Quatre Barres
Frederic Mompou. Cançons i danses 10, 11, 12
por Josep A. Vidal
Continuant amb l’audició de les “Cançons i danses” de Frederic Mompou, interpretades al piano pel mateix compositor, us proposo les número 10, 11 i 12. El llarg itinerari de Mompou per la música tradicional catalana, que l’ocupà gairebé al llarg de tota la seva trajectòria com a creador, no és pas una línia recta ni molt menys un recorregut superficial o historicista. Mompou penetra en la música tradicional catalana i en cerca les essències en relació amb un context cultural que transcendeix fronteres. Així, en la número 10, que encapçala la proposta d’avui, s’endinsa en les cantigues V i VI d’Alfons el Savi, i n’extreu una música destil·lada, fresca i vigoritzant, com l’aigua d’un pou, el pou de la sensibilitat, de la delidesa, amb la fragilitat de les emocions més íntimes de l’esperit humà tal com ha cristal·litzat en la nostra tradició cultural. Les números 11 i 12 s’inspiren, respectivament, en la música dela Patum de Berga (“Ball de l’Àliga” i “Turcs i Cavallers”) i en la cançó tradicional “La dama d’Aragó”.
El recorregut de Mompou per la música tradicional és una prospecció, un viatge a l’essencialitat, una recerca. Aquest viatge auster, en què Mompou renuncia a tot equipatge superflu, despullant-se prèviament de tot allò sobrer i excessiu, dels guarniments, del luxe, de la vanitat, del llast de la sumptuositat musical, és la recerca exigent i obstinada d’una sonoritat que, sense cap altra mediació que el rigor, l’exigència, la tècnica i la sensibilitat de l’interpret construeixi un pont espiritual a través del qual es comuniquin les essències de la nostra cultura comuna. Aquest pont, que no es construeix amb la rotunditat de la pedra, sinó amb la fragilitat del cristall, i malgrat tot d’una solidesa sorprenent, és la música de Frederic Mompou, una música que adquireix la seva expressió més genuïna en la seva “Música callada”. Però aquest menú exquisit el guardarem per a una pròxima ocasió.