El mes de febrer del 1939 llargues corrues de republicans catalans i espanyols omplien les carreteres i els camins cap a França, on havia de començar per a ells un exili incert. Molts d’ells no tornarien mai a trepitjar la terra on havien nascut; molts havien de conèixer les penalitats dels camps d’extermini nazis, d’on pocs en van sortir vius; d’altres es van afegir a la Resistència francesa; n’hi va haver que van formar escamots (maquisk) i van romandre actius en la lluita armada contra el franquisme; molts van tornar a Catalunya quan van poder, al cap de mesos, d’anys o fins de tota una vida.X Ara que se’n compleix un nou aniversari, us proposo d’evocar aquell episodi dissortat de la història europea del darrer segle escoltant els versos de Pere Quart (el pseudònim poètic de Joan Oliver) en la veu i amb la música de Lluís Llach, que canta les “Corrandes d’exili” (1):
http://www.youtube.com/watch?v=nuO0VxstnkX
La fugida dels vençuts s’havia fet multitudinària amb la proximitat de les tropes franquistes a Barcelona. En el seu llibre “L’holocaust espanyol” (2), l’historiador britànic Paul Preston descriu aquell moment amb les paraules que us convidem a llegir, en les quals recull els testimonis de l’escriptora catalana “Teresa Pàmies” (del seu llibre “Quan érem capitans”) i de Teodor Garriga (en una entrevista radiofònica):
«Quan el 23 de gener va arribar a Barcelona la notícia que els franquistes havien arribat al riu Llobregat, va començar un èxode colossal. El dia abans, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va recórrer en cotxe per última vegada el centre d’una ciutat deserta mentre els fullets que incitaven a la resistència voleiaven pels carrers juntament amb els carnets estripats dels partits i els sindicats. L’endemà al matí els carrers s’omplien amb el fum de la crema dels documents de les conselleries, els partits i els sindicats. La jove comunista Teresa Pàmies va ser testimoni, el dia 26, de les esfereïdores escenes de pànic que hi va provocar l’avenç dels franquistes:
»”De la fugida de Barcelona el 26 de gener de 1939 no oblidaré mai una cosa: els ferits que sortien de l’hospital de Vallcarca i, mutilats, embenats, gairebé despullats, malgrat el fred, baixaven a les carreteres demanant a crits que no els deixessin a mans dels vencedors. Tots els altres detalls d’aquell dia memorable resten esborrats o atenuats per la visió d’aquells combatents indefensos. […] La certesa que els republicans vam sortir de Barcelona deixant-hi aquells homes em farà avergonyir sempre. S’arrossegaven per terra els sense cama. Alçaven l’únic puny els sense braç; ploraven de por els més joves, esdevenien folls de ràbia els més vells; s’arrapaven als camions plens de mobles, de gàbies, de matalassos, de dones de boca tancada, de vells indiferents, d’infants aterrits: cridaven, udolaven, renegaven, maleïen els qui fugíem i els abandonàvem.
»Hi havia uns 20.000 soldats republicans ferits a Barcelona. Les seves ferides i els membres amputats eren la prova que havien lluitat al front, i la garantia que serien víctimes de represàlies.
»450.000 dones, nens, ancians i soldats vençuts avançaven a peu en destinació a França. […] Tots els que podien s’apilotaven en qualsevol sistema de transport imaginable. Enmig del fred intens, de la neu i l’aiguaneu, per carreteres bombardejades per l’aviació rebel, molts altres anaven caminant, embolicats amb mantes i portant unes poques possessions, alguns amb nens als braços. Les dones donaven a llum a les cunetes. Els nadons morien de fred; els nens, esclafats a trepitjades. Un home ha resumit l’horror d’aquell èxode atroç: “Al costat de la carretera, hi havia un home penjat d’un arbre. Un peu portava una espardenya i l’altre era descalç, i sota els peus d’aquell home penjat hi havia una maleta oberta amb un infant petit que havia mort de fred durant la nit”. No se sap quanta gent va morir a les carreteres de camí cap a França.
»Als milers de persones que van fugir els esperava un futur infaust, però el van preferir a ser ‘alliberats’ per les tropes de Franco. A partir del 28, un govern francès ple de reticències va permetre que els primers refugiats travessessin la frontera. […] La Garde Mobile francesa rebia els vençuts republicans com si fossin delinqüents. Dones, nens i ancians, els portaven a campaments temporals. Als soldats, els desarmaven i els conduïen fins a camps insalubres a la costa, cuitadament improvisats dividint trossos de platja amb filat de pues. Sota la mirada buida dels guàrdies senegalesos, els refugiats improvisaven llocs per arrecerar-se cavant a la sorra molla del camp de Sant Cebrià, a pocs quilòmetres al sud de Perpinyà.
»Mentrestant, la desfilada formal d’entrada a una Barcelona sinistrament buida anava encapçalada pel cos militar de Navarra, comandat pel general Andrés Solchaga. Els van concedir l’honor, segons un oficial britànic adscrit al quarter general de Franco, “no perquè haguessin lluitat millor, sinó perquè ‘odien’ millor, quan l’objecte d’odi és Catalunya o un català”.Un amic de Franco, Víctor Ruiz Albéniz, va publicar un article en què comentava que molts companys franquistes estaven convençuts que Catalunya necessitava “un castigo bíblico (Sodoma y Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y del separatismo… como único remedio para extirpar esos dos cánceres por el termocauterio implacable”. Cap dels generals conqueridors ni els falangistes va fer cap referència a l’eradicació del marxisme o de l’anarquisme. Tot el seu discurs versava sobre la conquesta de Catalunya per Espanya. La seva retòrica era una mica més conciliatòria que la de l’oficial que va dir a un periodista portuguès que l’única solució al ‘problema català’ era “matar a los catalanes. Es sólo cuestión de tiempo”.»
De les “Corrandes d’exili” de Pere Quart hi ha una versió musicada anterior, del malaguanyat Ovidi Montllor
(http://www.youtube.com/watch?v=_1Neu9l7lRg&feature=related), acompanyada d’imatges de diferents actuacions de l’Ovidi (a qui veiem també vestit per participar en les festes de moros i cristians; tampoc en aquest cas hi ha imatges de l’exili). També podeu sentir-la, si us ve de gust, en la veu de Sílvia Pérez Cruz, que fa una interpretació molt personal de la partitura de Lluís Llach
(http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc).
CORRANDES D’EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
(Pere Quart)
(1) Les imatges que acompanyen la cançó són una anècdota inevitable que desvien l’atenció del tema. Podeu prescindir-ne.
(2) PRESTON, Paul: “L’holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després”, traducció de Jordi Ainaud i Joan Quesada. Barcelona, Editorial Base, 2011.