/

7      Escriure, poder-me comunicar amb l’exterior des de la meva cuneta, m’ha allunyat del perill innombrables vegades. Crear –en el meu cas amb la paraula, en el cas d’altres amb un pinzell, amb una partitura, amb un violí, jo què sé…– és sovint, per a aquests infants que rebem la tortura dels qui esperàvem ajut, invocar que algú ens salvi, que ens creguin. Escriu l’adult, però és l’infant qui demana que l’escoltin. (Trad.: J.A.V.)

Leave a Reply