Amb més negociació que principis i amb més polèmica que entusiasme, s’ha instal·lat a la Generalitat de Catalunya el govern socialista de Salvador Illa, amb l’aquiescència, és clar, del govern espanyol, que ha estat qui ha menat i auspiciat les negociacions per obtenir els vots dels –si més no se’n diuen– partits separatistes: els de Junts a Madrid i els d’Esquerra a Catalunya. Bé, potser caldria recordar algunes pàgines de la biografia política de Salvador Illa, però, a parer meu i potser poc informat, no hi veuríem més que la trajectòria d’un militant del partit socialista, al qual arribà després d’estrenar-se en el municipalisme i que ha anat trobant espais –i dic “trobar”, no pas “aconseguir”– on encabir-se, des de l’alcaldia de la seva localitat natal, la Roca del Vallès, fins a càrrecs diversos en el departament de Justícia de la Generalitat, i escalant, no sé si amb molts mèrits, però sí amb molta oportunitat, diferents graus en l’estructura del partit, fins que, el gener del 2020 va ser cridat a omplir la “quota catalana” en el govern socialista de Pedro Sánchez, que li confià la cartera de Sanitat, un espai que es preveia relativament còmode i, políticament, anodí atès que les competències sanitàries van ser traslladades, en una etapa molt inicial del procés de descentralització, a les comunitats autònomes. Inesperadament al cap de poques setmanes aquelles notícies d’un nou virus que feia estralls a la Xina i que s’havia aventurat esporàdicament en alguns altres punts del planeta, va esdevenir una pandèmia que confinà la població de bona part del planeta i en delmà la població. Per raó del càrrec i de l’oportunitat, no sé si amb competència provada o amb una malaptesa deguda al fet d’acabar-se d’estrenar en el càrrec, Salvador Illa fou, juntament amb els responsables mèdics i militars que presidien diàriament la roda de premsa informativa sobre l’evolució de la pandèmia, la cara visible responsable de transmetre a la població confiança i serenitat davant els estralls que causava la malaltia. Girem full d’aquells fets en què tothom anava fent provatures sense saber ben bé què calia fer ni amb quins resultats i encara menys amb quins mitjans. Illa, a banda d’haver estat la cara visible del govern en la gestió d’aquella desgràcia, no sé que hagi tingut cap altre mèrit remarcable, o si més algun de singular, degut al seu mèrit personal, llevat d’allò que qualsevol altre hauria fet en el seu lloc. Insisteixo, però, que el que dic pot ser fruit de la meva ignorància dels detalls d’aquell procés. El cas és que Illa fou condecorat amb una d’aquelles creus i distincions que sempre porten l’adjectiu “reial” i que tant sovint acaben amb el nom d’aquell Carles III, el rei-alcalde, que va endegar tantes i tantes obres d’infraestructura i que va escampar el seu nom, com una pandèmia d’arrogància, per la geografia del país, pervertint sempre que va poder la toponímia tradicional amb l’afegitó d’un, no sé si devot o vanitós o totes dues coses, Sant Carles.
L’oportunitat que li proporcionà la pandèmia fou el trampolí que, abans que complís el primer any com a ministre, l’impulsà novament a Catalunya, sense recança de ningú a la villa y corte, per optar a la presidència de la Generalitat en les properes eleccions, arran de la renúncia del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, que passà a ser, com ho havia estat Illa, la quota catalana en el govern de Sánchez, aquest, però, com a Ministre de Política Territorial.
I per què aquesta insistència en la quota catalana del govern espanyol i en aquest intercanvi de peces segons l’oportunitat? Catalunya estava encara trasbalsada, literalment commocionada, per la virulència repressiva de l’Estat contra l’independentisme, una aspiració legítima, exercida en tot moment amb voluntat democràtica i popular, que les forces polítiques, les forces militars i policials i les altes instàncies estatals del govern i judicials, mitjançant operacions de gran abast de les institucions legals amb la col·laboració de les clavegueres de l’Estat, van aconseguir de desacreditar davant la ciutadania espanyola i en instàncies internacionals, i que, amb informes falsos, accions inventades, proves falsejades, prevaricació i tota mena d’estratagemes propis de la guerra bruta, van intentar presentar primer com a “sedició”, després com a “cop d’estat”, a continuació com a “terrorisme” i en tot moment com a prova de la supèrbia i la insolidaritat i l’antiespanyolisme dels catalans, que eren els qui realment tenien un problema de convivència que havien d’aclarir entre ells.
Els episodis d’aquesta reacció repressiva i manipuladora de l’Estat –i potser cal recordar aquí, perquè no se’n fa prou cabal, que l’Estat és molt més que el Govern– són prou coneguts; els més escandalosos, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va ser redactat ad hoc per tal d’intervenir la Generalitat de Catalunya, destituir-ne el Govern i tutelar el Parlament, supeditant-lo en tot al control rigorós del Gobierno espanyol… Revoltes, manifestacions, detencions, escorcolls, agents provocadors, judicialització de centenars i milers de causes contra persones públiques i privades, judicis, empresonaments, persecucions, exilis, ordres de cerca i captura, sol·licitud d’extradicions…, sempre amb la iniciativa de les forces més reaccionàries de l’espectre polític espanyol, des de les files del partit socialista, passant pels populars, fins a l’extrema dreta de Vox, a qui van atorgar el privilegi d’actuar com a instigadors de la repressió judicial, cosa que permetia a les altres formacions de. quan arribés el moment, rentar-se’n les mans.
Salvador Illa va estar sempre del costat dels promotors del 155. No només en va celebrar l’aplicació, sinó que va lamentar que no s’hagués aplicat abans. Va participar en la manifestació contra l’independentisme promoguda per una organització anticatalana com Sociedad Civil Catalana, al costat del reaccionarisme de Ciudadanos, del Partido Popular i de Vox. Després de depurar el Partit dels Socialistes de Catalunya de tots els elements més significats del catalanisme socialista, va supeditar, amb l’aquiescència dels Iceta, Collboni i un llarg etcètera de polítics genuflexos amb egos agraïts, l’acció política i la iniciativa del PSC a la voluntat i la conveniència i la iniciativa del PSOE.
Així, el govern espanyol parla ara de la fi del procés independentista a Catalunya. I no, l’independentisme a Catalunya no està acabat, perquè, de manera efectiva i confiable, cap dels mals endèmics, profunds, de la relació entre Catalunya i Espanya no s’ha resolt ni va en camí de fer-ho. La situació política a Catalunya s’ha clarificat; avui l’independentisme sap distingir, perquè n’ha après a bastonades, entre la il·lusió i l’il·lusori. Avui, l’independentisme sap que la Generalitat, la institució històrica respectada com a expressió de l’autogovern, no és la Generalitat que ens governa, que, guiada per l’oportunisme i les ambicions dels partits polítics, s’ha avingut a ser, no el govern d’un país que vol ser estat, sinó el d’una Comunitat Autònoma en aquesta Espanya democràtica que va acceptar de viure hipotecada o segrestada de resultes d’una transició que va renunciar a massa principis irrenunciables. Per això, Salvador Illa ha plantat la bandera d’Espanya al despatx de la Generalitat; per això, Salvador Illa ha deixat que fossin els membres del govern de Pedro Sánchez els qui tanquessin els acords per a la seva investidura; per això, Salvador Illa ha sotmès el PSC als interessos del PSOE… Per això, i acabo, Salvador Illa serà probablement “un bon president de la Generalitat autonòmica”. I els catalans sabran, perquè en tindran l’evidència, que ni la independència, ni la llibertat, ni la república no ens vindrà mai per la gestió d’una Generalitat autonòmica, perquè aquests no són principis o ideals que pugui assumir un organisme integrat en l’estructura de l’Estat al qual està subordinat. I sabran també que qualsevol partit que faci seus aquests principis o ideals, integrat en la política autonomista, haurà de claudicar reiteradament en el moment de defensar-los amb accions polítiques –democràtiques i pacífiques, és clar– que vulguin anar més enllà de l’argumentació verbal.
Tant de bo la Catalunya autonòmica funcioni bé, perquè això serà bo per als ciutadans i per al país, però tant de bo fracassin els intents assimilacionistes, despersonalitzadors, desnaturalitzadors, els atacs a la llengua, la cultura, la identitat, el dret… que ens són propis, perquè són aquests intents els qui treballen contra la voluntat d’independència. El dia que hàgim perdut els nostres referents identitaris –oberts, afectuosos, acollidors, fraterns, democràtics, compartits…–, aquell día sí, “el procés” haurà mort per sempre o, si més no, iniciarà una molt llarga travessia pel desert, molt més llarga i molt més desesperançada que aquella altra d’on venim.
Ho repeteixo, tant de bo la Catalunya autonòmica funcioni bé –tot i que, sigui dit de passada, vistos el tarannà i els antecedents dels qui l’han de liderar, no hi confio gens–, perquè no cal que l’autonomisme fracassi perquè l’independentisme i el republicanisme es carreguin de raons. No és cert allò que diuen que, per a l’independentisme, com més malament millor. L’estatut d’autonomia ha estat una aspiració de la Catalunya democràtica contemporània, i va ser un clam de l’Assemblea de Catalunya en el moment de la Transició. Precisament l’Espanya autonòmica és fruit de la perversió que els polítics espanyols del moment van fer d’aquell clam amb què els catalans manifetaven una voluntat d’autogovern que no estava en oposició a la independència. Les aspiracions dels catalans per un estat propi no tenen la seva raó de ser més profunda en la mala gestió o en el fracàs de la política o en la ineficàcia estructural, sinó en el dret dels pobles a perpetuar-se, en convivència amb els altres, i autogovernar-se en igualtat entre els pobles iguals quan es té la voluntat responsable i democràtica –avalada per la història o no– de fer-ho. Per tant, així com una Catalunya mal gestionada pot provocar el descontentament i la revolta, però no pot tenir com a conseqüència necessàriament un independentisme vigorós, tampoc una Catalunya ben gestionada en el marc autonòmic ha de desmotivar o fer desaparèixer la voluntat d’independència. I qui pensi que sí, en un sentit o un altre, va errat. A parer meu, és clar.