Quatre Barres
No passado dia 17 celebrou-se o Dia Internacional da Sardana, no qual se homenageou a sardana “El saltiró de la cardina”, que fez um século, e o seu autor, Vicenç Bou, na celebração do cinquentenário da sua morte. Esta efeméride é ocasião para conhecer melhor a sardana, suas origens e estrutura, ajudados pelos versos do poema de Joan Maragall para esta dança de grande valor simbólico para os catalães. É esta a proposta de Josep Anton Vidal para hoje.
Arran del Dia Internacional de la Sardana
El passat dia 17 de juny es va celebrar el Dia Internacional de la Sardana. Atots els llocs del món on hi ha, per una raó o altra, presència sardanista, es van fer ballades de sardanes. I a tots aquests llocs es va interpretar la sardana “El saltiró de la cardina“, de Vicenç Bou, atès que se celebra el centenari de l’estrena d’aquesta composició i el cinquantanari de la mort del compositor:
La sardana és una dansa tradicional catalana que es balla en rotllana. Els dansaires, fan un cercle agafats de les mans i ballen, saltant amb dos tipus de salts o passos, “curts” i “llargs”, que obeeixen a una estructura rítmica comptada i que s’agrupen formant seqüències o “tirades”. L’estructura rítmica (1) compta, habitualment però sense límit exprés, de 18 a 40 compassos per als les tirades de curts i de 55 a 85 per a les de “llargs”.
La sardana comença amb el “preludi” del flabiol, el mateix instrument que, entre la cinquena i la sisena tirada de “llargs” fa el “contrapunt”. Aquestes dues seqüències del flabiol serveixen per concentrar l’atenció dels dansaires, que les escolten quiets, esperant que acabin per arrencar novament amb el ball.
Els dansaires giren en rotllana, movent-se de costat, ara a la dreta, ara a l’esquerra, seguint una estructura melòdica també comptable i fixa, i puntejant els compassos de la música amb els peus: en els passos curts, 2 compassos; en els llargs, 4 compassos. Després del “contrapunt”, els dansaires ballen les tirades de llargs començant cap a l’esquerra, i han d’acabar també cap a l’esquerra la 4a, la 5a i la 6a tirada de llargs.
Per poc que hi pensem, ens adonarem que els dansaires han de seguir estrictament el compte de la dansa. Per això, en la colla hi ha d’haver un cap de colla que compti els compassos i ordeni la dansa. Això no és fàcilment perceptible en una ballada de sardanes popular, perquè la dansa és oberta a tothom i la gent s’hi afegeix en qualsevol moment: grans i petits, àgils i reumàtics, tothom hi pot entrar, i els que en saben molt ballen agafats de les mans dels qui no en saben gairebé gens. Però, en les colles d’exhibició o les formades per grups tancats, no tindreu dificultat a sentir la veu del cap de colla, que adverteix de la numeració dels compassos i de la fi de les tirades per aconseguir el discurs harmònic i precís de la dansa:
L’estructura d’aquesta dansa solar, essencialment mediterrània, els orígens de la qual els historiadors han anat a cercar en antigues danses de fa més de 4 000 anys, és –com la música ho és en tots els casos– una rígida arquitectura matemàtica, l’explicació de la qual us estalvio perquè explicada per mi, que en sóc un mal coneixedor, us resultaria un galimaties incomprensible.
Tampoc molts dels balladors en són bons coneixedors. Hi ha una saviesa secular en aquesta música popular, de personalitat tan innegable, i els balladors hi participen festivament, inadvertits probablement del caràcter ritual dels seus orígens, però conscients que el seu gest festiu té una forta càrrega simbòlica de tipus identitari.
No és fàcil proposar-vos un vídeo d’una ballada de sardanes popular. Se’n troben a la xarxa, però són fets sense ofici ni mitjans tècnics, sorollosos, desgavellats. Però, perquè en pogueu fer un tast i atès que en parlem arran de la celebració del Dia Internacional dela Sardana, mireu, si us ve de gust, aquesta ballada a la vila rossellonesa de Cotlliure:
En aquest cas, els dansaires ho fan força bé i el grup és bastant homogeni; però no sempre és així. Mireu, per exemple, aquesta seqüència del passat dia 17, a Sarrià (Barcelona), en què els dansaires interpreten, cadascú tan bé com pot, la sardana homenatjada “El saltiró de la cardina”:
El desgavell és evident, si comparem aquestes imatges amb les de la sardana d’exhibició i amb les ballades per colles més tancades. Però aquest desgavell és una de les virtuts de la sardana, perquè és fruit del seu caràcter obert, democràtic, comunitari. Personalment, aprecio l’excel·lència i la pulcritud, fins i tot la fantasia dels vestits i dels passos “inventats” que les colles sardanistes exhibeixen als “aplecs” i als concursos, però el que de debò m’enamora és el fet que la sardana iniciada per una colla petita vagi creixent al llarg de la dansa amb les persones que s’hi incorporen, els uns per gust, els altres per curiositat (com fan fins i tot alguns turistes) o per provar; i la rotllana creix, i l’ancià que a penes aconsegueix moure els peus amb la mínima agilitat necessària balla agafat de la jove que salta gentilment o de la senyora o el senyor madurs que encara s’atreveixen a saltar ardidament malgrat hagin de fer-ho acompanyant-se amb un concert d’esbufecs alarmant.
Aquesta és una de les belleses d’aquesta dansa que ha esdevingut símbol d’identitat i de cohesió del poble català. Una dansa que el poeta Joan Maragall va glossar de manera exquisida en un dels seus poemes més cèlebres, que us convido a escoltar recitat per David Espunya i acompanyat per la música de Jordi Molina i Salvador Brotons interpretada per l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu:
I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d’una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para’s suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
III
El botó d’eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l’anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s’apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d’ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l’amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
Josep A. Vidal
(1) Font de les dades: l’entrada “sardana” de la Gran Enciclopèdia Catalana.