Teresa Rebull: El meu país

A voz de Teresa Rebull preenche um espaço profundo nos sentimentos de quam a escuta, não raro com lágrimas a acompanhar.

Teresa Rebull: El meu país

Si fes cas al meu estat d’esperit, aquest text que encapçala la proposta que us vull fer avui no tindria cap mot, seria fet de silenci. Un silenci respectuós, però carregat d’admiració. La veu de Teresa Rebull omple un espai íntim, profund en el reducte dels meus sentiments. Em commou sempre, i des de sempre. I –disculpeu-me la manca de pudor– em commou fins a les llàgrimes. Em passa el mateix amb en Raimon; però en el cas de Raimon, el sentiment que em desequilibra és melangiós, fet de nostàlgia, de temps passat, un sentiment líquid, aquós, en el qual, ho sé, hi predomina la història personal. En el cas de Teresa Rebull, en canvi, és un sentiment dolorós, amb un dolor punyent; un sentiment sòlid, fet de sorra, de terra, de paisatge; un sentiment, igualment íntim, però fet de pertinença i d’història col·lectiva.

Teresa Rebull va néixer a Sabadell l’any 1919. La guerra la va empènyer a l’exili i s’instal·là a França, on va participar en la Resistència francesa. Sempre més ha viscut a França i sempre més ha mantingut la seva identitat catalana i el sentit de pertinença i fidelitat al seu país. La seva veu, greu i esquerdada, no va de boca a orella, sinó directament de sentiment a sentiment. Ha musicat i cantat l’obra de diferents poetes catalans i les seves pròpies composicions.

Us convido a escoltar “El meu país“, un poema de Miquel Martí i Pol. La veu de Teresa Rebull suma al valor intrínsec del poema el valor de la història personal i col·lectiva, i esdevé l’expressió d’un sentiment compartit per tots aquells que, derrotats en la guerra però ferms i invictes en la seva identitat i en les seves conviccions, van emprendre el camí de l’exili.

El meu país

El meu país
Tots els anys que he hagut de viure
allunyat del meu país
han estat una nit fosca,
un camí ple de neguit.
Penso en tot allò que enrere
vaig deixar quan vaig partir
i amb els ulls de l’esperança
torno encara al meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.
No hi ha res que no em recordi
cada instant el meu país,
tot em fa pensar en els dies
que hi vaig viure tan feliç.
Quan camino el vent em porta
veus que el temps no ha pas marcit;
si m’adormo el que somio
és només el meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.
Abans que la mort m’arribi
vull tornar al meu país;
trepitjar la terra amiga,
caminar pels vells camins.
Vull sentir les veus que estimo,
vull plorar pels vells amics
i morir quan sigui l’hora
sota el cel del meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.

Josep A. Vidal