Israel tem sido apontado como tendo conseguido avanços notáveis no que respeita à igualdade de géneros. Contudo, há dias foi noticiado um incidente num autocarro, que envolvia um indivíduo de uma seita ultra-ortodoxa, os haredi, que quis obrigar uma mulher que tinha acabado de entrar, a ficar sentada na parte de trás do veículo. O incidente com intervenção policial. Não se tratará de um caso isolado. Os haredi conseguiram que fossem postos a circular autocarros em que os homens se sentam na parte da frente e as mulheres na parte de trás. O assunto tem levantado grande polémica, mas parece que os haredi não esmorecem, e continuam a praticar a discriminação de género. Será de assinalar que são várias centenas de milhar em Israel (existem também no Reino Unido e nos EUA), têm uma elevada taxa de natalidade, e um peso político considerável. Será ainda de assinalar que Israel pretende formar um estado judaico, temendo-se que pretenda chegar ao ponto de os seus cidadãos serem obrigatoriamente seguidores da religião hebraica, num regime de confusão entre a estrutura religiosa e o estado. O peso dos ultra-ortodoxos na vida do país é no sentido de se caminhar para esse extremo.
Nos EUA, várias igrejas estão a participar mais ou menos abertamente na campanha eleitoral, sobretudo do lado republicano. Aliás, nos EUA a participação das igrejas na vida política e social não é nova, e é imensa. Algumas dizem-se mesmo imbuídas do espírito dos pais fundadores, isto é, dos primeiros colonos chegados à América, vindos sobretudo da Inglaterra e da Holanda. Defendem valores tradicionais sobre a família, a vida em geral, e chegam ao ponto de entrar nas escolas e defenderem o ensino da teoria criacionista, em detrimento do evolucionismo. Fazem proselitismo mundial, excepto talvez nos países islâmicos. Têm uma presença considerável junto dos mais desfavorecidos.
Nalguns destes, como no Egipto e na Tunísia têm-se realizado eleições que vão levando partidos islâmicos ao poder. Trata-se de uma tendência que se prevê estar para durar. No Egipto, de vez em quando acendem-se lutas entre muçulmanos e cristãos. Na Nigéria parecem estar em guerra aberta.
A Igreja Católica permanece a mesma, imutável. Pratica a discriminação de género na sua vida interna, perante a indiferença geral, com poucas excepções. Também tem uma presença enorme junto dos mais desfavorecidos, que não quer obviamente perder. Intervém regularmente na vida política, e mantém um peso económico incalculável.
A religião está de volta à primeira linha da vida política. É de temer que seja por muito tempo. E que seja o dobre a finados (é uma imagem a propósito) da democracia e de outras conquistas civilizacionais.
Um estado confessional é, sempre, exclusivo e abusivo.
Potser l’embolic és inevitable. Però, malgrat l’esperit científic i racionalista que ens atorga la presumpció d’objectivitat en les nostres anàlisis, sovint no aconseguim de sostreure-les d’una manera asistemàtica i poc rigorosa d’enfocar temes com el que es tracta aquí. Crec que les creences, la fe, els sentiments (com la pietat…) els dogmes, les esglésies (i l’Església, en contextos en què s’escriu amb majúscula, sigui l’església que sigui) i la religió no són pas conceptes idèntics o intercanviables, malgrat que hi hagi nexes que els uneixen i que sovint els col·loquem en un mateix paradigma. La religió torna a la primera línia de la vida política? És que havia deixat de ser-hi? És que, en els moments històrics i llocs concrets en què l’Església ha estat bandejada de la primera línia de la vida política i social, la religió ha seguit el mateix procés de bandejament? És que no hi ha exemples nombrosos d’idolatria, redemptorisme, dogmes de fe, designis superiors per al lideratge, vots d’obediència cega al líder, pecats de pensament, obra i omissió, penitències i càstigs, promeses d’un cel o altre i mil coses similars en sistemes polítics aconfessionals que han fet bandera de l’agnosticisme o de l’ateisme? Si fins i tot hi ha hagut atribució de miracles als líders polítics…Potser l’Església (la que sigui) ha estat en algun moment més o menys allunyada del poder, malgrat que una església institucional (no parlo d’una comunitat de creients) és essencialment una estructura de poder de naturalesa política. Però la religió, en allò que té de profundament arrelat en l’ésser humà i en la vida social, no ha deixat mai de ser-hi present. El nostre racionalisme és, encara que no ens ho sembli, un invent massa nou i les seves arrels no han arribat ni de bon tros a ser tan profundes com les arrels de l’irracionalitat. Potser el pensament racional s’ha fet un lloc en alguns àmbits de la investigació científica i en parcel·les molt reduïdes del món de les idees, però en la vida de les persones, en la vida particular i social, en la vida política –en les eleccions, en els mítings, en els lideratges…– preval el món dels sentiments, de les passions, de les creences, dels dogmes i de la fe. Ni tan sols per comprar-nos unes sabates emprem criteris racionals. I és que fins i tot el racionalisme i l’empirisme tenen un poder metodològic limitat i han de ser aprofundits.Per tant, no crec que hi hagi una tornada de la religió a la primera línia de la vida política, senzillament perquè per tornar-hi hauria d’haver marxat. I no crec tampoc que aquesta tornada ens canti les exèquies de la democràcia i de les conquestes de la civilització; perquè tant la democràcia com les preteses conquestes de civilització no han anat encara més enllà de ser idees a penes esbossades, que encara no han produït, de manera prou profunda i extensa, una manera humana de ser en el món.I, reprenent el que dic al començament d’aquest comentari, perdoneu-me no hagi estat capaç de sostreure’m a l’inevitable embolic.