Avançamos para uma sociedade sem mediadores, sem jornalistas, sem professores, sem editores, sem gestores…, sem políticos? Podemos permitir-nos o desprestígio da mediação?
El desprestigi de la mediació
Ens sentim inclinats a pensar que en una societat democràtica i participativa s’escurcen les distàncies. Si tots som protagonistes de la història, si tots hi prenem part, vol dir que hi estem directament implicats, i en aquest cas no hi ha distància entre nosaltres i allò que ens toca viure.
Si és així, no ens calen mediadors. L’estímul que cadascú rep de l’entorn, de la societat i de la història, val tant com el dels altres. La proximitat ens sembla el triomf d’una societat igualitària.
La reivindicació del protagonisme compartit, de la participació directa, ha posat en crisi la intervenció dels mediadors, d’una banda, i, d’una altra, el protagonisme de la personalitat.
En general, i de manera particularment evident en un context crític com l’actual, el desprestigi social de formes de mediació a les quals fins no fa gaire se’ls atribuïa solidesa, crèdit i importància es produeix amb una contundència que sembla irreversible. Si mirem al nostre entorn, trobarem sense gaire esforç l’evidència que el treball de periodistes, mestres i professors, editors i d’altres mediadors es trivialitza i es fa tan inconsistent que gairebé desapareix. Així, per exemple, el nostre entorn s’omple de periodistes –de premsa, de ràdio, de televisió– que es mouen i funcionen tan a ran dels seus lectors/oïdors/espectadors que s’hi confonen fins al punt d’adoptar el mateix punt de vista, de dir allò que podria dir qualsevol altre, de no fer cap més aportació que els tics i els rampells “de genialitat” imprescindibles per alimentar l’ego personal i l’autocomplaença d’una audiència al més nombrosa possible. El periodisme –el televisiu és el més evident, però també el radiofònic i el de la premsa escrita– cedeix terreny a una mena d’orgia hedonista i trivial en la qual les veus particulars, els criteris, les opinions que ens permeten contrastar la solidesa dels nostres punts de vista queden sepultades sota una allau de banalitats que ens haurien de fer sentir vergonya. I en lloc de fer-nos més savis, més informats, de manera que el nostre criteri esdevingui més sòlid i més exquisit, ens empeny a l’estupidesa, la trivialitat i la barroeria.
De manera semblant, la trivialització penetra en el sistema educatiu. La desídia superbiosa dels poderosos, tradicionalment despectius envers les classes socials damunt les quals han fonamentat el seu poder, la seva riquesa i la seva preponderància, ha volgut reduït, secularment, l’ensenyament a una mena d’empara social benvolent i altruista, més a prop de valors com ara la generositat, la caritat i la compassió, que del compromís de millora social mitjançant el desenvolupament de la intel·ligència, de les capacitats, de les oportunitats, de la igualtat, de la llibertat i de la justícia. Si al llarg de la història l’ensenyament s’ha acreditat com una acció superior a la d’una obra de misericòrdia, si ha tingut una trajectòria digna i honesta, si ha contribuït al creixement de les persones i a la millora de la societat ha estat per l’acció obstinada de molts educadors abnegats, compromesos, idealistes i lliurats amb una generositat absoluta a la causa de cultura i de la llibertat. Però, avui, quan els assoliments democràtics permetrien escoltar sense fer escarafalls les veus més sòlides dels professionals de l’educació per garantir una educació solvent; avui, quan els vents de les idees i de l’ètica podrien anar a favor, perquè ningú s’atreveix a rebatre obertament la bondat de valors com la independència de criteri, la igualtat d’oportunitats i els drets fonamentals de la persona, avui, precisament, tothom s’atreveix a parlar d’educació, des dels polítics que no en tenen cap trajectòria que els acrediti com a experts en educació, fins a pares i mares que amb penes i treballs i, sobretot, amb estimació maternal, van tirant endavant, a palpons i rodolades, l’educació dels seus fills. Ah, i els acadèmics, és clar; els teòrics excel·lents, atrapats en l’última tendència o en alguna il·luminació que els ajudi a construir un curriculum professional mínimament prestigiós. Aquests són els qui parlen, i els sindicats, és clar… I mentrestant, els educadors, entrebancats amb la ineficàcia del sistema educatiu i l’adversitat de tantes veus i tantes intervencions ignorants –siguin o no ben intencionades–, de tantes propostes i declaracions tan arrogants com estúpides, es carreguen a l’esquena el desprestigi professional i miren de superar, tan bé com poden, les dificultats de la seva feina alhora que aguanten les bastonades pel fracàs d’un sistema en relació amb el qual són en el grup de les víctimes.
El desprestigi de la mediació ens proveeix un periodisme sense periodistes, un sistema educatiu sense educadors, una oferta editorial sense editors i una política sense polítics i, en definitiva, una història despersonalitzada i anònima. El terreny adobat perquè s’hi posi al capdavant l’histriònic, l’oportunista, el demagog o el titella d’algú, l’home o la dona de palla d’un poder sense rostre. Perquè en aquest temps en què tots ho fem tot i tot és de tots i de ningú, el poder ha anat aprenent a emparar-se en l’anonimat, i sap que el que li convé –si més no de moment– és no tenir rostre.
Si en aquest desori no hi posem una mica de seny, no anem pas bé. En tota societat, el pensament, la cultura, la llibertat, la justícia, l’educació, l’acció política es produeixen per transmissió, per mediació. Això és així sigui quin sigui el sistema polític, despòtic, tirànic, oligàrquic o democràtic, i és evident que de la mateixa manera que en un sistema de negació de drets i llibertats la mediació queda sota el control i la influència del poder i es perverteix, també és evident que en un sistema de llibertats i de drets democràtics, la mediació i els mediadors –periodistes, mestres, editors, polítics, juristes, sindicalistes, gestors de tota mena– haurien de dignificar-se, de fer-se més sòlids, més honestos, més dignes.
Per això la desvalorització de la mediació, que tendeix a fer-la insignificant, inútil i prescindible, en tots els àmbits, és un parany per a la democràcia; perquè sense mediació la cadena de transmissió es trenca indefectiblement. I si això passa, cap societat no té futur.
Josep A. Vidal
Crescemos com a ajuda da mediação.
Sem mediadores é possível progredir?
Os novos mediadores ainda têm independência e qualidade?
Ainda querem assegurar o papel de mediação ou ser apenas eco de dominação?