CARTA DE BARCELONA – De relliscada en relliscada, un llençol a cada bugada por Josep A. Vidal

Matí de dissabte 24 d’octubre. Soc a la cuina acabant de preparar el dinar que compartiré amb uns amics que no trigaran a arribar. Per la finestra m’arriba la veu mitinera d’un polític que s’esgargamella cridant el seu missatge, i em sorprèn, perquè ell, polític en actiu, no sol cridar mai des de la tribuna de les Corts espanyoles quan s’adreça a la Cambra. Ell és Gabriel Rufián. Ho sé perquè fa alguns dies que veig a les parets del barri els cartells que anuncien aquest “pre-míting” de pre-campanya. El seu parlar habitual, lent, incisiu, reposat, tan fet per ser escoltar que es nota clarament que fins ell mateix es complau escoltant-se, sempre amatent a l’efecte que causa en l’auditori, aquí, a la plaça Major de Nou Barris, de Barcelona, s’ha transformat en una mena d’esgarips crispats, com de miol de gat en zel, amb els quals, suposo, vol enardir l’auditori per aconseguir-ne els vots. No em sorprèn aquest canvi de registre vocal: als mítings no es tracta de convèncer amb arguments, sinó, com he dit, d’enardir l’auditori amb emocions; tanmateix, en aquest format, el discurs del candidat em produeix estranyesa, no em sembla que sigui ell, i, si en el format parlamentari sol semblar-me artificiós, teatral i més efectista que eficient, però en tot cas amo i senyor del propi discurs, en aquest format de carrer –i des de la distància, perquè l’estic sentint, però no el veig– em sembla desaforat, sobreactuat, desfermat o deixat anar. Del discurs no en dic res perquè no el segueixo, i li suposo, és clar, el valor de la convicció, l’honestedat i la voluntat de convèncer o si més no de seduir. Però, tot i no seguir-lo, sento que parla en castellà –després, pels mitjans de comunicació, m’he informat del contingut del discurs i he sabut que, com ja suposava, va fer una part del seu parlament en català–. Com a veí de Nou Barris ja hi estic acostumat, que els polítics que hi venen a esgarrapar vots o a fer-se veure en alguna mena d’acte protocolari o festiu, sobretot si hi assisteix un públic nombrós, utilitzin el castellà en els seus parlaments; però, no vaig poder evitar de comparar la situació paradoxal del polític català fent els seus parlaments a la tribuna del Congrés, a Madrid, en català i passant-se al castellà quan s’adreça, a Barcelona, a la població catalana. I la paradoxa esdevé incoherència si tenim en compte que des de les instàncies responsables de la preservació del català, cada cop més amenaçat com a llengua d’ús, s’insta els catalanoparlants a no canviar de llengua per tal d’esdevenir, així, agents d’acollida i d’integració dels nouvinguts i de contribuir cívicament a la normalització lingüística i a la pervivència de la llengua pròpia del país. Després, pels mitjans, he sabut que en algun moment del discurs, Rufián, en el seu desfermament demagògic –la demagògia és un component no necessàriament negatiu de l’oratòria política– va arribar a preguntar-se sobre la utilitat política de “parlar un català perfecte” si després es vota contra els drets i les llibertats dels ciutadans o es fa el joc als interessos de les elits. Ho deia, segurament, amb el propòsit de desacreditar l’espai polític de Junts, cosa totalment legítima; però sense adonar-se que, barrejant la gimnàstica amb la magnèsia, feia entenedor que no tenia clar, com a polític, ni la seva responsabilitat amb la llengua del país que representa ni el perjudici que causen aquesta mena de missatges que pressuposen una jerarquia en què la llengua del país se subordina a d’altres prioritats. Així, podríem traslladar la pregunta retòrica de Rufián a d’altres contextos, com ara “de què serveix que t’atenguin en català al restaurant si el menjar que et serveixen és gasòfia” o que l’important és que el metge –o el jutge, o el teu gestor, o el venedor del que sigui, o etc.– solucioni els teus problemes amb independència de la llengua que parli. I això significa que tenim interioritzat que Catalunya és un país bilingüe. Una falàcia, perquè Catalunya, deixant de banda el que digui qualsevol disposició legal, només té una llengua, encara que se n’hi parlin d’altres i encara que, per normativa legal, tots els ciutadans hagin de ser competents també en castellà, i encara fins i tot que hi hagi molts ciutadans catalans que només parlen castellà. La normativa legal pot fer que els ciutadans de Catalunya sàpiguen castellà o que –a l’altre costat de la frontera franco-espanyola– hagin de parlar francès, o que fins i tot se’ls privi de rebre educació en català o que, com ha passat i passa, se’ls prohibeixi d’emprar el català en determinats àmbits de la vida pública. Les normes legals ho poden tot, però la realitat és tossuda i és com és: la llengua pròpia de Catalunya és el català. Ja ho sabem, que la voluntat lingüicida, promoguda i emparada per la legislació, per la indiferència o per la impunitat, pot arribar a modificar aquesta realitat fins a fer del català una curiositat folklòrica o una llengua només erudita o arqueològica. Aquesta fatalitat potser arribarà a consumar-se i no serà la primera vegada que passi, però precisament per això els polítics que participen de la voluntat de resistència del país –i Rufián milita a Esquerra Repúblicana de Catalunya, un partit que vol una Catalunya sobirana– no poden perdre de vista mai el seu compromís amb la llengua, per molt que facin tàndem en el míting amb polítics d’altres procedències i amb altres fidelitats, com en aquest cas, en què Rufián acompanyava Irene Montero, que, si hi intervenen, ja cobriran la quota castellana de l’acte.

Així, doncs, i ho lamento, un mal testimoni en pro de la reivindicació de la llengua.

La política, i de manera molt especial en períodes electorals o en moments d’intensitat singular, és propensa als excessos i a la incoherència. I aquests dies, la realitat política catalana, ens n’ha ofert algun altre exemple del mateix caire, vinculat a l’aplicació de l’amnistia. Així, Lluís Puig, conseller de Cultura del Govern de la Generalitat que arran dels fets subsegüents a l’u d’octubre va exiliar-se, ha tornat al cap de nou anys i ha ocupat el seu lloc al Parlament de Catalunya. Dimecres s’hi va incorporar, i la seva entrada al Parlament va ser rebuda amb mostres d’afecte per una part de la Cambra, mentre que unes altres forces l’acollien amb fredor, indiferència, incomoditat més o menys dissimulada, o amb una animadversió que els va dur a absentar-se de l’hemicicle fins que va acabar l’acte d’acollida i Puig va haver pronunciat un discurs breu i emocionat en prendre possessió del seu escó, en el qual va reivindicar l’acció d’aquell Govern que va ser desposseït dels seus drets per l’aplicació de l’article 155, i el dret a lluitar democràticament per la consecució d’una Catalunya sobirana independent. Un acte carregat de simbolisme i amb una alta intensitat emotiva. Entre els absents, el president de la Generalitat Salvador Illa i la majoria dels membres del Govern. Pot semblar estranya, aquesta absència, si es té en compte que Illa no s’ha estat d’atribuir-se, a ell i al govern de Sánchez, és a dir, als socialistes, el mèrit principal de la llei d’Amnistia com un mitjà necessari per a la “pacificació” de Catalunya, una Catalunya que és avui a parer seu “una bassa d’oli” i un model de concòrdia. També en aquest cas, però, la realitat i la veritat són molt diferents del que el president de la Generalitat intenta atribuir-se com a encert polític en pro de la concòrdia. “Ni amnistia ni res d’això”, havia dit Illa abans de l’amnistia, quan una part del govern i altres activistes eren ja a l’exili, reclamats i perseguits per la justícia espanyola, i quan ja d’altres estaven tancats a la presó injustament –i ell ho sabia, que era injust–, amb penes hiperbòliques, que pretenien ser exemplars, o processats i pendents de judici o investigats per terrorisme o amb altres càrrecs sense cap prova fefaent. Illa, a més, des del primer moment va estar a favor de l’aplicació de l’article 155, que dissolia el Parlament de Catalunya i transferia el Govern de Catalunya a les mans del Gobierno espanyol, i es va manifestar a favor de la repressió, que, a parer seu, com va dir més d’una vegada, s’havia d’haver produït abans. Això sense tenir en compte la persistència amb què el seu partit va ser purgat de militants favorables a l’autodeterminació de Catalunya. Per tant, la seva absència en l’acte de rebuda al conseller exiliat, per molt que s’hi hagués entrevistat privadament una estona abans, és, a ulls dels ciutadas, més coherent amb aquell Illa que deia “d’amnistia res” que no pas amb el que diu ara que “l’amnistia és una mesura necessària que hem aplicat per a la pacificació de Catalunya”. Sigui quina sigui la raó de l’absència del president Illa, els ciutadans tenim prou motius per pensar que la fotografia amb el conseller exiliat i el fet de compartir la rebuda i els aplaudiments en la seu del Parlament li ha semblat inconvenient per a ell i per al PSC-PSOE (cada vegada més PSOE que PSC).

Així, doncs, i ho lamento, manca de coherència i de responsabilitat en la reivindicació de la sobirania institucional del Parlament de Catalunya.

I encara un altre exemple, sens dubte molt carregat de bones intencions i justificable en un context d’emocions intenses, el tenim en la tornada a casa d’Antoni (“Toni”) Comín, que havia estat conseller de Sanitat, al cap dels nou anys d’exili. Després d’haver anunciat la seva voluntat de travessar la frontera a peu el dissabte 24, va ser citat a Madrid perquè hi acudís dos dies abans per tal de fer el tràmit de jurar la Constitució que és preceptiu en la legislació espanyola per poder assumir l’acta de diputat al Parlament Europeu. No és difícil de suposar –que no d’afirmar– un cert interès de qui fos que feia la convocatòria de tirar aigua al vi amb el propòsit de rebaixar el simbolisme que pretenia el conseller Toni Comín quan va decidir regressar seguint en sentit invers la ruta dels milers de catalans i d’espanyols que van travessar la frontera en direcció a França l’any 1939 fugint de la repressió franquista. Comín ha volgut retre homenatge als exiliats pel franquisme donant al seu retorn la dimensió simbòlica del triomf sobre el feixisme. És un gest honorable, ben intencionat, que cal aplaudir en allò que val, però que no aconsegueix d’evitar, com en els casos anteriors, una incoherència no volguda. Obligat a anar a Madrid abans de la data del retorn, va entrar a l’Estat espanyol per la frontera basca per evitar de travessar la frontera en terra catalana i preservar íntegre el valor simbòlic del retorn fins al dia 24. L’argument era clar: “Vaig a Madrid com puc anar a París o a Londres o a Berlín; però, la fi del meu exili serà quan torni a Catalunya.” L’argument, tot i que pot produir un cert enardiment nacionalista, és essencialment justificatiu i, involuntàriament, fa bona la frontera que separa del Principat els territoris segregats pel tractat dels Pirineus que constitueixen avui la Catalunya Nord. Els exiliats del 1939 no eren exiliats de Catalunya, sinó de l’Estat espanyol, malgrat que fossin catalans i que molts haguessin de marxar per haver defensat les llibertats de Catalunya; i la frontera que van travessar era la que separava Espanya i França, no pas Catalunya i França, perquè a banda i banda d’aquella frontera, al coll de Belitres, on hi ha avui el Memorial de l’Exili, era terra catalana. I en el cas de Comín, tot i la bona voluntat i el valor simbòlic del seu retorn, la situació es torna a repetir: el seu exili el va dur fora de l’Estat espanyol, no necessàriament fora de Catalunya. I la frontera que va haver de travessar tant a l’anada com ara a la tornada, és la frontera franco-espanyola, la mateixa que parteix el territori català contra la voluntat i la resistència, ara ja molt esmorteïda, del poble català. I en travessar-la, per molta càrrega emotiva i simbòlica que hi vulgui donar, no està entrant a Catalunya sinó a l’Estat espanyol.

Així, doncs, i ho lamento, malgrat la intensitat emocional del retorn a casa, i malgrat l’honestedat en l’homenatge a l’exili espanyol del 39, i malgrat la representació, també simbòlica, del triomf sobre la repressió i la persecució judicial i política, la identificació de la frontera franco-espanyola com a frontera catalana, no serveix com cal a la reivindicació de la nació en la seva integritat.

En tot moment, i amb una cura especial en el context actual en què tot trontolla i ens hi juguem tant, els catalans estem obligats a ser didàctics, a fer pedagogia del país –i no us penséssiu pas que és un esforç planer i gratificant–, i aquest esforç pedagògic no l’hem de fer només de fronteres enllà, sinó internament. Ni els excessos i les hipèrboles de la campanya electoral, ni l’esforçs demagògic, ni la conjuntura, ni l’oportunitat ni la conveniència no ens poden fer perdre els valors fonamentals en l’argumentació de la nostra identitat amenaçada. No s’hi val a badar!…  Ja ho veieu, però; en quatre dies de precampanya, i en ocasió de l’aplicació de l’amnistia, badem en la reivindicació de la llengua, de la sobirania institucional i de la integritat nacional. El mal és que ja hi estem tan avesats, a aquesta mena de relliscades, que no en fem cabal, i quan en fem, ens diem nosaltres mateixos que no n’hi ha per tant. Potser perquè a força de renúncies, petites i grans, la fermesa de les conviccions se’ns va afeblint. Per això cal ser ferms en la consciència de la pròpia identitat. José Luis Guerín, el director de cinema, deia, en un acte públic que convidava a la reflexió filosòfica, a la mateixa plaça Major de Nou Barris, fa poc més d’una setmana, que les identitats, com els nacionalismes, són estàtiques, són imatges del passat, i, per tant, improductives, perquè el present és dinàmic. Em vaig quedar amb les ganes de dir-li, sense negar-li l’argument, que la identitat és dinàmica, que només cal comparar allò que ens identifica en diferents estadis diacrònics, i que, per tant, es construeix en el moviment i en el canvi. I que la seva reflexió no hauria de servir per posar límits al sentiment d’identitat sinó per desautoritzar els qui volen destruir la identitat mitjançant un igualitarisme que busca de justificar-se en la disposició al canvi. La dinàmica identitària la construïm i ens construeix, mentre que l’igualitarisme coercitiu ens destrueix i destrueix també la dinàmica social, i per això és una arma capital dels totalitarismes.

Josep A. Vidal