Joachim Du Bellay, poeta capdavanter del moviment renaixentista francès de La Pléiade, en el seu breu tractat Défense et illustration de la langue française (1549), reflexiona sobre la traducció, guiat per la preocupació principal d’aconseguir per a la llengua francesa, que havia estat poc abans instaurada com a llengua oficial en l’administració del regne, aquella qualitat que havien tingut, en l’època clàssica en què s’emmirallaven els homes del Renaixement, les llengües grega i llatina. Comparteixo amb els lectors aquí el primer dels capítols que Du Bellay dedica a la traducció, en una translació al català en la qual he introduït algun destacat (negretes i cursives) i alguna petita llibertat aclaratòria per clarificar els referents en casos d’el·lisió o destacar-ne alguna frase. A peu de pàgina, el lector que ho vulgui, pot llegir l’original francès:
Capítol V. Sobre la insuficiència de les traduccions per perfeccionar la llengua francesa
Tanmateix, el meritori treball de traduir no em sembla un medi únic i suficient per elevar la nostra llengua vulgar fins a igualar-la amb les altres llengües més famoses. Cosa que tinc la intenció de provar de manera tan evident que ningú gosarà, crec jo, contradir-ho llevat que vulgui manifestament faltar a la veritat.
En primer lloc, segons acord unànim entre els millors autors de retòrica, hi ha cinc elements a considerar en l’art de parlar bé: la invenció, l’elocució, la disposició, la memòria i la pronunciació. Ara bé, si tenim en compte que aquestes dues qualitats (memòria i pronunciació) no s’aprenen tant pel benefici de les llengües com per les dots que a cadascú ha donat la natura, alimentades i incrementades per una pràctica atenta i diligent; i si considerem també que la disposició depèn més de la discreció i del bon criteri de l’orador que no pas de regles i preceptes determinats, atès que els esdeveniments de cada època, les circumstàncies de cada lloc i la diversitat de les situacions són innombrables, em limitaré a parlar de les dues primeres, és a dir, la invenció i l’elocució.
L’art, doncs, de l’orador consisteix a parlar amb elegància i a bastament de cada tema proposat. Ara bé, aquesta facultat de parlar de totes les coses no es pot obtenir si no és mitjançant la intel·ligència perfecta de les ciències, que van ser tractades primerament pels grecs i, després, pels romans imitadors d’aquells. Així doncs, és imprescindible que qui vulgui adquirir aquest bagatge de riquesa i coneixement, primera i principal peça de l’equipatge de l’orador, conegui les dues llengües respectives (el grec i el llatí).
En això, els traductors fidels poden servir i alleujar a aquells que no tenen el coneixement necessari per accedir a les llengües estrangeres. Però, pel que fa a l’elocució, és certament la part més difícil i sense ella totes les altres coses esdevenen tan inútils com una espasa que no ha sortit de la beina; l’elocució, dic, que és l’única que pot portar l’orador a l’excel·lència i fer que una manera de dir sigui millor que una altra, consisteix en la precisió de les paraules, usuals, no separades del seu ús en el llenguatge comú; en les metàfores, les al·legories, les comparacions, les similituds, l’energia i tantes altres figures i ornaments, sense els quas tota frase o poema se’ns ofereixen despullats, disminuïts i febles. Jo no crec, ni ho creuré mai, que això (l’eloqüència) es pugui aprendre per mitjà dels traductors, perquè és impossible traslladar-ho amb el mateixa gràcia amb què ho ha fet l’autor, pel fet que cada llengua té quelcom difícil de definir que li és propi i singular, i, per tant, si algú pretén expressar allò que hi ha d’originari en una altra llengua atenint-se a la llei de la traducció, que consisteix a no anar més enllà dels límits establerts per l’autor, la dicció resultant serà encarcarada, freda i exempta de gràcia.
Comproveu-ho, si no: llegiu un Demòstenes i un Homer llatins, un Ciceró i un Virgili francesos, i veure si us provoquen les mateixes emocions, […] diferents d’aquelles que sentiu en llegir aquests autors en la seva llengua original. Us semblarà que passeu de l’ardent muntanya de l’Etna al freds cimals del Caucas. I el que dic de les llengües llatina i grega es pot dir recíprocament de totes les llengües vulgars, de les quals només us en posaré l’exemple de Petrarca, de qui gosaria dir que, si un Homer i un Virgili renascuts haguessin gosat traduir-lo, haurien estat incapaços de reproduir la gràcia i allò propi original de la llengua toscana del poeta. Malgrat això, alguns dels nostres contemporanis s’han lliurat a l’esforç de fer-lo parlar en francès. Heus aquí, breument, les raons que m’han dut a pensar que el treball i la dedicació dels traductors, altrament molt útil per instruir els ignorants de les llengües estrangeres sobre el coneixement de les coses, no és suficient per donar a la nostra llengua aquesta perfecció i, com fan els pintors en els seus quadres, aquesta “darrera mà” que desitgem. I si les raons que he adduït no us semblen prou convincents, presentaré, com a garants i defensors, els antics autors llatins, poetes principalment i oradors que (per molt que Ciceró hagi traduït alguns llibres de Xenofont i d’Arat, i que Horaci hagi esbossat uns preceptes de l’art de traduir) s’han ocupat en aquesta activitat més com a forma d’estudi i coneixement particular, que no pas per publicar-ho en benefici de la llengua llatina, ni en benefici propi ni per donar facilitats als altres. Si algú ha vist algunes obres d’aquella època, considerades traduccions, és a dir, de Ciceró, de Virgili i d’aquella venturosa època d’August, no gosaran desmentir això que dic.
Josep A. Vidal
Nota:
Du Bellay, Joachim: Défense et illustration de la langue française, 1549
Chapitre V. Que les traductions ne sont suffisantes pour donner perfection à la langue française
Toutefois ce tant louable labeur de traduire ne me semble moyen unique et suffisant pour élever notre vulgaire à l’égal et parangon des autres plus fameuses langues. Ce que je prétends prouver si clairement, que nul n’y voudra (ce crois-je) contredire, s’il n’est manifeste calomniateur de la vérité. Et premier, c’est une chose accordée entre tous les meilleurs auteurs de rhétorique, qu’il y a cinq parties de bien dire : l’invention, l’élocution, la disposition, la mémoire et la prononciation. Or pour autant que ces deux dernières ne s’apprennent tant par le bénéfice des langues, comme elles sont données à chacun selon la félicité de sa nature, augmentées et entretenues par studieux exercice et continuelle diligence : pour autant aussi que la disposition gît plus en la discrétion et bon jugement de l’orateur qu’en certaines règles et préceptes, vu que les événements du temps, la circonstance des lieux, la condition des personnes et la diversité des occasions sont innumérables, je me contenterai de parler des deux premières, à savoir de l’invention et de l’élocution. L’office donc de l’orateur est, de chaque chose proposée, élégamment et copieusement parler. Or cette faculté de parler ainsi de toutes choses ne se peut acquérir que par l’intelligence parfaite des sciences, lesquelles ont été premièrement traitées par les Grecs, et puis par les Romains imitateurs d’iceux. Il faut donc nécessairement que ces deux langues soient entendues de celui qui veut acquérir cette copie et richesse d’invention, première et principale pièce du harnais de l’orateur. Et quant à ce point, les fidèles traducteurs peuvent grandement servir et soulager ceux qui n’ont le moyen unique de vaquer aux langues étrangères. Mais quant à l’élocution, partie certes la plus difficile, et sans laquelle toutes autres choses restent comme inutiles et semblables à un glaive encore couvert de sa gaine, l’élocution (dis-je) par laquelle principalement un orateur est jugé plus excellent, et un genre de dire meilleur que l’autre : comme celle dont est appelée la même éloquence, et dont la vertu gît aux mots propres, usités, et non aliénés du commun usage de parler, aux métaphores, allégories, comparaisons, similitudes, énergie, et tant d’autres figures et ornements, sans lesquels toute oraison et poème sont nus, manqués et débiles ; – je ne croirai jamais qu’on puisse bien apprendre tout cela des traducteurs, parce qu’il est impossible de le rendre avec la même grâce dont l’auteur en a usé : d’autant que chaque langue a je ne sais quoi propre seulement à elle, dont si vous efforcez exprimer le naïf dans une autre langue, observant la loi de traduire, qui est n’espacer point hors des limites de l’auteur, votre diction sera contrainte, froide et de mauvaise grâce. Et qu’ainsi soit, qu’on me lise un Démosthène et Homère latins, un Cicéron et Virgile français, pour voir s’ils vous engendreront telles affections, voire ainsi qu’un Protée vous transformeront en diverses sortes, comme vous sentez, lisant ces auteurs en leurs langues. Il vous semblera passer de l’ardente montagne d’Ætné sur le froid sommet du Caucase. Et ce que je dis des langues latine et grecque se doit réciproquement dire de tous les vulgaires, dont j’alléguerai seulement un Pétrarque, duquel j’ose bien dire que, si Homère et Virgile renaissant avaient entrepris de le traduire, ils ne le pourraient rendre avec la même grâce et naïveté qu’il est en son vulgaire toscan. Toutefois quelques-uns de notre temps ont entrepris de le faire parler français. Voilà en bref les raisons qui m’ont fait penser que l’office et diligence des traducteurs autrement fort utiles pour instruire les ignorants des langues étrangères en la connaissance des choses, n’est suffisante pour donner à la nôtre cette perfection et, comme font les peintres à leurs tableaux, cette dernière main, que nous désirons. Et si les raisons que j’ai alléguées ne semblent assez fortes, je produirai, pour mes garants et défenseurs, les anciens auteurs romains, poètes principalement, et orateurs, lesquels (combien que Cicéron ait traduit quelques livres de Xénophon et d’Arate, et qu’Horace baille les préceptes de bien traduire) ont vaqué à cette partie plus pour leur étude, et profit particulier, que pour le publier à l’amplification de leur langue, à leur gloire et commodité d’autrui. Si aucuns ont vu quelques oeuvres de ce temps-là, sous titre de traduction, j’entends de Cicéron, de Virgile, et de ce bienheureux siècle d’Auguste, ils ne pourront démentir ce que je dis.