Arriba un temps que ja mai més no es diu: Déu meu.
Temps d’absoluta purificació.
Un temps que ja mai més no es diu: amor.
Perquè l’amor ha esdevingut inútil.
I els ulls no ploren.
I les mans van a penes ordint el dur treball.
I el cor esdevé eixut.Inútilment les dones et truquen a la porta, no obriràs pas.
T’has quedat sol, ja s’ha apagat la llum,
però en l’ombra els teus ulls resplendeixen enormes.
Tot s’ha tornat certesa, no saps sofrir
i ja no esperes res dels teus amics.Ja tan se val que arribi la vellesa; la vellesa, què és?
La teva esquena aguanta el pes del món
i el món és tan lleuger com una criatura.
Les guerres, i les fams, i les converses a dins dels edificis
són a penes senyal que encara queda vida,
que no tothom se n’ha desprès encara.
Hi ha alguns que consideren que és bàrbar l’espectacle
i més s’estimarien morir (tenen la pell tan fina!)
Ha arribat l’hora en què morir no compta.
Ha arribat l’hora que la vida és una ordre.
A penes vida i prou, sense disfresses.
Déu trist
Déu és trist.
Diumenge descobrí que Déu és trist,
enllà de la setmana i més enllà del temps.
La solitud de Déu no té parell.
Déu no és davant de Déu.
És sempre en Ell mateix i ho cobreix tot
tristinfinitament.
La tristesa de Déu és com Déu: és eterna.
Déu es féu trist.
La tristesa de l’home no té cap altra font.
Porto ja una hora pensant un vers
que la ploma refusa d’escriure.
Mentrestant és aquí, dintre meu,
neguitós, viu.
És aquí, dintre meu,
resistint-se a sortir.
La poesia, però, d’aquest moment
m’omple a vessar la vida.