Déu-n’hi-do de l’embolic! Què coi volen que fem els ciutadans amb això del “kit de supervivència”? és la pregunta que s’han fet els ciutadans a ran de la difusió dels treballs de la Unió Europea sobre les estratègies d’alarma a adoptar en previsió de situacions d’emergència o de crisi.1 La informació que se n’ha difòs ha provocat reaccions diverses entre la població, des de la inseguretat i el temor d’una amenaça imminent fins a la ironia i l’humor. Dissortadament, també ha alimentat l’escepticisme sobre l’operativitat i la validesa de les iniciatives de la supraestructura europea a l’hora de vetllar pels interessos dels ciutadans dels estats associats i, per extensió de responsabilitat, de la seguretat mundial, atès que no és possible garantir la segurentat de cap societat humana en un context d’inseguretat global.
No havien passat dos minuts des de la difusió de la notícia en l’informatiu de la televisió, que vaig rebre la trucada telefònica d’una persona del meu cercle més proper espantada davant el que li semblava una amenanaça bèl·lica d’execució imminent. Amb l’ànim atemorit per premonicions catastrofistes, es preparava ja per a l’assalt al supermercat abans que les prestatgeries de productes de primera necessitat, i de segona, i de tercera, i de quarta… quedessin buides. Jo, com que no podia fer altra cosa, vaig improvisar un discurs tranquil·litzador il·lustrat amb alguns exemples que em semblaven prou eficaços: Oi que a l’escala on vius teniu extintors i això no vol dir que s’hagi de cremar l’edifici necessàriament? I oi que als hospitals, als edificis públics, a les escoles, etc. hi ha cartells que informen sobre els plans d’evacuació en cas de necessitat?… És important saber què hem de fer en casos d’emergència, sobretot si són previsibles, com les erupcions, els terratrèmols o els tsunamis a zones amb alta sismicitat, o la capacitat destructiva del vent a zones propenses, o als perills de desbordament en zones inundables… Doncs ara, amb més coneixement de causa i en un context internacional molt inestable i de conflicte, hi afegim el canvi climàtic, els accidents nuclears o la guerra i els canvis estratègics necessaris per fer front a una nova lectura del risc i de l’amenaça així com dels canvis de perspectiva que, per a bé i per a mal, hi introdueix una transformació tecnològica profunda… I etcètera, etcètera…
A desgrat, però, de l’anècdota i de l’argumentació simplista amb finalitat tranquil·litzadora, l’embolic desfermat al voltant d’aquest kit de supervivència presumptament proposat per la UE, ens fa evident una amenaça que ha arrelat de fa temps en bona part de la població. Les amenaces catastrofistes –en una dimensió que abasta des d’allò global fins a allò més proper– se’ns han fet creïbles i fins i tot les incorporem amb un sentiment d’inevitabilitat que reforça en la consciència de molta gent l’anticipació dels mals i la bunquerització –és a dir, la individualització i l’aïllament– dels mecanismes instintius d’autodefensa. I els mitjans de comunicació, més propensos –sobretot els de més difusió, i hi heu d’incloure, naturalment, les xarxes socials– al sensacionalisme que no pas atents a l’anàlisi i la crítica, fan bons tots aquests temors paralitzadors que alimenten la sensació de viure en la indefensió davant amenaces d’una magnitud extrema i inevitables. Per tant, a l’hora de triar els termes adients per transmetre a la població allò que és la preparedness strategy de què parla la Unió Europea, no trien el mot “preparació”, ni “previsió de recursos” davant possibles situacions d’emergència, sinó que parlen directament de “supervivència”, és a dir, allò que donarà als ciutadans previsors més possibilitats de continuar vius quan els no previsors hauran mort víctimes de la catàstrofe. Podien haver triat el mot “subsistència”, i així ho han fet alguns mitjans més prudents, però la tria majoritària s’ha decantat per “supervivència”, en part, també, perquè compten amb la predisposició del ciutadà a portar el terme, fos quin fos, a l’extrem conceptual de “supervivència”.
No puc dir que no participo del neguit que generen els senyals d’alarma que ens fa arribar constantment, des de diferents sectors i perspectives, un món en desordre, desorientat i maltractat, víctima de sistemes d’explotació i distribució, de propietat i de valors que no s’adiuen amb la seva naturalesa ni amb la seva aptitud per a la vida. Si acceptem això com a premissa, res no pot anar bé per molta intel·ligència científica i tècnica que hi aboquem. Si ens ho mirem des d’una perspectiva més particular, centrada en el poder de les societats, en la política, els neguits persisteixen, i no només pel fet que el poder es concentri indefectiblement –també en les societats democràtiques avançades–, per via directa o indirecta, en les mans menys idònies, sinó, i sobretot, per la migradesa dels resultats que obtenen els qui intenten crear alternatives que haurien de basar-se, a parer meu, en una cosa tan difícil com la refundació de les societats sobre principis ètics de coherència amb la natura i d’igualtat sense fissures entre les persones, com a grups humans i com a individus, no només en drets i deures i en el sistema de llibertats, sinó també en l’accés a allò necessari per a la vida, en dignitat, en la capacitat d’opcions, de desplaçament i de residència…
No sé si en el nostre kit de supervivència davant les amenaces del món actual necessitarem una llanterna o una navalla suïssa multifuncions… Però crec que sense una solidaritat portada a l’extrem –i parlo també d’una responsable solidaritat intergeneracional, de la responsabilitat amb les generacions futures– res no podrà assegurar-nos la supervivència, i ni tan sols potser tindrà sentit sobreviure a no sé què, ni com o de quina manera, ni per a què. Perquè assegurar-se tant com es pugui la pròpia supervivència només és possible –i només té sentit– procurant solidàriament la vida dels altres. Sense una acció solidària per la vida –en coherència, en suficiència i en dignitat–, el poder continuarà actuant contra natura i les societats humanes, totes sense excepció, continuaran perpetuant una vida angoixada i sotmesa davant les mil i una amenaces catastrofistes d’aquest mal que no s’acaba, d’aquesta estupìdesa infinita.
Josep A. Vidal
Notes
- EU Preparedness Union Strategy to prevent and react to emerging threats and crises.
https://ec.europa.eu/commission/presscorner/detail/en/ip_25_856