Hi ha llibres que prestigien una cultura, una llengua, un país. L’Orestea, que ha publicat recentment La Casa dels Clàssics dins la col·lecció Bernat Metge Universal,1 n’és un. L’obra d’Èsquil és un component imprescindible a l’hora de representar l’estructura fonamental de la nostra cultura i de les nostres societats, d’aquelles que han abraçat, a la manera occidental, el sistema democràtic tal com l’han anat dibuixant les nacions europees des de l’esclat de la modernitat fins, si més no, fa quatre dies. L’Orestea és l’acta notarial, reconvertida en poesia dramàtica de volada tràgica, del traspàs de l’ordre antic, basat en el primitivisme d’un ordre sagrat que imposa el deure i fins l’obligació de la venjança com a principi i garantia de l’estabilitat social, al nou ordre de naturalesa democràtica que compromet les institucions dels ciutadans en l’exercici de la justícia, que, juntament amb la por, regularà i garantirà l’ordre social:
ATENA (que s’adreça als jutges i al públic):
Poble de l’Àtica, escolteu el meu decret:
sou els primers que jutjareu un crim de sang.
D’ara endavant i sempre, per les gents d’Egeu
existirà un consell de jutges com aquest;
[…] El respecte aquí,
junt amb la por, cosina seva, impediran
que els ciutadans cometin crims de dia o nit,
si no és que introdueixen canvis a les lleis
quan ve l’allau de mals. Si l’aigua clara amb fang
embrutes no podràs trobar beguda mai.
Ni l’anarquia ni el govern d’un sol senyor:
això aconsello als ciutadans de respectar,
i que no expulsin de l’estat tot el temor.
¿Que hi ha cap home just si no té por de res?
Si respecteu com cal aquesta institució,
tindreu un baluard que salvarà el país
i el seu estat, un que cap altra gent tindrà:
ni a Escítia ni a la terra del Peloponnès.
Aquest consell, incorruptible sempre al guany,
sever i venerable, desvetllat guardià
d’aquesta terra i de qui hi dorm, l’instauro avui.
He estès aquesta exhortació als meus ciutadans
pel que vindrà. Però ara us heu de posar drets,
votar i emetre una sentència, respectant
el jurament que heu fet. No tinc res més a dir.2
No vull centrar l’atenció en l’obra d’Èsquil, que s’explica per si mateixa i que el lector té a l’abast en aquesta edició, amb un text en versos de bon llegir i acompanyat –gràcies al bon ofici dels traductors, Eloi Creus i Miquel Desclot, i del prologuista, Raül Garrigasait–, de tota aquella informació que cal per llegir i valorar el text, interpretar-lo i contextualitzar-lo en les seves dimensions principals, així com també per resseguir les línies de força del treball, des dels criteris, les fonts i referències i la metodologia dels traductors, fins a la coherència del producte final amb els valors, els propòsits i les línies mestres de l’editorial, La Casa dels Clàssics, hereva, continuadora i dinamitzadora de la Col·lecció Bernat Metge, que ha estat i és per a la nostra cultura un dels projectes editorials més afortunats i necessaris dels darrers cent anys.
Les dues versions precedents de l’Orestea en català les devem també a dos hel·lenistes que van ser part de la Bernat Metge, l’un, Carles Riba, d’ençà de la fundació; l’altre, en Manuel Balasch, que s’hi incorporà a la darreria dels seixanta del segle passat. La traducció de Riba, en prosa, que porta el segell de la Bernat Metge, és un treball extremament rigorós que s’ajusta a criteris acadèmics; la de Balasch, que es publicà en Edicions 62, se subordina al rigor dels patrons mètrics que el mateix traductor s’imposa amb un esforç que comporta tensions i distàncies respecte de l’original.
La versió d’Eloi Creus i Miquel Desclot, publicada per La Casa dels Clàssics, és, d’alguna manera, la culminació, si més no en la part literària, d’aquest procés d’anostrament de l’obra senyera d’Èsquil, perquè uneix el rigor en l’apropament acadèmic i crític a l’obra original i la translació del vers clàssic de manera respectuosa amb els postulats de l’antiga tragèdia i alhora amb la capacitat de comunicar la intensitat dramàtica a un lector actual i de servir eficaçment al treball dramatúrgic d’una posada en escena.
Ultra els valors esmentats, però, allò que vull remarcar és la qualitat d’aquest volum com a producte editorial, l’excel·lència:
- Pel rigor pròpiament acadèmic en l’apropament, la lectura i la interpretació del text;
- per la concepció i l’eficàcia dramatúrgica del vers, tant en els parlaments dels personatges, que ha traduït Eloi Creus, com en les parts corals, versificades per Miquel Desclot a partir de la traducció literal fornida per Eloi Creus;
- per la propietat i l’encert en les opcions lingüístiques, amatents a establir l’equilibri i la cohesió entre la retòrica clàssica i la sensibilitat del lector o del públic actual.
Cal aplaudir igualment l’esforçat treball de coincidiència dels dos traductors (és inevitable assenyalar el parentiu entre Miquel Desclot i Eloi Creus, pare i fill respectivament), que aconsegueixen una coherència absoluta en el propòsit. Hi ha molta feina ben feta, hi ha molta vocació literària i de servei cultural, hi ha molta abnegació en aquest treball. Mai la qualitat no és fruit de l’atzar ni de la sort ni de la improvisació. Rigor, rigor, rigor… Treball, treball, treball… Vocació, vocació, vocació… Aquest és el plus que marca la diferència quant als nivells de qualitat entre el treball ben fet i l’excel·lència. Necessitem, és clar, treball ben fet; però, allò que ens obre camins, i sobretot allò que dona cos, consistència, musculació a la nostra cultura i ens cohesiona, és l’excel·lència. I en dir això, vull aplaudir també el pròleg de Raül Garrigasait i els altres treballs que acompanyen el text signats per cadascun dels traductors. Tot just i imprescindible. Rodó.
No sé si pensem prou en com és de meritori que en una cultura com la nostra, petita i fragmentada, i obligada –i sovint forçada– a la precarietat, es produexi l’excel·lència. I en tenim un feix, d’exemples. Una excel·lència que, permeteu-me que ho digui, no la paga ningú; al nostre país, on, si més no en l’àmbit de la producció literària, no es paga ni tan sols el treball ben fet, no és difícil d’imaginar la migradesa dels rèdits obtinguts per l’excel·lència. Per això, l’excel·lència és feta sempre d’abnegació i de generositat.
Hi ha, per part del Govern i d’altres òrgans administratius i institucions de caire divers, un munt de polítiques proteccionistes que no menen enlloc, perquè es dilueixen en una extensió oceànica d’iniciatives i no en potencien cap. Són polítiques que serveixen per quedar bé, per omplir alguna pàgina en la memòria dels departaments de l’Administració implicats i fer que en resulti, tant com es pugui, un balanç guanyador. Mentrestant, deixant de banda alguns autors, sovint amb més fortuna i oportunitat –i promoció– que mèrit, la nostra literatura tira endavant a empentes i rodolons, amb nivells diferents de precarietat segons el sector –tots ells precaris, tanmateix. I val a dir que ni la traducció, tot i ser imprescindible, ni la poesia, ni el teatre, ni l’assaig… no donen gaires alegries als qui s’hi dediquen, no ja econòmiques, sinó ni d’atenció ni de reconeixement. El país actualment no dona per a més, i els qui, des de les institucions de govern o des de les entitats culturals o des de l’exercici d’una ciutadania responsable tenen la capacitat d’exercir el mecenatge en qualsevol de les seves formes, per discreta que sigui, disparen a l’atzar, sovint en benefici del propi prestigi, indiferents a l’anàlisi de la realitat, sense arribar a les causes de les mancances, sense visió de futur i amb migradesa de recursos si en considerem l’atomització de l’esforç i la magnitud de la feina a fer.
Tenim, per tant, molts motius per a l’agraïment quan, com en aquest cas, tastem l’excel·lència. I alhora tenim també molts motius de preocupació quan constatem la indiferència i el desencert en la gestió d’allò de què, com a societat, no podem prescindir, perquè ens hi van la salut, la vitalitat, la pervivència de la nostra cultura i de la nostra manera de ser en el món.
Josep A. Vidal
Notes
- Èsquil: Orestea, Traducció d’Eloi Creus i Miquel Desclot, amb pròleg de Raül Garrigasait. La Casa dels Clàssics, Col·lecció Bernat Metge Universal, 11. Barcelona, març 2025.
- op. ct.: “Les Benignes”, pàg. 194-195