L’Estaca – Lluís llach – por Josep A. Vidal

Josep Anton Vidal traz-nos hoje uma das mais emblemáticas canções catalãs de resistência, composta por Lluís Llach, e que, adoptada em outros lugares, se universalizou. L’Estaca conta através do avô Siset como se unirem forças e puxarem juntos a estaca (ditadura) a que estão presos cairá. E poderemos libertar-nos (I ens podrem alliberar).

A Estaca é um hino à liberdade e à resistência. Durante a ditudura franquista, não apenas na Catalunha mas em todos os sectores antifascistas era reconhecida e entoada desde os primeiros acordes. Após a dissolução do franquismo, L’Estaca continuou a ser adoptada e cantada em momentos chave de luta pela liberdade e  como expressão das aspirações democráticas e de liberdade dos catalães.

Em Barcelona, na recente manifestação do Onze de Setembro pela Independência, ouviu-se cantar em momentos diversos, espontaneamente, “L’estaca” de Lluís Llach, canção que, mais de quarenta anos após a sua composição, continua a canalizar sentimentos de liberdade e de luta contra a opressão em todo o mundo. 

I ens podrem alliberar 

L’any 1968 Lluís Llach va escriure i compondre L’estaca, que ha esdevingut la seva obra més universal. Llach hi evoca, en el personatge de “l’avi Siset”, la figura històrica d’en Narcís Llansà i Tubau, un vell lluitador republicà de Tortellà, un poblet de la comarca catalana de la Garrotxa, qui, derrotat pel franquisme i sotmès a humiliació, però amb la dignitat irrenunciable i obstinada dels vençuts, va transmetre al cantant empordanès la flama de les seves conviccions. En la cançó, el cantant esdevé hereu i transmissor del missatge de resistència del vell lluitador: estem lligats a una estaca, però si estirem fort, l’un d’un costat, l’altre d’un altre, l’estaca caurà… Si ens hi enfrontem obstinadament, la dictadura caurà.

L’ESTACA

 

L’avi Siset em parlava

de bon matí al portal

mentre el sol esperàvem

i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l’estaca

on estem tots lligats?

Si no podem desfer-nos-en

mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà

i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba

ben corcada deu ser ja.

Si jo l’estiro fort per aquí

i tu l’estires fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba,

i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,

les mans se’m van escorxant,

i quan la força se me’n va

ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida

però és que, Siset, pesa tant,

que a cops la força m’oblida.

Torna’m a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà…

Si jo l’estiro fort per aquí…

L’avi Siset ja no diu res,

mal vent que se l’emportà,

ell qui sap cap a quin indret

i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets

estiro el coll per cantar

el darrer cant d’en Siset,

el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà…

El missatge, en aquells últims anys, sagnants, del franquisme, era tan explícit, tan evident, que tots els sectors de l’antifranquisme hi va trobar l’expressió dels seus anhels de llibertat. Després de la mort del dictador, l’any 1975, de la dissolució de l’aparell franquista (el Movimiento) i de l’accés al període històric de la Transició, “L’estaca” va continuar posant veu, música i força a l’expressió del nostres afanys insatisfets de llibertat, expressats multitudinàriament en determinats moments de la nostra història recent. Esdevinguda himne per la llibertat, “L’estaca” va fer vibrar els assistents al concert del gener del 1976, que ha esdevingut un referent del clam de les aspiracions democràtiques del poble català en aquell moment històric. I va tornar a sonar l’any 1985, en el concert multitudinari al Camp Nou, on va ser corejada per un públic que, deu anys després de la mort del dictador, continuava sentint la llibertat com un anhel insatisfet:

I de manera espontània, al carrer, el passat Onze de Setembre, enmig de la manifestació per la independència que va omplir de gom a gom els carrers de Barcelona, on es concentraren centenars de milers de persones (tant se val si eren o no un milió i mig) arribades d’arreu del nostre país per reivindicar el dret de la nació catalana a ocupar un espai propi i sense intermediacions en el conjunt dels estats de la Unió Europea, “L’estaca” va tornar a ajuntar les veus de milers de persones de manera espontània en diferents moments de la marxa: Si estirem fort, ella caurà, i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba… I ens podrem alliberar.

La força d’aquesta cançó, que aglutina voluntats al voltant d’objectius de llibertat contra l’opressió, s’ha escampat pel món i, com algunes cançons de Dylan, que han esdevingut himnes transfronterers en aquest nostre món tan convuls, la d’en Lluís Llach ha aconseguit que, deslliurada d’un origen concret, hagi estat sentida com a pròpia als escenaris històrics més diversos, allà on hi ha un col·lectiu en lluita per la llibertat. “L’estaca” va esdevenir, en la Polònia dels anys vuitanta, la cançó de guerra i l’himne de Solidaritat (Solidarność):

I igualment, en el moment més esperançat de l’anomenada Primavera Àrab, va esdevenir la veu col·lectiva del poble tunisià alçat contra la dictadura:

D’aquesta cançó d’en Llach s’han fet més de mig centenar de versions, en euskera, en occità, en espanyol, en anglès, en alemany, en polonès, en grec, en cors, en francès, en italià, en sicilià, en islandès, en hongarès… Podeu sentir-ne unes quantes al web “Canzoni contra la guerra” (http://www.antiwarsongs.org/canzone.php?id=2320&lang=it).

Jo, per si us ve de gust, ara o en un altre moment, us recomanaria de sentir-ne la versió dela tunisiana Amel Mathlouthi (http://www.youtube.com/watch?v=70OWmCQT8GM&feature=related), però encara em dura l’abrandament i l’esperit combatiu de l’experiència viscuda en la manifestació del passat dia 11 –un moment històric extraordinari, que, per la seva qualitat democràtica, és un privilegi haver viscut– i per això us en proposo l’impulsiva i coratjosa versió piemontesa del grup Lou Dalfin:

Josep A. Vidal