Catalunya i uns dubtes (poc) raonables sobre el projecte independentista
El procés polític que se segueix a Catalunya comença a activar polèmiques arreu de l’Estat. Com era de preveure, el debat és més visceral que ideològic. Tothom parla de valors, de sentiments, de patriotisme, de fidelitats i de traïcions; tothom fa construccions ètiques i pretén donar lliçons de democràcia, de legalitat, de constitucionalisme i d’ordre… Però no hi ha anàlisis de la situació, no hi ha crítica, no hi ha predisposició democràtica al debat.
No sé valorar la qualitat de la convicció independentista o secessionista o de l’opció per l’Estat propi, però sé que la fase actual és fruit de un llarg recorregut del qual n’he seguit les diferents etapes molt de prop. Diguem que és un sentiment que he vist créixer, i el conec prou bé. En canvi, els sentiments amb què es polemitza des de les posicions contràries no tenen evolució; provenen de fórmules ancorades en el temps o d’improvisacions a l’hora de construir un edifici argumental d’urgència.
A la contra, s’esgrimeixen els arguments de la por, que no vull reproduir ni val la pena contestar i que, malgrat que puguin tenir l’eficàcia de la demagògia més arnada, no tenen cap consistencia racional.
També comencen a proliferar els manifestos i les declaracions d’una suposada concòrdia que exhibeixen un seguit de signatures il·lustres, del món de la cultura i de la “intel·ligència”, del món dels negocis i de l’economia, del món de la política i de la societat “benpensant”, “benintencionada”, “civilitzada”… Tots tenen en comú el to didàctic davant la inconsciència, la vocació missionera envers els esgarriats, la voluntat de “convertir” l’infidel i de “corregir o amonestar” el dissident… I tots tenen en comú el fet d’atribuir-se en exclusiva la raó democràtica i la defensa de la legalitat. I tots, tots ells fan trampa. Perquè defensen conviccions –com el federalisme, el diàleg i el pacte– que no han defensat abans o que, clarament, han violat anteriorment; perquè la seva convicció democràtica mai no els ha impedit callar o mirar cap a una altra banda quan s’ha escarnit la democràcia en perjudici de la voluntat i les polítiques del poble català; perquè han callat quan s’ha esquarterat la nostra unitat lingüística, perquè han callat quan s’han abandonat les infraestructures necessàries per al desenvolupament econòmic de Catalunya, malgrat que aquest desenvolupament comporta beneficis notoris per a la totalitat de l’Estat, i etc. etc. etc.
També comencen a sentir-se veus que demanen racionalitat en el debat, que la polèmica i l’enrocament cedeixen terreny a la discussió d’idees i al diàleg. Però no s’adonen que el diàleg suposa la construcció d’una base i unes condicions que permetin el diàleg d’igual a igual. Ja sabem que l’Estat espanyol i Catalunya són, des del punt de vista de la jurisprudència actual, dos ens polítics de jerarquia diferent, però en el context del conflicte plantejat, el diàleg ha de prescindir de la jerarquia; altrament, no és diàleg. Si es considera que el “cos”, que és l’Estat, polemitza amb una “part” de l’organisme, que és Catalunya, el diàleg està viciat d’origen. Catalunya no és el braç o la cama o els pulmons ni un òrgan de cap mena d’un organisme superior; ni ho és ni vol ser-ho. Catalunya se sent i es reconeix ella mateixa com un organisme íntegre i cabal. I només des d’aquest reconeixement mutu expressat en termes de diàleg democràtic –malgrat que no es pugui expressar encara en termes de legalitat– són possibles l’exposició, la reflexió i l’anàlisi de les pretensions d’uns i altres.
El diàleg és un component imprescindible en aquest procés. I Catalunya no el defuig, ans al contrari: el busca. Sabem que cal dialogar amb el govern espanyol, amb les forces polítiques, amb les institucions espanyoles; que cal dialogar amb Europa, amb els organismes internacionals i amb els diferents països; i amb els empresaris, i amb els intel·lectuals. I sabem que cal fer-ho des de l’assumpció de conviccions democràtiques i de respecte de la legalitat. Però, atenció: el respecte de la legalitat no comporta que no es puguin buscar altres vies, igualment legals, si el marc legal més pròxim impedeix la consecució d’una aspiració justa. Ens diuen que a Catalunya no es pot sotmetre a referèndum un projecte polític propi, perquè la Constitució només atorga sobirania al poble espanyol en el seu conjunt i no existeix la sobirania popular de cap territori subaltern. Però, si el poble català té veu i conviccions particulars, aquesta veu bé ha de tenir una via d’expressió democràtica, i és el marc constitucional, en un país democràtic, el que, per damunt de tot, ha de servir perquè la veu i les conviccions dels ciutadans s’expressin. Cap marc constitucional –si més no en el marc de la Unió Europea, que vol excel·lir en democràcia– no pot ser el dogall que coarta l’exercici de les llibertats i el dret de decidir. I la Constitució espanyola, que es va fer en un context difícil, en el qual va haver de sotmetre’s a pressions inequívocament antidemocràtiques, no és un bon referent de validació democràtica.
En les pàgines de La Vanguardia de l’1 de novembre, Fernando Ònega, adoptant aquesta actitud de crítica dialogant, proposa sis punts de reflexió a “la Catalunya que propugna la independència”, sis punts que són, per al cronista, possibles errors, que ell anomena “dubtes raonables”, que planen sobre la via independentista.
El primer, diu, són els terminis: L’horitzó del 2020 condemna el país a una llarga incertesa que tindrà efectes negatius en les inversions, l’atracció de capital estranger i la prima de risc. Oblida, però, que l’incompliment reiterat de l’Estat en la inversió sobre infraestructures a Catalunya és crònic i terriblement lesiu per als interessos econòmics de Catalunya i d’Espanya, inclosos els aeroports, els ports i els ferrocarrils i, especialment, la descurança en l’execució de les obres i fins i tot la política a la contra pel que fa a l’eix mediterrani.
El segon, diu, és Europa: Una proclamació unilateral d’independència obriria un període de negociacions de durada imprevisible i de resultat incert. Però, l’escenari de la proclamació unilateral, que és el pitjor dels escenaris, no es contempla en el projecte, que s’emmarca sempre en una o altra bilateralitat. D’una banda Catalunya, però la qüestió és qui hi ha a l’altra banda: l’Estat espanyol o la legalitat internacional. Si l’Estat espanyol, arribat el cas, no escoltés la voluntat democràticament expressada de Catalunya, caldria cercar l’empara de la legalitat internacional. I la “culpa” que s’arribés a aquest escenari de ruptura seria esclusiva de Catalunya? No hi hauria res a retreure a l’Estat espanyol? Qui ha de fer què perquè no s’arribi a l’acord bilateral? Catalunya ha de plantejar l’horitzó de les seves aspiracions de manera clara i honesta, diu Ònega, però i l’Estat espanyol… què ha de fer?
El tercer, diu, l’aversió a Espanya: El cronista observa “un excés d’agressivitat cap a Espanya”… I addueix, un xic melodramàticament, que “Espanya no és un Estat fred. És un conjunt de milions de ciutadans amb ànima“. Vull creure que ho diu de bona fe i que li falla la perspectiva, que ignora realment les agressions contra Catalunya, l’acció matussera del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les agressions flagrants i continuades contra la unitat de la llengua i la cultura, les recollides de firmes contra la nació catalana, els anuncis televisius i les declaracions institucionals i de persones contra Catalunya, els boicots i el menysteniment. I, posats a parlar d’ànima, suposo que no deu pensar que el poble català n’està mancat, que no creu que som “un poble fred”, que pot aguantar-ho tot amb una estoica immutabilitat.
El quart, diu, és el diàleg: No es pot refusar el diàleg. I tots els diàlegs, en política, diu, són sobrevinguts; només es negocia quan hi ha conflicte. Però, en política, hi ha punts d’inflexió, a partir dels quals les condicions canvien. I, de vegades, es fa tard. Catalunya vol diàleg, però ara –i ho suposo fins que les urnes o el referèndum ho expressin inequívocament– ja no en té prou amb un diàleg subordinat a altres interessos, no accepta un diàleg superbiós o trampós; Catalunya vol un diàleg entre iguals.
El cinquè, diu, és el canvi: I es pregunta “Què tindria la Catalunya independent que no tingui ara? No contribuir a la solidaritat amb les regions menys afavorides.” Passo per alt la demagògia de la conclusió, que atribueixo a una reflexió precipitada o mancada d’objectivitat, la que es produeix quan un pensa que la raó només pot estar d’un costat. Catalunya no renuncia a la pertinença a la Unió Europea… Al contrari, aquesta pertinença forma part inseparable de la voluntat d’aconseguir l’Estat propi… I així doncs, que no és solidària la Unió Europea? Que Espanya no s’ha beneficiat mai –i fins a l’abús– de la solidaritat europea…? Catalunya no nol deixar de ser solidària amb les regions menys afavorides; i això no canviaria amb l’Estat propi. L’únic canvi seria que la solidaritat catalana es canalitzaria a través de la UE. L’itinerari, per tant, seria diferent, però la solidaritat es mantindria. Insinuar que allò que Catalunya vol és, en definitiva, no haver de contribuir a la solidaritat és una manca de respecte i una barroeria indignant.
I, finalment, el sisè, diu, és el “paradís” que proposa Convergència i Unió (CiU) en el seu programa… Però aquí Fernando Ònega oblida el tema del debat i se centra en el programa d’un partit. Es deixa portar, probablement, per la confusió generada pel fet que el President de la Generalitat sigui el líder de CiU; això ha focalitzat el debat en la seva persona. En els arguments dels qui es manifesten contra el projecte independentista no hi falta mai la referència a la “bogeria”, el “somni”, la “irresponsabilitat”… del “deliri” independentista d’Artur Mas. Passen per alt el fet que a Catalunya el milió i mig de persones d’arreu del país que, convocats per l’Assemblea Nacional Catalana, van omplir els carrers de Barcelona l’Onze de Setembre van presentar al Parlament i al President catalans un projecte sobiranista. I que el president de Catalunya, el senyor Artur Mas, va acceptar liderar el procés. Però d’això eviten parlar-ne, i si ho fan és per llevar importància als fets. Prefereixen parlar de “la bogeria independentista” d’un polític “nazionalista” (alguns ho escriuen així, amb zeta, suposo que per tal de fer una exhibició totalment innecessària de la seva manca de decència política), que no pas prendre’s seriosament l’expressió democràtica de la voluntat de milers de catalans. La majoria? Doncs, no ho sé, i d’això es tracta, precisament, de saber quants som els qui volem una Catalunya sobirana que pugui parlar amb els altres estats d’igual a igual. I només hi ha una manera de saber quants som: fer-ne el recompte per mitjà del vot i del referèndum. I és això, precisament, el que, diuen, la legalitat constitucional ens prohibeix; i és d’això, precisament, del que ens acusen.
Josep A. Vidal