Dedicatòria pòstuma (18-IX-2025)
A en Toni Tribó. In memoriam.
Benvolgut amic,
Perdona el retard; la veritat és que no encaixo bé en l’estereotip del jubilat desenfeinat, que mata el temps badoquejant aquí i allà. Tota la vida he anat curt de temps, i continuo així, tot i que ara, a més, l’anar “curt de temps” té també una lectura no sé si metafísica però sí premonitòria. Tu en dius “edat avançada”, i és un tòpic que, més enllà de la lectura convencional, no té un sentit clar. Avançada en relació a què: al punt de sortida, al punt d’arribada, en relació a d’altres…? Potser en relació a la consecució d’algun fi cobejat…, o potser en relació a la culminació del “desig”… No és pas extemporani –com em dius– en aquesta edat “avançada”, parlar del desig, perquè vivim permanentment en el desig; abans del desig hi ha el passat, el temps mort (“agrano l’era del temps vençut”, 1 vaig escriure fa temps); després del desig, però encara a frec del desig, hi ha la mort. El desig és foc i, per tant, efímer, i el foc és cendra. El plaer porta implícita l’ofuscació del desig. Citant Pascal Quignard, “el plaer torna invisible allò que vol veure; el gaudi arrenca la visió d’allò que el desig només havia començat a desvelar”; per això, “el desig i el temor provenen del mateix tronc.” 2 Anem al “nostre” Ovidi i el seu –i també nostre– Narcís,3 el dissortat Narcís, trasbalsat pel desig inassolible i autodestructiu, insensible alhora davant el desig, també fatal, de la nimfa Eco, que defalleix d’amor pel jove fugisser: “S’espalma davant d’ell mateix i s’atura, immòbil, amb el rostre impassible com una estàtua feta de marbre de Paros” –és a dir, “petrificat”, semblantment als qui pateixen els efectes de la mirada fulgurant (el foc de la mirada) de la gorgona Medusa–. “Ajupit sobre l’herba mira els estels bessons, els seus ulls, i els cabells dignes de Bacus, dignes àdhuc d’Apol·ló, i les llises galtes, el coll de vori, la galania del rostre i la rojor mesclada amb una blancor de neu i admira tot allò que el fa admirable. Es desitja, insensat, i ell mateix que lloa és lloat, i quan persegueix és perseguit, i alhora encén i crema. Quantes vegades va fer besades a l’aigua fal·laç! Quantes vegades, cercant el coll que veia, va submergir dintre les aigües els braços, sense poder-s’hi atènyer! Què cosa veu, no ho sap; però per allò que veu es consum i l’error mateix que enganya els seus ulls els dona desfici.” I aquí, Ovidi, pren partit, i renya el dissortat Narcís: “Crèdul, per què debades vols agafar fantasmes fugitives? Allò que cerques no és enlloc (Quod petis, est nusquam); allò que estimes, aparta’t i ho perdràs (Quod amas, auertere, perdes)”, és a dir, allò que busques no existeix; si et giressis, (també, “si miressis enrere”) perdries allò que estimes. I conclou: “Aquesta ombra (aquest fantasma) que veus és el reflex d’una imatge; no té substància pròpia.”
Sense canviar de tema, permet-me ara desviar la mirada envers la dissortada Eco, “la nimfa de veu sonora (vocalis nymphe) que no sap callar ni parlar ella la primera (quae nec reticere loquenti nec prius ipsa loqui didicit), la ressonant Eco (resonabilis Echo)”, la tràgica peripècia de la qual el nostre estimat Ovidi descriu amb un preciosisme poètic commovedor: “Doncs, quan veié Narcís, errant per camps esgarriats, i se’n va inflamar, li segueix d’amagat les petjades, i com més el segueix crema d’una flama més pròxima, no altrament que quan es calen al sofre vivaç que volta el cim de les torxes, en ésser-hi acostades, les flames. Ah, quantes vegades va voler-lo escometre amb paraules de blandícia i adreçar-li tendres precs!” (Eco, però, havia estat castigada per Juno amb una limitació de l’ús de la parla: “D’aquesta llengua, per la qual he estat enganyada –havia estat la sentència de la deessa– un poder escàs et serà donat, i un brevíssim ús de la veu”, de manera que només “pot doblar les veus a la fi de la conversa i repeteix les paraules que sent.” I així, Ovidi, el primer que ens apropa al mite de Narcís i que ho fa enllaçant-hi el mite d’Eco, ens proporciona un deliciós seguit d’equívocs entre els laments de Narcís endut pel seu desig, i el desig de l’Eco enamorada, que sent la veu del jove sense poder-s’hi adreçar si no és aprofitant les darreres paraules que ell pronuncia.) […] “Per atzar el minyó, separat de la munió fidel dels seus companys, va dir: ‘Hi ha algú per aquí?’ i: ‘Per aquí’ responia Eco. Sorprès (Narcís), envia a totes bandes la seva vista. Amb un gran crit: ‘Vine!’ clama. Crida ella aquell que la crida (és a dir, Eco diu també “Vine”). Es gira (Narcís) i, no veient endarrere venir ningú, (diu): ‘Per què em fuges?’ I rep tantes paraules com ha dit. S’està dret i, enganyat per la veu que respon, (diu Narcís): ‘Ací, ajuntem-nos’ (‘Huc coeamus’, del verb coeo, ajuntar-se, reunir-se, trobar-se, aplegar-se) i amb cap so no havia de respondre Eco més de bon grat: ‘Ajuntem-nos’ (‘Coeamus retullit Echo’, i aquí el verb coeo, el participi del qual és coitum, pren el significat de copular; ‘acoblem-nos’, és el desig que expressa el mot que Eco pren de Narcís), i, confortada ella mateixa amb les pròpies paraules, sortint del bosc, avança per llançar els braços al voltant del coll desitjat. Ell fuig i fugint (diu): ‘Aparta les mans que m’estrenyen. Abans morir que trobar-me en el teu poder’ (o ‘abans que sotmetre’m a tu’ o ‘abans que lliurar-me a tu’). Ella no respon sinó: ‘Trobar-me en el teu poder (‘sit tibi copia nostri’, o ‘sotmetre’m a tu’, ‘lliurar-me a tu’). I així desdenyada s’amaga (és a dir, defuig la mirada) en els boscos i cobreix de fullatge el rostre avergonyit i des d’aleshores viu en antres solitaris. Però l’amor s’arrapa a ella i creix amb el dolor del refús i extenuen vetlladors neguits el seu cos miserable, arruga la seva pell la magresa i tota la saba del seu cos s’esvaeix en els aires. La veu solament i els ossos li resten; la veu és la mateixa i els ossos, diuen, han pres la forma de pedres (Eco també petrificada). Des d’aleshores s’amaga en els boscos i no és vista dalt de cap muntanya, però tothom la sent; un so, vet aquí tot el que sobreviu d’ella.”
“Sotmetre’s”, “lliurar-se” al “poder” de l’altre… En la còpula naufraga la potència del desig, com en el vol de la sageta naufraga la potència de l’arc. L’instant erecte –petri– de la “fascinació” acaba en flacciditat, en retracció. Potència i impotència, vida i mort, Eros i Tànatos, dues divinitats alades, el primer el déu de l’Amor, representat sovint amb un arc a les mans i el buirac amb les sagetes, i amb una torxa encesa; el segon, el déu de la Mort, representat sovint cenyint espasa i, a la mà, una torxa invertida, amb la flama assenyalant al terra. D’Eros, el diccionari de mitologia de Pierre Grimal ens diu que “en lloc de ser un déu omnipotent, és una força perpètuament insatisfeta i inquieta“. La insatisfacció i el neguit com a característiques de la divinitat que empara les relacions sexuals i la procreació. Eros, el déu del desig per antonomàsia, que els romans anomenaren Cupido –derivat del verb llatí cupere–, és a dir, desig, delit, anhel, passió, luxúria…, encarna, doncs, la contradicció, el conflicte permanent entre el desig i l’acte, entre la puixança i el defalliment. A prop d’ell, Potos, és el desig amorós que condueix a la mort.
També la iconografia d’Apol·lo, el Febus grec, incorpora l’arc i el buirac. Si tornem a Ovidi, al llibre primer de les seves Metamorfosis,4 podrem assistir a la pugna entre un Febus/Apol·lo coronat amb una garlanda d’alzina –perquè el llorer, ens diu Ovidi, encara no existia (nondum laurus erat)– i envanit encara per la seva victòria sobre el serpent Pitó, i un Eros/Cupido infant i joganer, disposat a castigar la vanitat del seu oponent. I serà precisament en aquest duel trivial entre l’arrogància de l’un i la ira de l’altre on es gestarà la tràgica història de la passió amorosa –el desig– de Febus/Apol·lo per Dafne, filla de Peneu, riu de Tessàlia.
Febus havia escarnit Cupido en l’instant extrem de la seva puixança, quan “el va veure, estirant la corda, blegar els extrems de l’arc.” Superb, Febus li va dir: “’Què vens a fer, criatura enjogassada amb les poderoses armes? Aquests feixos escauen a les meves espatlles. […] Tu acontenta’t d’encendre amb la teva falla (la teva torxa) no sé quins amors i no pretenguis la meva glòria.’ El fill de Venus (Eros/Cupido) li va respondre: ‘Travessi el teu arc tota cosa, Febus; però, el meu a tu.’ […] I, esquinçant l’aire amb el batec de les seves ales, sense peresa es va posar en el cim ombrós del Parnàs i va treure del buirac ple de sagetes dos trets d’efecte divers: l’un fa fugir l’amor, l’altre el fa néixer. El que el fa néixer és d’or i relluu en la punta aguda; el que el fa fugir és esmussat i té plom sota la canya.” Cupido fereix Dafne amb la primera sageta, la de punta esmussada i carregada de plom, i dispara sobre Apol·lo/Febus la de punta aguda, la sageta daurada que fa néixer l’amor, “travessant-lo fins al moll dels ossos (per ossa medullas).”
“De seguida –prossegueix Ovidi– l’un estima, l’altra fuig del nom d’amant i es plau en els amagatalls dels boscos. […] Febus estima, i quan ha vist Dafne desitja d’unir-s’hi, i d’allò que desitja té esperança […] Com cremen les lleugeres palles privades de l’espiga […], així el déu se’n va entre flames, així crema tot el seu pit, i nodreix d’esperança un estèril amor.” Apol·lo/Febus veu el cos de Dafne, els ulls, els llavis, els dits, les mans i els punys, els braços nus. “I allò que és amagat ho imagina encara millor (Siqua latent, meliora putat).” Enardit el seu desig, el déu vencedor del serpent, invoca Dafne pregant-li que s’aturi; però la nimfa Persea fuig amb més celeritat com més a prop sent l’amenaça del desig de Febus. Aquest, encara implorant, però encès pel desig de posseir Dafne, afegeix als precs l’intent de domini jeràrquic, el principi de poder i l’amenaça: “No soc un habitant de muntanya, jo no soc pastor; grosser, no guardo per aquí el bestiar ni les ramades; no saps, temerària, de qui fuges i per això fuges. […] Júpiter és el meu pare; per mi es revela el que serà, el que fou i el que és…” La nimfa, però, no abandona la fugida “i el deixa amb les paraules inacabades, sempre bella als seus ulls. Els vents despullaven el seu cos; llur alè que li venia a l’encontre feia vibrar els vestits i l’oreig lleu s’emportava endarrere els seus cabells. La fugida acreix la seva bellesa,” Ell la segueix, rabent, agullonat per l’amor, se li atansa, escurça la distància… “Ja es decanta sobre l’esquena de la fugitiva i llança l’alè sobre la cabellera esparsa en la seva nuca…” Aleshores, Dafne invoca la protecció del seu pare, Peneu. “A penes acabada la pregària, una feixuga sopitesa s’escampa pels seus membres i el tendre pit es cenyeix de lleu escorça, els cabells s’engruixeixen en fulles, els braços en branques; el peu adés tan ràpid, s’arrapa amb arrels peresoses, el rostre té un cimeral d’arbre; únicament resta en ella la resplendor.” És la lluïssor de les fulles coriàcies del llorer, davant la qual l’amor de Febus no es rendeix “i amb la destra posada en la soca sent frisar el cor sota l’escorça nova, i estreny amb els seus braços les branques, com si fossin membres, i dóna besos a la fusta. Però la fusta defuig les besades.”
La desesperada i inútil persecució de Dafne per Febus/Apol·lo ens fa evident l’exaltació del desig en si mateix, la pugna entre el desig, que vol perpetuar-se, i la satisfacció o el gaudi. Per això, tornant a Pascal Quignard,5 “El desig és el contrari de l’avorriment, del tedi, de la flacciditat […]. Tots els contes, els mites o els relats tenen com a objectiu l’exaltació del desig […] La novel·la eròtica o la pintura pornogràfica […] no procuren fer gaudir, sinó fer desitjar, intenten erotitzar el llenguatge o allò visible. […] L’art sempre prefereix el desig. L’art és el desig indestructible. El desig sense satisfacció, l’apetit sense fastig, la vida sense mort.” En la mesura que l’art és desig, pot ser transgressor; com l’erotisme pot ser-ho. En canvi, en l’acompliment del desig amorós, en allò que comporta la mort del desig, no hi ha mai transgressió, perquè, deixant de banda el que pugui tenir d’escandalós per a determinades sensibilitats o convencions socials, ens retorna a l’estadi biològic, a l’impuls de supervivència i, en l’ordre social, a la transmissió de l’ordre, del poder i de la jerarquia. Però, estirar d’aquest fil ens portaria a una divagació més extensa.
He recuperat aquí les paraules d’Ovidi, l’encís i el mestratge excels dels seus versos. Però el desig és, en la nostra cultura, un tema transversal. Podem saltar dos mil anys des dels versos del clàssic llatí, i retrobar en la literatura contemporània aquell mateix neguit. “La mort –diu Blanche en Un tramvia anomenat Desig, l’obra cimera de Tennessee Williams, parlant amb si mateixa mentre la Mexicana pregona “Flors…, flors per als morts”, a l’escena tercera del tercer acte del drama…, i conclou:– El contrari és el desig.”6
Josep A. Vidal
NOTES
- Vidal, Josep A.: Por de la terra, “XII”; Tintamotora, 2021. Edició de l’autor. Pàg. 34.
- Quignard, Pascal: “El sexo y el espanto”, Editorial Minúscula, 2005. Traducció d’Ana Becciú. Pàg. 172.
- Ovidi Nasó, Publi: Les metamorfosis, Llibre III. Traducció d’Adela Trepat i Anna Ma. de Saavedra. Edicions 62 i Editorial Alpha, 2012, sobre l’edició original de Fundació Bernat Metge. Pàg. 66-69.
- Ovidi Nasó, Publi: op. ct., Llibre I, pàg. 16-20.
- Op. ct., pàg. 163
- Williams, Tennessee: Citació a partir de l’edició castellana, en traducció de León Mirlas, publicada per Losada en la col·lecció Clásicos Universales, 1999, pàg. 137-139, amb pròleg de Josep A. Vidal.