Petjada lleu,1 el poemari de Toni Planells a la lectura del qual vaig convidar els lectors des d’aquesta secció el passat 25 de maig i del qual ara vull compartir algunes notes arran de la meva lectura personal, l’encapçala l’autor amb una citació d’Elegies de Duino,2 de Rilke: “Com aquell que, des de l’últim turó que li mostra encara un cop tota la vall, es gira, s’atura, s’atarda: així vivim nosaltres, a cada pas dient adeu.” Són els versos amb què es clou l’“Elegia vuitena”, de la qual, els autors de l’edició en català remarquen la referència a “l’Obert”,3 concepte –ens diuen– encunyat per Kassner, que designa un continu existencial en què desapareixen les fronteres entre els dominis de la vida i la mort, i que és intemporal. I conclouen: Es tracta d’una noció pròxima al budisme zen, elaborada por Kassner influït pels seus estudis sobre el pensament oriental. “El món ens desborda –escriu Rilke, abans d’encetar la darrera estrofa de l’elegia de referència–. L’ordenem. S’enfonsa. / El tornem a ordenar i ens enfonsem nosaltres.”
Des d’aquesta citació proemial s’aixeca, en Petjada lleu, la metàfora del camí, un camí obert, petjada rere petjada, per caminants que es fan i es reconeixen entre ells i a sí mateixos fent camí. És el camí una empresa, té un punt d’arrencada i un propòsit? Hi ha res que en determini un avantatge inicial? Hi ha la definició clara d’una fita que justifiqui a la fi la caminada? Caminar fent-se camí…4 “Fer-se camí”, heus ací l’ambició, el sentit i el valor de la caminada: fer-se, i alhora “obrir camí” (i en ser l’hora d’arribar / deixar-ho tot a l’albir / del temps i de qui vindrà / a ocupar el lloc que deixem / […] caminant obrim camí.4) El camí és l’espai que trepitgen els peus, allò immediat; no el passat, que seria la memòria que ens acompanya aquí i ara, ni el futur, que seria, en una dimensió humana, el desig, allò que construïm ara i aquí, i que es pensa, des d’una perspectiva transcendent, com a destí, o, des d’una perspectiva determinista, com el fat o, en la dimensió religiosa, com la providència. Allò que compta, però, és, simplement, aquesta Petjada lleu / com flor d’albó / ran de camí, / com xerroteig / de gafarró / tot just abans / d’emprendre el vol. (pàg. 12).
Ser aquí, i ser-hi ara.
El camí, aquest tros de món estricte que trepitgen els peus, és l’espai de la contemplació, el breu espai efímer que s’ofereix als sentits; és l’espai de les coses concretes: Fes-te concreta, vida, / que no vull viure al món / de les Idees Pures, / aquelles que s’escriuen / amb lletra capital: / Déu, Veritat, Justícia, / Pau, Dret, Llei, / Llibertat, Felicitat, / Bellesa, Amor… (pàg. 47) La lletra capital és la lletra que escau als conceptes eminets, tancats, definitius, aquells amb què albirem la perfecció; aquells que sovint considerem exclosos de la vida mutable, inútils per al canvi, constrets a la presó de les diverses definicions canòniques, preceptives o dogmàtiques. Vida present, carnal, concreta…, que troba la complaença i plenitud en “la margarida humil ran de camí” més que en “totes les flors del Paradís promès”. Minúscula és la vida que vivim / i, tanmateix, és plena de bellesa. (pàg. 48)
Ser aquí, i ser-hi ara, i contemplar, gaudir, interioritzar, aprendre, fer-se…
El camí no se sap, es descobreix. És rost o planer, ample i obert o angost, segur o abrupte… Potser ens passa quan som en camí estret / i la dificultat ens aclapara… / […] Potser llavors la força que ens trobem / ens ve donada, i ho reconeixem / amb un somriure, un gest, una paraula… // Quina gran sort / és no ser sempre fort, / i haver de menester / l’ajut dels altres! (pàg. 16). El camí, aquest descobrir-se, és essencialment un instant de trobada. Sense la trobada amb l’altre o amb els altres, el descobriment d’un mateix, la noció mateixa d’allò que ens fa humans i singulars és impossible. La dimensió plural de l’existència travessa l’obra poètica de Toni Planells en el tu de l’amor i l’amistat (No sé qui soc / si tu no m’ho recordes [pàg. 51]; Quan penso en tu / vull creure que estàs bé, / que el temps t’està / tractant amablement, / que al teu voltant hi ha goig / i el mes d’abril / també floreix dins teu [pàg. 17]; Refem camins, petjades que s’esborren, / fem d’estimar l’única llei del viure [pàg. 40]); en el nosaltres de l’empatia, de la solidaritat, del compromís, de la lluita o simplement de la trobada festiva o d’un instant imprecís (renaixeran els cants i l’alegria, / i el que hem perdut serà ben poca cosa / si ens mirem bé el que tenim encara: / un dia més per estimar, per viure, / per combatre la por, la fosca, l’odi; / i acceptar que estem junts en la incertesa [pàg. 20]); en el vosaltres, que a voltes pren un to testamentari (Enfilo ja l’últim tram del camí. / M’emporto amb mi el bo que m’heu donat. / […] Que el bo i millor habiti els vostres cors, / i tingueu sort, que mai no està de més. / Sabeu on soc, busqueu-me si em voleu. / Encara som a temps d’aprendre més. / I no perdem de vista l’objectiu: / fer del present espai de plenitud. [pàg.29]).
Ser aquí, i ser-hi ara, i ser-hi amb tu, ser-hi amb vosaltres.
El camí és l’ara, i és, per tant, temporal. Hi un moment inicial i hi haurà un moment final. Naixement i mort, i enmig, l’espai concret en què plantem els peus, la vida, un farcell que portem amb nosaltres; no pas com una càrrega que ens afeixuga el pas (El que tenim quedarà, / tot ho deixarem un dia; / si vols, comença a fer tria, / que et trobi amb la feina feta. / Tot allò que hauràs donat / farà millor la partença [pàg. 49]), sinó com l’equipatge de l’ésser, aquell bagatge personal de records i sentits –heretats, adquirits, estimats– que ens fan nostre el camí i ens construeixen.
Ser aquí, i ser-hi ara, i ser-hi amb tu, ser-hi amb vosaltres, i compartir l’estada i la partença, el silenci i la conversa, la set i l’aigua, els mots i la memòria…
Petjada lleu, com en el seu conjunt l’obra poètica de Toni Planells, ens reescriu, amb un to molt personal, emotiu i reflexiu alhora, sensible i profund, íntim i plural… la metàfora del camí, que en un context pròxim té com a referents mítics i literaris, també religiosos, la dimensió itinerària i solar de las cultures mediterrànies (Néixer amb el sol quan surt de bon matí. / Deixar-se anar com el sol quan es pon [pàg. 55]): naixement, plenitud, mort, en un cicle que es repeteix i en què cada mort és l’anunci d’un ressorgiment, igual com cada nit és el preludi d’una nova albada (Sense la fosca, la llum no existiria. [pàg. 57]), talment com la llavor colgada és l’aliment silenciós d’una nova anyada (La vida es perd i es guanya i es confia / en un procés d’entrades i sortides / que es repeteix en cicle interminable. [pàg. 63]); i en un context més llunyà, però molt pròxim com a referent intel·lectual al món poètic de l’autor, aquell llibre del camí virtuós, el Tao Te King, llibre referencial del taoisme, que hom atribueix a Lao Tse. Amb la metàfora del camí, hi trobem també les metàfores del vent (Què deu dir ara el vent / amb aquest seu udol insistent? / […] A qui clama ara el vent / que rebufa amb aquest seu udol insistent? [pàg. 19]) i el moviment incessant de la natura (Som terra seca que deleja la pluja; / llavor latent que vol donar naixença [pàg. 43]); del riu i el mar al qual s’atansa (Nosaltres som com aigua d’estuari… // On riu i mar casen dolç i salat; / quan hem partit, gairebé hem arribat [pàg. 25]; Com riu camí del mar, / la vida fa el seu curs, indeturable. […] Naixem sense voler, / vivim, sovint, ‘sense haver-ho volgut’, / empesos pel corrent / cap a una mar que és llunya [pàg. 38]), de les ones que arriben a la platja mansament (La mar ho diu: tot el que passa torna; / anar i venir, en gest interminable [pàg. 43]) o s’estavellen contra les roques (potser vivim sols per estavellar-nos / com les ones del mar contra les roques [pàg. 40]). I encara, la metàfora del vol, el dels ocells, els insectes o les fulles (Com un ocell ferit que emprèn el vol / i en l’aire sent: ‘Aquest, com el primer’. [pàg. 42]), i el vol de la sageta –que ens evoca l’aporia de Zenó d’Èlea– (La vida és una fletxa disparada / a l’espai infinit [pàg. 63], i sempre, al fons del llenguatge poètic, com a fonament del poema, el bategar de l’ésser al compàs de la vida:
I no ser res,
o tot, si ho prefereixes:
en la mirada, ulls;
al mar, el gust d’aigua salada;
a la mà, el gest que diu sense paraules;
en el mirall, la imatge que et retorna;
en l’aire, el vent que bufa com li sembla,
i mou la pols i aixeca les onades;
a la placeta, el banc
on s’asseuen els vells al sol de mitja tarda;
de nit, aquells sorolls
que fa la casa quan tothom ja dorm;
als ametllers de quan eres infant,
verdor de fulles noves
després de la florida…
I no ser res…
I ser qualsevol cosa.5
Més ençà, però, de les metàfores i dels referents literaris, culturals i filosòfics hi trobem la sensibilitat del poeta, amatent a rebre el benefici de les petites grandeses o benediccions de la vida i la natura, l’emoció d’allò viscut, el record familiar, i l’ànima, l’esperit, del paisatge, dipositari d’una consciència ancestral. I per sobre de tot, aquesta consciència de ser part, minúscula però no insignificant, d’un jo plural, pel qual som el que som en aquest temps que ens fou donat i que “se’n va sense que ens n’adonem”:
El temps s’ho menja tot, insadollable.
Vivim al ras, només l’amor conforta.6
Josep A. Vidal
Notes:
1 Planells, Toni: Petjada lleu. Editorial Comte d’Aure. Barcelona, abril, 2026. Col. La Garonne, núm. 90.
2 Rilke, Rainer Maria: Elegies de Duino. Traducció i notes de Josep Fulquet i Eduard Santiago. Flâneur. Barcelona, 2020.
3 L’“Elegia vuitena”, dedicada a Rudolf Kassner, comença evocant, en la primera estrofa, aquest concepte: Amb tots els ulls, la criatura veu / l’Obert. Només els nostres ulls estan / com invertits, disposats com una trampa / encerclant-li la lliure sortida. […] Només nosaltres veiem la mort. L’animal lliure / té el seu final sempre al darrere, / i, al davant, Déu; i quan camina, camina / en l’eternitat, com brollen les fonts.
4 Planells, Toni: op. ct. “Proposició no de llei”, pàg. 15
5 Planells, Toni: op. ct. “I no ser res”, pàg. 54
6 Planells, Toni: op. ct. “Vivim al ras…”, pàg. 43