Miquel Pujadó: El fabricant d’oficis
Vegeu si algú podria dir-nos, sense deixar-se’n cap, quines són les coordenades de la vida… Hi ha tants moments i tan diversos en aquest espai de temps que és la vida de cadascú… Vida i mort no s’hi valen, perquè són la clau que obre o tanca el pany. Ara bé, si n’encetem la llista hi anirem trobant, com en la cançó d’opòsits de Jordi de Sant Jordi i els jocs de contraris d’altres insignes poetes coetanis, un reguitzell de termes extrems: llibertat i servitud, lírica i èpica, ideal i real, somni i consciència, riure i plany, humor i gravetat, creativitat i rutina, memòria i oblit, veritat i falsedat, amor i odi…
Podeu continuar la llista i, quan la tindreu acabada, podreu dir que aquestes coordenades són les que defineixen les cançons de Miquel Pujadó, músic de poetes i poeta ell mateix entre els músics. La seva discografia ens descobreix una veu de timbre greu, una sensibilitat musical pròxima a la gran cançó francesa, amb una estimació reverent per Brassens, Léo Ferré, Brel, Regiani…; ens descobreix també una intel·ligèncian musical capaç de posar-se al servei de la veu dels grans poetes per vehicular el contingut poètic dels versos cap als qui l’escolten; i alhora se’ns descobreix ell mateix com a poeta, amb una producció d’innegable valor literari, que podria deslliurar-se de la música i de la cançó per convertir-se en lectura.
Del seu disc “A contracor”, editat l’any 2010, us convido a escoltar “El fabricant d’oficis”, que és un prodigi d’imaginació i creativitat amb el llenguatge, alhora que ens mostra alguns dels registres característics de la producció de Miquel Pujadó, la força de la seva veu, la intel·ligència, la ironia, el humor, el poder comunicatiu i la capacitat crítica.
El fabricant d’oficis
De petit, si em preguntaven
“Què vols ser, quan siguis gran?”,
deia allò que s’esperaven
els adults del meu voltant:
bomber, metge, economista,
astronauta, professor,
funcionari, periodista
o pilot d’aviació.
I ells em feien bona cara,
em donaven un car’mel
i li deien a la mare:
“Aquest nen és tot un cel!”
Però m’importava un rave
l’opinió d’aquells cretins
i en secret acaronava
mil oficis clandestins:
sodomitzador de puces,
caçador d’aigua corrent,
seductor de nines russes,
embotellador de vent,
venedor d’esgarrifances
alçador de baixos fons,
desarrugador de panses,
distribuïdor de petons,
conductor de calaixeres,
polidor d’escuradents,
domador de calaveres,
bressador de sols ponents,
psicoanalista de vaques,
amplificador de crits,
provador de llits i hamaques,
detector de malparits.
El món és tan depriment,
tan gris, tan convencional…
Si vols ‘nar a contracorrent,
pots prendre mal.
I vaig créixer, i no volia
ser enginyer ni ser advocat.
El meu pare, cada dia
se’l veia més emprenyat
i em cridava: “Ets un desastre,
un inútil, un gandul!
Qui vulgui menjar pollastre,
que comenci a moure el cul!”
I jo, ofès, li deia: “Papa,
prou voldria treballar
si un projecte amb prou de grapa
em sabés interessar.
Només m’ofereixen feines
ensopides i banals.
Jo vull esmolar les eines
en oficis immortals:
inflador de collonades,
llepador d’aparadors,
endolcidor d’arengades,
frenador d’atacs de tos,
maquillador de mentides,
esgarrapador de gats,
provocador d’estampides,
unidor d’esquarterats,
qüestionador de certeses,
gran pontífex dels bordells,
productor d’embriagueses,
monitor de vol d’ocells,
circumcisador d’amebes,
tallador en sec de singlots,
desllagrimador de cebes,
professor d’estirabots.
El món és tan depriment,
tan malgirbat, tan eixut…
Si vols ‘nar a contracorrent,
ho tens pelut!
M’he fet gran, tinc alguns vicis,
no pas el de treballar…
No he exercit mai els oficis
que m’agrada imaginar.
Diuen: no tenen sortida,
Mai no se’n trauran diners…
P’rò somniar, sembla mentida,
si no et mostra el món com és,
si que et mostra com hauria
de ser, com podria ser
si un polsim de fantasia
es dignés baixar al carrer.
Ara em vaig guanyant la vida
fent cançons, però potser,
si no deixo anar la brida,
algun dia esdevindré
salinitzador de pluges,
llançador de fruits podrits,
dietista per a truges,
acaronador de pits,
clonador de merda d’oca,
tacador de versos blancs
extractor de suc de roca,
orxatitzador de sangs,
desaplicador de normes,
ferrador d’ous remenats,
quadrificador de formes
circulars, escuraplats,
gondoler al bell mig del Sena,
mesclador de carn i peix,
comptador de grans d’arena,
creador de mi mateix!
El món és tan depriment,t
an fred, tan poc elegant…
Si vols ‘nar a contracorrent,
te la fot’ran!
Miquel Pujadó, d’ascendència madrilenya per part de pare, va néixer a Madrid el 1959 però, encara infant, es va traslladar a Terrassa, la ciutat de la mare, que va esdevenir també des d’aleshores i a tots els efectes. Llicenciat en filologia i professor de llengua i literatura, ha compaginat la seva carrera com a cantant amb una tasca molt activa d’estudi de la cançó internacional, tema sobre el qual ha escrit nombrosos articles en publicacions diverses i ha participat en programes radiofònics i televisius. L’any 1999 va concloure la seva tesi doctoral sobre cançó francesa i catalana del segle XX. Ha conreat amb èxit molt notable la literatura infantil i juvenil.1
Com a conclusió, us convido a escoltar la seva versió d’un poema de Pirinenca, un poema de Joan Maragall:
PIRINENCA
Dins la cambra, xica, xica,
en la nit dormo tot sol;
part de fora, negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.
La muntanya, alta, alta,
que se’m menja tot el cel,
se m’arrima dreta, immòbil,
sentinella mut i ferm.
Els meus somnis volen, volen,
cap als plans i vora el mar,
on els meus amors m’esperen
sota el cel assoleiat.
Jo somric an els meus somnis
adormit en la nit, sol…
Part de fora, negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.
Josep A. Vidal
1. Font consultada: http://www.miquelpujado.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1&Itemid=132