La canícula és el temps del tedi. La calor extrema aclapara els cossos i els esperits. Recordo que en els meus temps d’infant, a les terres ardoroses de la Segarra, a les hores en què caminar defora era com el martiri de sant Llorenç a la graella, ens estiràvem al terra dels interiors ombrosos de la casa per rebre el benefici de la frescor. Porticons tancats, cortines tirades, i el gruix de les parets de pedra feien el miracle d’aquell recer frescal. Aigua del pou o llimonada, i, obligatòriament, la migdiada.
Jo odiava les migdiades, no suportava estirar-me al llit aquella mitja hora de la qual, em deien, depenien tants beneficis per al meu benestar. Va ser arran d’allò que vaig aprendre a moure’m sigil·losament, a aixecar-me del llit de manera imperceptible per als altres, amb moviments lentíssims, i a desplaçar-me amb passos curts i espaiats, amb els peus nus, per la cambra, les espardenyes a la mà, i arribar fins a la porta. Girar la maneta molt, però molt lentament, que no se sentís el més mínim espetec dels ressorts i obrir la porta sense que s’escapés cap grinyol de les frontisses i evitant que la penombra de la cambra es veiés alterada de manera sobtada per la claror del defora de l’alcova, cosa que podria despertar els altres; i tornar-la a tancar amb igual discreció. Després, ja alliberat, venia encara l’operació, també sigil·losa, de calçar-me, posar-me el barret de palla i sortir al carrer, sota el bat de sol.
Allà, corria a cercar l’ombra d’una alzina o d’un garrofer propers, o bé m’enfilava a la pallissa, i hi deixava passar el temps de la sesta, assegut, respirant l’olor de la palla o, als peus d’un arbre, aquella flaire densa de romaní, de farigola, d’espígol, de camamilla, de fonoll. Per al meu gust, la flaire del fonoll era la més refrescant; n’esqueixava un branquilló del capdamunt de la planta, on els brots són més tendres, i me’l posava a la boca, aguantant-lo amb els llavis, i anava xuclant, lentament, com qui no vol, el suc de la planta. Dormir, no, que no dormia. Mirava el cel, els núvols quan n’hi havia, escoltava el carrisqueig metàl·lic de les cigales que m’omplia d’un vague sentit d’eternitat, d’una certesa de quelcom de perdurable, cíclic, en aquella natura que s’apoderava plenament dels meus sentits i em feia seu.
La quietud i el silenci obligat de la canícula, en la plenitud del migdia, en aquells anys d’infantesa en què no em delia per anar a banyar-me a una piscina inexistent, ni per seguir no sé quin programa en un televisor també inexistent, ni per fer a peu els tres quilòmetres fins al poble més proper per trobar-me amb uns amics també inexistents…, aquelles fugides sigil·loses de la norma obligada per descobrir-me tot sol en el rigor de la natura en plenitud de sensacions són un dels fonaments en què descansa la meva construcció espiritual, la consciència de mi mateix, l’abast i la intenció de la meva mirada i de la meva actitud davant la vida.
Sense aquell tedi canicular, aquest que soc, per bé o per mal, no hauria existit mai.
