Potser sí, que la paraula pàtria expressa un noble sentiment de pertinença. L’amor a la terra natal, a la llengua, a la cultura de pertinença, al paisatge i a la història, a les tradicions i les formes d’expressió adquirides amb la mateixa naturalitat amb què incorporem les sensacions, amb què mirem, sentim, flairem, toquem, respirem… allò que ens envolta. Naturalment, m’adhereixo a aquesta dimensió íntima, emotiva, amorosa del concepte. La història viscuda i la realitat observada m’han descobert també la dimensió rebutjable del mot, de manera que he mantingut sempre una actitud de malfiança preventiva davant del patriotisme.
Infant crescut i educat en el franquisme, vaig intuir sense esforç que allò de la pàtria i de tanta exaltació de sentiments identitaris i, essencialment, supremacistes anava sempre contra algú. També vaig aprendre, i també sense esforç, que en aquell àmbit de la realitat que hom identificava com a pàtria no tothom vivia igual ni participava dels mateixos drets i les mateixes llibertats, i vaig aprendre, de manera natural, que l’exaltació patriòtica era l’escut amb què es defensaven els privilegis dels uns a canvi de la subordinació dels altres. I això no era un prejudici, sinó una experiència confirmada per la realitat quotidiana. Quan vaig voler estudiar magisteri, vaig haver de presentar, com a part de la documentació per a la matriculació, els documents que acreditaven una bona conducta moral i patriòtica. No recordo com s’acreditava la conducta moral, ni si vaig haver de demanar algun paper al mossèn de la meva parròquia; però, recordo perfectament que havia d’acreditar la bona conducta patriòtica mitjançant un certificat expedit per l’alcalde del barri, que, si més no en aquells anys, a punt d’encetar la dècada del seixanta, era una persona del Règim, generalment de la Falange Española. Jo, que aleshores tenia quinze anys, pensant que el tràmit seria una simple qüestió burocràtica, me’n vaig anar a trobar l’alcalde del barri. Pensava que no em caldria trobar-me personalment amb ell, que algun funcionari o subaltern em lliuraria un document protocolari, i prou; però, no: quan vaig ser allà, em van fer esperar i, al cap d’una estona, em van fer passar al despatx de l’alcalde. De seguida em va fer un breu sermó el resum del qual era que “no em coneixia” i que, per tant, no podia acreditar la meva conducta sense més ni més; que hauria de fer alguna gestió indagatòria i que, en resum, si volia el certificat hauria de pagar-li 500 pessetes. Per tal de situar en context el valor de l’estipendi, jo guanyava aleshores, com a auxiliar de comptable en una gestoria a jornada completa, 400 pessetes mensuals. Naturalment, no vaig acceptar les condicions i, amb aquell pretext de “ja tornaré”, vaig sortir de la visita sense el certificat. La història no va acabar aquí, atès que el document m’era imprescindible, però el que va venir després ja no fa al cas. La qüestió és que la prebenda del patriotisme consistia que jo desembutxaqués 500 pessetes que anirien a parar a la butxaca del jerarca miserable del capdavall de l’escalafó dels privilegiats.
De sempre, quan es parla de pàtria i s’apel·la al patriotisme, sigui quin sigui, però especialment si es produeix en relació a un programa o a un acte polític, no és que em posi a tremolar, però immediatament me’n situo al marge i m’ho miro des de fora, i amb molta prevenció. Recentment, en una apoteosi autocomplaent i solipsista celebrada a Madrid, les llumeneres polítiques de VOX i dels seus homòlegs europeus s’han omplert la boca amb la paraula pàtria i amb tots els elements del camp semàntic del patriotisme. Mal auguri. No soc derrotista, però pinten bastos. Soc optimista de mena, i sé que els moviments d’aquest populisme autoritari, ultraliberal, neofeixista que s’escampa amb un desacomplexament escandalós pel mateix món que va ser massacrat pel feixisme fa quatre dies no resoldran cap dels problemes del món, ans al contrari. Sé que no tenen la solució per erradicar cap problema, i que, per tant, els problemes persistiran, fins i tot agreujats, i que tard o d’hora s’hauran de resoldre de manera intel·ligent, i que, quan sigui el moment, les solucions no vindran del paradigma ideològic en què se situen aquests moviments de l’autoritarisme, de l’odi supremacista, de la xenofòbia, dels privilegis i de la intolerància, perquè estic convençut que no poden tenir la solució els qui són en gran part causants del problema. Però, fins que arribi aquest moment, haurem de travessar un llarg desert, no pas el mateix que hem travessat abans o que han travessat les generacions que ens han precedit: un altre d’inconegut, en un món que se’ns fa difícil de predir. I caldrà suportar aquests Moisès obcecats i obscens, fins que l’enlluernament dels seus deliris esdevingui inoperant, inútil, als ulls dels qui es lliuren al seu lideratge.
I amb el fantasma espanyol, que ha convocat els líders europeus del conservadurisme, l’autoritarisme i els privilegis, cal comptar la victòria de Trump als EUA, la dictadura de Putin, el despotisme i l’hecatombe d’efecte retardat a la Xina, la follia autocràtica de Corea del Nord, una Amèrica Llatina caciquil i incapaç de pensar-se ella mateixa més enllà del mimetisme de tots els mals i les estructures mentals imposades per la colonització, el desgavell de l’Orient Mitjà amb un Netanyahu desenfrenat i una Aràbia Saudita armada de petrodòlars i deliris i manipulacions capitalistes, i els mals endèmics de l’Àfrica postcolonial i tribal, que no encaixa en el propi mapa… I les crisis globals: dels migrants, dels recursos, del clima, de l’habitatge, dels drets i les llibertats, de les religions i les creences, de la misèria, dels residus…
Vivim temps de depressió, de desconcert, de fatalisme… I no tenim altres mitjans per defensar els valors de la civilització que ens fan iguals, fraterns i lliures, que una democràcia en fallida, segrestada, pervertida, i unes institucions internacionals captives, hipotecades per la por, pels interessos, per la inoperància.
Ens endinsem en un desert ignot. I, si no aconseguim evitar-ne la travessia, ja cal que ens calcem i preguem perquè el manà de la intel·ligència i del seny ens arribi a temps per sobreviure.
