O seis de outubro. El sis d’octubre. – por Josep A. Vidal

Els “Fets d’octubre” 1934. Proclamació de l’Estat Català

L’inici de la Segona República Espanyola, l’any 1931, endegà a Catalunya i a Espanya un projecte polític compartit que van liderar les formacions socialistes i d’esquerres.

Els aconseguiments més rellevants, aquells que de manera més clara caracteritzen la voluntat política del nou Estat, es produïren en aquest primer període. L’acció de govern s’havia centrat en aquells àmbits en què els problemes estaven més identificats (la reforma agrària, la reforma de l’Exèrcit, les relacions Estat-Església, la democratització social…) i en l’organització del nou Estat, que havia de proveir-se del marc jurídic adequat a una definició democràtica, republicana i descentralitzada.

Aviat les forces reaccionàries d’una tendència o una altra, als dos extrems ideològics de l’arc parlamentari, van articular la seva pròpia reacció i van compondre les seves estratègies de classe, conservadores, aristocràtiques o burgeses, obreristes, revolucionàries o àcrates.

El soroll de sabres, els intents de cop d’Estat, els esclats revolucionaris i els atacs a les institucions i les persones hi van sovintejar gairebé des del primer moment. L’any 1934 s’inicià amb un gir polític, sorgit de les eleccions del 1933, que deixava la iniciativa política i el govern a les mans de les forces conservadores i de dretes. Els radicals, d’Alejandro Lerroux, i la CEDA de José María Gil Robles van encetar, des del poder, una reacció contra les iniciatives reformistes republicanes.

S’inicià així una línia d’acció política oficialment recentralitzadora, antidemocràtica i, per part de la CEDA principalment, antirepublicana, filofeixista i autoritària, que no dubtava a moure, en les penombres o les clavegueres de la política, els fils de la sedició reaccionària i a afavorir o fins i tot promoure els intents colpistes.

En un context de radicalització creixent, el Parlament de Catalunya va aprovar, l’abril del 34, la Llei de contractes de conreu, que, en contra dels interessos terratinents, afavoria l’allargament dels contractes d’arrendament de la terra pels pagesos; però, dos mesos més tard, va ser declarada anticonstitucional, cosa que va crispar encara més les relacions entre els governs espanyol i català i va contribuir notablement a acréixer l’enrariment del clima social, ja prou deteriorat i inestable.

Quan el 2 d’octubre, després de la caiguda del govern Semper, es van incorporar al nou govern tres ministres de la CEDA, es van encendre totes les alarmes entre els sectors polítics d’esquerres, demòcrates i reformistes, especialment a Catalunya i Astúries, però també arreu d’Espanya.

A Catalunya, el president de la Generalitat, Lluís Companys, que s’havia negat a donar armes als revolucionaris, atrapat entre la radicalitat de les diferents forces socials, dels partits; les forces de l’ordre i els militars; les pressions nacionalistes, i la impossibilitat d’entesa amb el govern central, no va aconseguir de controlar la situació, que probablement depassava les seves capacitats efectives de lideratge en aquell moment. Després d’una sèrie de moviments i converses, que es van anar produint al llarg del divendres dia 5 i l’endemà, el dia 6, dissabte, a última hora del vespre va comparèixer al balcó del Palau de la Generalitat, davant la gent que s’havia congregat a la plaça Sant Jaume, a Barcelona, i va proclamar l’Estat Català en el marc de la República Federal Espanyola:

http://www.joancomorera.cat/documents/d2.pdf

El pronunciament fou un intent, crec, de retornar al punt zero de l’aventura republicana, el moment en què el seu predecessor, el president Francesc Macià, havia proclamat al mateix escenari la República Catalana, el 14 d’abril del 1931, integrada en una hipotètica Federació Ibèrica, abans que a Madrid es proclamés la Republica Espanyola. La República Catalana, però, va viure escassament unes hores, fins que, cedint a la temptació i les pressions de l’encara incipient República Espanyola, els seus líders hi van renunciar i van acceptar seguir la via estatutària.

L’intent secessionista de Companys el Sis d’Octubre1, mancat de base política, d’estratègies de viabilitat i, probablement, de la reflexió i la serenor necessàries perquè esdevingués un canvi històric consistent, va ser sufocat per l’exèrcit, i el govern català va ser detingut, juntament amb el govern municipal i un gran nombre de persones a les quals s’atribuí responsabilitat en la sedició.

L’autonomia catalana fou suspesa i les seves competències van passar al govern espanyol, fins que, amb les eleccions de febrer del 1936 i la victòria del Front Popular, es posà fi a aquest Bienni Negre de la Segona República Espanyola, que, malgrat tot, estava ja amenaçada de mort i els colpistes que havien d’exercir com a botxins i que havien tingut temps, oportunitat i mitjans per articular-se, tenien les armes esmolades i a punt.

Els colpistes i les forces fàctiques que bastien l’entrellat ideològic en què es justificaven, no van oblidar aquells fets ni els van perdonar. Ni van deixar passar tampoc l’oportunitat de venjar-se’n. Curiosament, les dues persones més significades –el president Lluís Companys, que prengué la iniciativa secessionista, i el general Domènec Batet, aleshores capità general de Catalunya, que es va mantenir fidel al govern central i va sufocar l’intent– van ser, posteriorment i ja en un altre context, condemnats a mort i executats. I en totes dues execucions hi va tenir una intervenció decisiva i directa el general colpista Francisco Franco.

El president Companys, capturat a França el 1940 pels alemanys i lliurat a Espanya, fou sotmès a un consell de guerra sumaríssim i afusellat el 15 d’octubre del 1940. En vam parlar en un article publicat a Estrolabio (18-10-2010): http://estrolabio.blogs.sapo.pt/tag/generalitat+de+catalunya

Pel que fa al general Batet, cal remarcar-ne els seus esforços per evitar que els fets servissin com a pretext per a l’esclafament sagnant de la revolta, car no només va impedir la intervenció de la legió, que havia arribat a Barcelona procedent de Ceuta i Melilla, sinó també que la ciutat fos bombardejada pels vaixells de guerra que hi havia fet enviar Franco. L’esperit venjatiu de Franco, que no trigaria gaire a consumar la seva traïció a la República, a la qual havia jurat fidelitat, no va perdonar a Batet que passés per alt el seu pla repressiu. Quan l’any 1936 Batet, que aleshores era a Burgos al capdavant de la Sexta División Orgánica, es va negar a adherir-se als plans colpistes i es va mantenir ferm en les seves conviccions republicanes, fou detingut i sotmès a consell de guerra, condemnat a mort i executat. L’historiador Paul Preston, a “L’holocaust espanyol”, diu: “El general Mola va impedir que l’executessin, en record de la seva llarga amistat, però Franco va intervenir en el judici per assegurar-se que Batet fos condemnat i executat”.

Josep A. Vidal

1. Sobre aquests fets vam publicar un article a Estrolabio el 6 d’octubre del 2010 (http://estrolabio.blogs.sapo.pt/167608.html).

Leave a Reply