Bombardeamento, de Ernesto Guerra da Cal

Pedro Godinho

 

o sétimo dos poemas de:

Ramalhete de Poemas Carnais

“In Memoriam” de Ricardo Carvalho Calero

 

 

 

 

I.M. Carvalho Calero/ G. da C.

 

 

 

 

 

                                             VII

 

 

                              BOMBARDEAMENTO

                              ********************

 

 

 

 

 

 

        [Barcelona, 1938]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Encontrei-a na rua

 

 

 

 

perto da Diagonal

 

 

 

 

 

 

 

 

Era loira e bem feita

 

 

 

 

 

 

 

Duas covinhas

 

 

 

 

pontuavam-lhe a curva do sorriso

 

 

 

 

 

 

 

 

 

auroral

 

 

 

 

 

 

 

 

Disse-me o nome

 

 

 

 

que os longos anos idos

 

 

 

 

 

 

 

 

fizeram esquecer

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Lembro-me do apelido

 

 

 

 

– bem catalão : Carner

 

 

 

 

 

 

 

 

Era virgem, católica e ardente

 

 

 

 

 

 

 

 

…………..

 

 

 

 

 

 

 

 

…………..

 

 

 

 

 

 

 

 

Depois: dois corpos nus

 

 

 

 

em entrelaçamento incandescente

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cheiro a sexo

 

 

 

 

 

 

 

 

misturado com água de colónia

 

 

 

 

húmidos beijos

 

 

 

 

 

 

 

 

lascivos e inocentes…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

E de chofre:–

 

 

 

 

 

 

 

o alto alarido das sereias de alarme

 

 

 

e o roncar dos motores agressores pelos cimos do céu:

 

 

 

 

 

 

 

…………….

 

 

 

 

 

 

 

trovões

 

 

 

 

 

 

 

estilhaços

 

 

 

 

 

 

 

calçadas esventradas

 

 

 

 

 

 

 

prédios ao desbarato

 

 

 

 

 

 

 

corpos despedaçados….

 

 

 

 

 

 

 

…………..

 

 

 

 

 

 

 

…………..

 

 

 

 

 

 

 

“Fins a demá! – disseste num abraço

 

 

 

perturbado

 

 

 

 

 

no teu idioma próprio

 

 

 

 

 

 

 

 

Mas não houve ‘amanhã’

 

 

 

naturalmente

 

 

 

 

 

Não havia tampouco ontem nem hoje

 

 

 

 

 

 

 

 

Era guerra

 

 

 

e a guerra anula o Tempo

 

 

 

 

 

Tivemos só um instante

 

 

 

 

 

 

 

furiosamente edénico

 

 

 

 

 

 

 

 

interrupto

 

 

 

naquele quarto ingreme e vacante

 

 

 

 

 

de amorosa guarida

 

 

 

 

 

 

 

E para sempre nunca mais:

 

 

 

 

 

 

 

 

Adeus!

 

 

 

E um holocausto como despedida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LONDRES: Fevereiro, 1992.

 

 

9 Comments

  1. Equívoco pensar que a guerra foi definitivamente afastada da Europa. Não há irreversibilidades, basta haver o "caldo" propício. A distância já foi maior.

    Responder

  8. La pregunta de M.A. és punyent i obre un gran ventall de reflexions des de perspectives que, malgrat ser diferents, conflueixen sovint en un mateix espai i un mateix temps. Hi ha una perspectiva pròpiament literària, de creació i de difusió de l’obra d’un autor, i hi ha una perspectiva històrica que s’obre, al seu torn, en dues branques: la història sociològica, que afecta un col·lectiu extens i que és allò que anomenem pròpiament història, i la història personal, allò que anomenem biografia, que no és ben bé el mateix que la història col·lectiva tot i formar-ne part.Des de la perspectiva literària, aquest oblit, que sembla imperdonable, té segles d’història. La creació literària es produeix en l’àmbit personal, però es consuma en l’acte de fer-la pública, ja sigui per mitjà de l’audició, la visio, la lectura o qualsevol altra forma de percepció per un oïdor/espectador/lector… La nòmina d’excel·lents poetes i escriptors que no arriben al públic o que són oblidats, ignorats, injustament desqualificats és, probablement, molt més gran que la nòmina dels qui en un moment donat gaudeixen de la preferència, l’aplaudiment i l’admiració del públic i del mercat. I dic que és més gran perquè la primera és diacrònica mentre que la segona és sincrònica, i això comporta que molts dels creadors que gaudeixen meritòriament del favor del públic passen tot seguit a l’oblit.Però, a més, la poesia circula habitualment ben lluny dels circuits comercials. Per això, mentre que el lector de best sellers no ha de prendre cap iniciativa com a lector, perquè la lectura el troba a ell, el lector de poesia ha de ser un cercador, ha de sortir a buscar, ha d’explorar veus i registres, recórrer llibreries, biblioteques, cercles de lectura, blocs… Amb motiu del centenari de Guerra da Cal s’ha publicat una “breve antología”… Però, si la difusió dels poetes és obra dels homenatges i centenaris, malament, perquè de l’un a l’altre cal esperar cent anys.Hi ha també la perspectiva històrica, que en el cas de Guerra da Cal vol dir la història convulsa i dissortada d’Espanya al llarg del segle XX: l’aventura republicana i la revolució, la guerra civil i el triomf del feixisme, la dictadura i una recuperació democràtica feta amb l’afany de “girar full”, de no remoure les cendres; feta, en definitiva, amb una barreja de cautela i por, i, d’ençà del “23-F”, d’abdicació i covardia. I la història de Portugal i Espanya té molts punts concomitants. L’oblit de Guerra da Cal és l’oblit de tants altres noms de poetes i intel·lectuals que, com ell, arran de la victòria del feixisme conegueren l’exili -i aquí entra la dimensió històrica personal, la biografia-, i l’ostracisme. Els grans noms de Lorca, Machado, Alberti, Salinas, Guillén…, malgrat ser-amb comptades excepcions, com certes peces del teatre de Lorca- també ignorats en gran part, no ho són del tot perquè serveixen per prestigiar la cultura oficial, i no molesten o molesten només alguns o parcialment -com és el cas de Lorca, de Miguel Hernández, Otero, Marcos Ana, José Hierro… D’altres, però, han deixat d’existir o no han existit mai per a la cultura oficial… I entre aquests, Guerra da Cal, un gallec lusòfon, vindicatiu irredempt d’una pàtria tan fermament estimada com políticament negada, que no serveix per tapar la cara de cap cultura oficial, perquè ell i la seva obra són permanentment una denúncia i, encara, en la mentalitat de la cultura oficial, motiu de malfiança o un enemic a abatre.

    Responder

Leave a Reply