Este quadro de Dorindo Carvalho
levou Josep Anton Vidal
a escrever este poema
PARiS, RECORDAÇÃO EM VERMELHO VIVO
(A Dorindo Carvalho)
Este Miró que da tua obra me olha,
Dorindo,amigo,
rasga-me caminhos perdidos na memória…
Miró, París. Mês de Março de mil
novecentos e sessenta e nove… Uma cassete
girava como o mundo… “D’un roig encès…”
Nas paredes
do París descoberto na minha nostalgia
gritavam Liberdade!*os oprimidos
e Abaixo a ditadura!*… E era o grito
do meu grito
sous les toits de París… “D’un roig encès
volia la vida”. E o mundo rodava
com um zumbido de fundo, mecânico, surdo.
Era um lamento apagado, repetido,
eterno …“D’un roig encès tots els amors…”
Les jours s’en vont… ! Eu apaixonado por tudo.
Sous le pont Mirabeau coule la Seine.
Nas paredes… “D’un roig encès…”
Miró.
Estrela. Lua.Pássaro… E o azul e o negro.
Miró mirado.
Noite. Água. Mulher… E branco e vermelho vivo…
O ar e o mar. O Espaço. A terra. O Sol…
E as cores impossíveis do que não tem cor.
Miró sentido.
Sonho. Terra.Revolta. Liberdade
Miró linguagem.
Explosão de luz. Cor. Forma. Volume.
Miró lido.
Força.Memória. História. Pátria. Mundo.
(Et comme l’Espérance est violente…!
“D’un roig encès voldria el món…”
Les jours
se’n vont… Et nos amours.)
Miró olhar.
Sentido do sentimento. Música tacto.
Miró mistério.
Pesadelo. Máscara.Véu. Grito. Monstro informe.
Ubú Miró, Miró de Mori-el-Merma.
Miró lavrador,
que pisa a terra e a trabalha.
Mosaico.Argila. Tecido. Pedra. Metal.
Miró artífice.
Fazedor de milagres. Taumaturgo.
Gerador de símbolos e metáforas.
Miró espelho.
Poeta.
Demiúrgo.
Miró recordação, e tempo. Miró memória.
Pelo túnel negro que o vermelho circunda
deslizam as recordações, todos os amores,
como silencioso desliza o Sena sob as pontes
até ao esquecimento…
Que faço, amigo, deste
Miró memória?
Abandono-o ao esquecimento ou proclamo-o?
E tu, dize-me – o que fazes com este Miró
que ergues a partir do tempo sobre o túnel
negro que engole os volumes, as cores
e as formas…? ¿Ou será que talvez os devolva
para que com eles construamos novas linguagens…? Redimidas.
Renascidas… Les jours s’en vont je demeure…
E roda o mundo com o zumbido de sempre.
“D’un roig encès voldria les cançons.”
Neste buraco negro – útero sepulcro –
Enterro as minhas recordações. A vida continua.
Nem le temps passé
Nem les amours reviennent.
Agora, e aqui – talvez como tu, não sei,
Dorindo, amigo – entre o ontem e o hoje,
neste buraco negro sem fundo,
doente de tempo, perdido na memória,
ao mesmo tempo reverente e iconoclasta,
teimo,
perdedor,
em construir uma linguagam
com o pó persistente de eternos monólogos
e os silenciosos entulhos de antigos diálogos.
De um vermelho vivo… o mundo.
Coule la Seine.
Les jours s’en vont…
*- Em português no original.
(Versão portuguesa de Carlos Loures)
E recordamos o original do poema
París, record d’un roig encès…
(a Dorindo Carvalho)
Aquest Miró que em mira en la teva obra,
Dorindo, amic,
m’obre camins perduts en la memòria…
Miró, París. El mes de març del mil
nou-cents seixanta-nou… Una cassette
girava com el món… “D’un roig encès…”
A les parets
del París descobert en la meva nostàlgia
cridaven Liberdade! els oprimits
i Abaixo a ditadura!… I era el crit
del meu crit
sous les toits de París… “D’un roig encès
volia la vida”. I el món girava
amb un zumzeig de fons, mecànic, sord.
Era un lament somort, que es repetia
etern… “D’un roig encès tots els amors…”
Les jours se’n vont… Jo enamorat de tot!
Sous le pont Mirabeau coule la Seine.
A les parets… “D’un roig encès…”
Miró.
Estrella. Lluna. Ocell… I el blau i el negre.
Miró mirat.
Nit. Aigua. Dona… I blanc i roig encès…
L’aire i el mar. L’espai. La terra. El Sol…
I els colors impossibles del que no té color.
Miró sentit.
Somni. Terra. Revolta. Llibertat.
Miró llenguatge.
Esclat de llum. Color. Forma. Volum.
Miró llegit.
Força. Memòria. Història. Pàtria. Món.
Et comme l’Espérance est violente…!
“D’un roig encès voldria el món…” Les jours
se’n vont… Et nos amours.
Miró mirada.
Sentit del sentiment. Música tacte.
Miró misteri.
Malson. Màscara. Vel. Crit. Monstre informe.
Ubú Miró, Miró de mori el Merma.
Miró pagès,
que trepitja la terra i la treballa.
Rajola. Fang. Teixit. Pedra. Metall.
Miró artesà.
Obrador de miracles. Taumaturg.
Generador de símbols i metàfores.
Miró mirall.
Poeta.
Demiürg.
Miró record, i temps. Miró memòria.
Pel túnel negre que el vermell emmarca
s’escolen els records, tots els amors,
Com s’escola silent el Sena sota els ponts
cap a l’oblit…
Què en faig, amic, d’aquest
Miró memòria?
L’abandono en l’oblit o en faig bandera?
I tu, digues, què en fas, d’aquest Miró
que aixeques des del temps damunt el túnel
negre que engoleix els volums, els colors
i les formes…? O és que potser els retorna
perquè en fem nous llenguatges…? Redimits.
Renascuts… Les jours s’en vont je demeure…
I gira el món amb el zumzeig de sempre.
“D’un roig encès voldria les cançons.”
En aquest forat negre –úter sepulcre–
enterro els meus records. Resta la vida.
Ni temps passé
ni les amours reviennent.
Ara, i aquí –potser com tu, no ho sé,
Dorindo, amic– entre l’ahir i l’avui,
en aquest forat negre sense fons,
malalt de temps, perdut en la memòria,
alhora reverent i iconoclasta,
m’obstino,
perdedor,
a construir un llenguatge
amb la pols persistent d’eterns monòlegs
i la runa silent s’antics diàlegs.
D’un roig encès… el món.
Coule la Seine
Les jours s’en vont…
(inédito,B., 27-3-2012)