Carta de Barcelona : PER LA SEMÀNTICA AL PODER! – por Josep A. Vidal

PER LA SEMÀNTICA AL PODER!*

La Real Academia Española esmola les eines dels constitucionalistes

“D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament pel poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític col·lectiu, d’acord amb els principis següents:

 1. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà. […]”

 Així comença la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del Poble de Catalunya aprovada el passat 23 de gener pel Parlament de Catalunya amb 84 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. Hi han votat en contra els dos partits nacionalistes espanyols, PP i Ciutadans, i el PSC per subordinació als interessos del PSOE i, pressumiblement, per raons i estratègies internes del partit, que, malgrat el compromís que ha mantingut amb Catalunya des de la seva fundació, s’ha vist ficat, per la seva pròpia dinàmica, en un conflicte de fidelitats que, de moment i a desgrat de molts dels seus militants i votants, evoluciona amb la centrifugació dels seus líders, militants i votants més fermament compromesos amb el catalanisme.

 El govern espanyol ha mirat d’aparentar fredor i distància davant el que ha considerat una “pèrdua de temps” i un “gest inútil” per part del Parlament català, al qual considera captiu de la deriva eixelebrada d’un president (Artur Mas) i un govern (el de CiU) atrapats en les urpes d’un partit “radical i irresponsable” (ERC). Però, com diem aquí i allà, “la processó els va per dins”. El president del govern, personalment i per boca dels seus ministres, ha difòs una consigna: la proclama sobiranista del Parlament de Catalunya “és una declaració d’intenció política, però sense validesa jurídica“, és a dir, una qüestió d’opinió. D’altra banda, des de les files del Partido Popular i de tots els sectors del nacionalisme espanyol, del de dretes i del d’esquerres (a Espanya, quan es tracta de Catalunya no hi ha “centristes” i si n’hi ha procuren passar desapercebuts), s’ha vist la declaració de sobirania com un “atac a la línia de flotació de l’Estat de dret“. No es pot actuar contra la Constitució –diuen omplint-se la boca amb les paraules i gesticulant de manera grandiloqüent.

 Com passa massa sovint, per a desgràcia d’ells mateixos i de l’Estat que grapegen més que representen, exhibeixen la seva incapacitat per establir clarament la jerarquia dels valors i dels principis. Obliden que seria una perversió dir que la “democràcia” dimana de la Constitució o de la jurisprudència; és precisament a l’inrevés, la Constitució, la jurisprudència i la legalitat han de dimanar de la democràcia. I no estic parlant de la democràcia com d’un acte puntual –el de votar una Constitució– per mitjà del qual es produeix una transsubstanciació o una transfiguració permanents, que valen per sempre. És absurd que algú pensi que la consumació d’un “acte democràtic” –fet trenta, quaranta o cinquanta anys enrere– va consagrar la democràcia “per sempre” fins al punt de fer innecessària per sempre més una acció democràtica que modifiqui, revoqui o capgiri de dalt a baix el text constitucional anterior. Les societats no són estables; són dinàmiques, tenen vida, i no poden governar-se per lleis estàtiques i hermètiques, perquè esdevenen restrictives, ofegadores, represores, i, paradoxalment, antidemocràtiques. Per això n’hi ha tants que han blasmat la Constitució, que hi han posat tants pals a les rodes a la transició democràtica com els ha estat possible i que avui són constitucionalistes i defensen el text “sagrat” de la Constitució de la Transició amb la fe obstinada del convers.

 El Parlament de Catalunya ha assumit la voluntat popular expressada democràticament i és amb l’autoritat que li confereix el principi superior de la democràcia com ha proclamat la sobirania del poble que l’ha votat i que representa.

 Malgrat la manca de valor jurídic, però, el govern espanyol ha posat en marxa la maquinària jurídica per actuar contra la declaració. Ara la batalla es lliura en dos fronts: un de subterrani i tèrbol, de maniobres d’aquelles que no passen amb claredat als llibres d’història o que, si ho fessin, no serien dignes d’ocupar-hi cap pàgina honorífica; i un segon front de naturalesa semàntica, en el qual s’afinen les eines dialèctiques, el que significa cada paraula, la història i el valor que cal atorgar als conceptes en litigi. Es van posant així les bases semàntiques –al capdavall la jurisprudència és lectura i interpretació de la llei i, per tant, essencialment una qüestió semàntica que s’acompanya de rutines basades en la pràctica legal i, en alguns casos que espero que siguin molts però que és evident que no són tots, també de la justícia.

 Fins i tot la RAE, la Real Academia (de la Lengua) Española, s’ha mostrat sensible a la preocupació per la puresa constitucionalista i ha començat a afinar les paraules i els conceptes per al debat. Que el llenguatge, un cop passat per les acadèmies, esdevé encotillat i presoner d’interessos que no són necessàriament lingüístics és una veritat tan sabuda que no li calen argumentacions. Si consulteu, com han començat a fer alguns analistes, en les pàgines del Diccionari de la RAE < http://www.rae.es/rae.html> algunes de les definicions de conceptes que han de ser pedra de toc en el debat actual, i en compareu les definicions actuals amb les que la RAE ja anticipa per a l’edició següent, hi trobareu diferències “curioses”. Vegeu-ne algunes:

 1. soberanía: Deixa de ser “autoridad suprema del poder público” i esdevé el “poder político supremo que corresponde a un Estado independiente“. [Ergo, Catalunya, que no és un Estat independent, no és sobirana.]

 2.  soberanía nacional: Aquest concepte, que es definia com “la que reside en el pueblo y se ejerce por medio de sus órganos constitucionales representativos“, desapareix en l’edició que es prepara.

 3. parlamento: La definició actual (Cámara o asamblea legislativa, nacional o provincial) perd l’adjectiu “provincial” i incorpora “regional”. Curiosament, no incorpora l’adjectiu “autonòmica”, malgrat que de cambres o parlaments regionals o provincials no n’hi ha a Espanya. D’altra banda, les referències històriques a les cambres anglesa i francesa i a les seves funcions polítiques i legislatives se suprimeixen en la nova edició del Diccionario, no fas cas que algú en vulgui reivindicar les excel·lències.

 4. nacionalidad: És una entrada complexa, amb diverses accepcions, però els canvis són molt significatius:

 a) L’accepció 1 es manté invariable (Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación).

 b) L’accepció 2 (Estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación) es canvia per una elaborada definició que apel·la al Dret: Vínculo jurídico de una persona con un Estado, que le atribuye la condición de ciudadano de ese Estado en función del lugar en que ha nacido, de la nacionalidad de sus padres o del hecho de habérsele concedido la naturalización. La referència als pobles i als ciutadans d’una nació queda substituïda pel vincle jurídic –de dependència jurídica, una mena de contracte inviolable– de la persona –individual– amb l’Estat; la “nacionalitat” és atorgada per l’Estat i, per tant, la nació és potestat de l’Estat i sense Estat no hi ha nació ni nacionalitat.

 c) Les accepcions 3 i 4. La 3 (Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural) recull un concepte de la Constitució espanyola, que, emmurallada en el principi que l’única nació és Espanya i no n’hi pot haver d’altres en el territori de l’Estat, va obligar les altres nacions a adoptar el terme equívoc de “nacionalidades”. Aquest concepte ha anat a parar a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per “imperatiu constitucional”, i s’ha prohibit expressament que Catalunya s’atorgui ella mateixa la condició de “nació”. En l’edició actual del Diccionario de la RAE, aquesta accepció queda contrastada amb l’accepció 4, també d’origen constitucional, que diu “Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas“. Pot semblar una bestiesa, o ganes de filar molt prim, però aquesta accepció 4 reconeix implícitament dues coses: que hi ha comunitats amb característiques nacionals singulars i que el fet de dir-se “nacionalidad” és un imperatiu “oficial”. Doncs bé, aquesta accepció 4 serà suprimida; per tant, l’atribució de “nacionalitat” no provindrà ja d’un reconeixement de la singularitat nacional d’un territori per part de l’Estat sinó d’una autoatribució, una pretensió dels “indígenes”.

 5. referendo (que remet a referéndum): Aquí els canvis són “subtils”, però no fins al punt que no se’n vegi clarament la manipulació al servei d’interessos favorables a les tesis constitucionalistes. En l’edició actual aquest procediment democràtic és definit com a “procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone“; en la pròxima edició, el procediment deixa de ser “jurídic” i, per tant, no deixa espai per especular amb un hipotètic caràcter jurídicament vinculant. El segon canvi és la substitució de “o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone” per “o decisiones políticas con carácter decisorio o consultivo“. És evident que hi ha interès polític en la supressió de la referència als “actos administrativos” (que el mateix Diccionario de la RAE defineix com a “acto jurídico emanado de una administración pública“) i en el fet que el que és ara “ratificación” passi a tenir “caràcter decisori o consultiu”.

 Probablement una indagació més aprofundida ens donaria més exemples. Hi ha canvis significatius a l’entrada “nacionalismo” y a l’entrada “estado”, en la qual s’introdueix la definició “d’Estado de derecho, que abans no hi era, i es defineix així: “Estado democrático en el que los poderes públicos íntegramente se someten a las leyes y reconocen las garantías constitucionales.” La Real Academia Española no oblida aquí un principi fonamental que sí deixen de banda molts protagonistes dels debats encesos que, ja sigui des del govern o des de la política o des dels mitjans de comunicació, proliferen arreu del país arran de la proclamació sobiranista del Parlament de Catalunya: que la condició d’Estat “democràtic” porta implícit l’Estat de dret, però un Estat de dret no pressuposa un Estat democràtic.

 I com es mesura l’excel·lència democràtica de l’Estat de dret? Hi deu haver entesos que me’n podran fer un discurs eloqüent; jo, però, a falta d’arguments alternatius, em guio pel convenciment que la democràcia és allà on s’exerceix, allà on es permet que un poble expressi lliurement la seva voluntat i pugui decidir, sense coaccions ni amenaces, lliurement i democràticament, sobre el propi futur.

 Josep A. Vidal

__________

(*) Amb posterioritat a la redacció d’aquest article llegeixo en La Vanguardia (28 de gener, 2013) “Legislar la semàntica”, un article de Màrius Serra (que va ser el primer a airejar aquesta qüestió en un article anterior publicat fa algunes setmanes). El lector interessat pot consultar a http://www.lavanguardia.com/encatala/20130128/54362460360/marius-serra-legislar-la-semantica.html, l’article de Màrius Serra, perquè hi trobarà l’exposició de reflexions i anàlisis semblants però exposats per una veu més autoritzada que la meva. Sobre el mateix tema, es pot consultar també l’article de Joan Abril Español al diari El Punt/Avui de 24 de gener, 2013: “Canvis semàntics casuals?” (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/612255-canvis-semantics-casuals.html). 

2 Comments

Leave a Reply