Justiça suspende declaração de independência catalã
O Tribunal Constitucional (TC) espanhol suspendeu uma declaração de soberania que a Generalitat (Parlamento catalão) aprovara. O TC deu provimento a a uma impugnação que o governo de Madrid, liderado por Mariano Rajoy apresentara. Recorde-se que o documento anuncia o povo catalão como «sujeito político e jurídico soberano», o que deverá ir contra a constituição espanhola, alega-se. Ora como pode uma declaração de soberania da Catalunha respeitar a Constituição do estado espanhol? É uma situação ridícula, pois um processo de independência é sempre ilegal da perspectiva da potência ocupante. Parecendo dar-se conta dessa incongruência, a Generalitat fez chegar ao governo espanhol um pedido para que se encetem as negociações com vista à realização de um referendo sobre a independência. Entretanto a Televisão da Catalunha (TV3) emite pequenos anúncios sobre a independência.
En primer lloc, gràcies per l’interès amb què el blog segueix l’evolució del procés polític que està seguint actualment Catalunya, del qual aquest article n’és una bona prova.
En segon lloc, un aclariment. El que alguns mitjans han anomenat “anuncis sobre la independència”, com el que s’ofereix en aquest post, son de fet les falques publicitàries d’un documental d’hora i mitjaque TV3 va emetre el passat dimarts titulat “Hola Europa”. Aquest treball de Dolors Genovès, en el qual participen 31 persones representants de diversos sectors de la societat catalana, des de l’economia i l’empresa fins a la universitat, passa revista als “arguments de la por” que els sectors contraris al procés sobirnista català han difòs i difonen permanentment per tal de propagar el desànim entre els sectors més influenciables.
El treball, que va aconseguir una audiència molt important, ha rebut l’atac frontal del nacionalisme espanyol, principalment del PP i de Ciutadans, a Catalunya, i de la premsa espanyola, amb matisos diferentes segons el nivell de reaccionarisme de cada capçalera. Ha estat considerat “propagandístic” i “esbiaixat”. El cert, però, és que els defensors contraris al sobiranisme no van voler participar-hi per defensar les tesis analitzades en el documental. El millor que es pot fer, si se’n vol tenir un judici objectiu, és veure’l.
Segons tinc entès, el documental serà presentat al Parlament Europeu -no sé pas a quin nivell- el proper mes de juny.
Aquest documental culmina una trilogia que va començar amb “Adéu Espanya”, emés el 3 de juny del 2010, en el qual es compara la realitat de Groenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya, i s’analitza l’encaix d’un procés d’independència o secessió en un marc democràtic i la viabilitat de nous estats en el context de la Unió Europea. El podeu veure a:
El segon es “Això no funciona, o potser sí?”. S’hi fa un apropament al cas de Bèlgica i la seva transformació des d’una estructura centralista cap a una estructura federal, un procés que ha anat acompanyat de reformes successives de la Constitució. El podeu veure a:
Muito obrigado, Josep. Os teus esclarecimentos são preciosos. No que se refere ao “Hola Europa”, o El País, por exemplo, fala de trailer publicitário. Não me parece que a Catalunha obtenha a condução do seu destino, uma soberania autêntica, se a submete aos critérios centralistas. De acordo com a Constituição Espanhola, qualquer processo independentista é inconstitucional, como é óbvio. Só a alteração da Lei Fundamental do estado espanhol permitirá compatibilizar Constituição e declarações de soberania. O referendo é um passo essencial; mas será que Madrid o autoriza?
Precisament per això hi ha, en aquest procés, tres qüestions importants: Una, de procediment: mentre que els opositors parlen de ruptura, secessió, etc., anticipant el final o el propòsit del procés, en els sectors partidaris de l’Estat propi es fa l’esforç de centrar-se en la fase preliminar; som sobirans com a poble, el Parlament de Catalunya ha rebut un mandat popular expressat amb el vot i avalat amb una majoria suficient; i des d’aquests pressupòsits declarem la voluntat de sotmetre a referèndum el futur de Catalunya en “un” marc legal. Amb aquesta finalitat, i per acord parlamentari, s’intenta obrir vies de diàleg amb el govern espanyol. Aquest darrer és un pas necessari, encara que l’enrocament de les posicions el fa gairebé impossible; però ha de quedar clar que la via de l’acord és “teòricament” possible i que s’ha intentat.
La segona qüestió és de legalitat. I la legalitat no s’acaba en la constitució espanyola, perquè, afortunadamente formem part de contextos més amplis: a més de la legalitat constitucional, hi ha la legalitat amb què es proveeixi el mateix Parlament de Catalunya, que és un òrgan legislatiu -tot i que les seves iniciatives legislatives seran impugnades pel Govern i pel Tribunal Constitucional. Aquí és cabdal la qüestió de la sobirania: la Constitució no reconeix cap més sobirania que la del “poble espanyol” en conjunt; la tesi és que no “hi ha sobirania dels territoris” sinó només de les persones. Però el Parlament ha estat elegit amb els vots de les persones que viuen en un territori, que han expressat de manera clara que hi ha una voluntat sobiranista en aquest territori i que es consideren amb capacitat jurídica suficient i específica i volen ser consultats sobre el propi futur. Hi ha també la legalitat europea i la legalitat internacional, que ens proporciona un marc superior, en la qual està enquadrat l’Estat espanyol i, d’alguna manera, subordinat.
I la tercera qüestió és la implicació de la societat civil, que és la que marca la iniciativa i ha de dir on vol arribar. Des de les posicions contràries al procés -i també des de posicions afins al sobiranisme- es continua en la campanya de presentar persones concretes -el president de la Generalitat, principalment- i els partits polítics nacionalistes com a responsables del procés sobiranista; però la realitat és diferent: la població civil és la que ha expressat la voluntat d’avançar en aquesta direcció, i l’impuls cívic ha agafat els partits amb el pas canviat, els ha descol·locat. Els ha descol·locat tant, que ha portat CiU a frec del trencament intern de la coalició; ha portat el PSC a frec del trancament amb el PSOE i a la resurrecció d’un projecte federalista que tenia pràcticament oblidat; i fins i tot ha portat el PP de Catalunya a parlar d’asimetries i de reformes de la Constitució. Si en aquesta societat civil, l’opció sobiranista té o no té majoria suficient, és el que volem saber amb una consulta tan neta i tan clarament emmarcada en “una” legalitat i una voluntat democràtica evidents, que mereixi si més no el “respecte” del dret internacional en els àmbits que ens són propis.
Els partits sobiranistes volen arribar units fins a la consulta. Després, arribat aquest moment, cada partit i cada plataforma farà la defensa democràtica de les seves posicions, a favor o en contra de l’Estat propi.
Però aquest escenari, al qual volem arribar i que es considera democràticament irrenunciable, l’accepti o no la Constitució, és el que les forces antisobiranistes no volen que es produeixi. Per això col·loquen els arguments en un àmbit democràtic “post-constitucional”: la democràcia està supeditada a la Constitució. En canvi, el nostre argumentari té components “extra-constitucionals”: la Constitució se supedita a la democràcia.
Loading...
Caro Josep, não me parece que o governo de Madrid seja muito sensível às decisões internacionais. À> luz do Direito Internacional, Olivença é um teritório português – mas, ao cabo de dois séculos de ilegalidade (e de cobardia da diplomacia portuguesa), verifica-se que só uma acção militar, com todas as consequências que pudesse ter, poderia restituir o território a Portugal. Os governos espanhóis só têm cedido às derrotas militares – sem a intervenção norte-americana, Cuba não teria obtido a independência. A diplomacia cdentralista, herdeira da arrogância castelhana, só cede perante a força. e não tem vergonha de exibir perante a opinião pública internacional «argumentos» ridículos como o de a íngua catalã ser uma perversão do espanhol – nem é preciso ser linguísta para saber que catalão e castalhano pertencem a troncos distintos das línguas novilatinas. Mas Madrid não quer convencer o mundo, Madrid ignora o mundo – apenas pretende convencer os «espanhóis». E convence. Basta assistir às transmissões dos jogos de futebol, para poder ver nas claques do Real Madrid os símbolos mais tontos do espanholismo – com uma cabeça de touro sobre a faixa amarela da bandeira, por exemplo. Há muitos espanhóis civilizados, que compreendem a justeza das reivindicações independentistas. Mas a maioria aceita a «argumentação» incongruente ditada pelo centralismo. E é com esse touro ignaro que a razão catalanista tem de se haver. Eu não contaria muito com o apoio da Europa. Em todas as nações europeias há telhados de vidro…
Loading...
Tienes muchísima razón. Ese es un problema atávico que hace muy difícil el diálogo., Pero tenemos que acreditar ante las naciones nuestro proceso no solo por razones históricas, sino también por legitimidad democrática. Por otro lado, la sociedad catalana tiene una estructura sociológica muy diversa, con un alto porcentaje de inmigración de segunda y tercera generación, que han hecho suyo el proyecto soberanista por razones que no son essencialmente históricas, sino de “civilización” y de cultura democrática. Y creo que se ha asumido un compromiso colectivo en ese sentido que debe ser, como la lengua, la historia y la cultura, un rasgo de nuestra afirmación nacional. Además, Catalunya, con todos sus pecados, tiene en su pasado el mérito de ocupar uno de los primeros puestos en la historia del parlamentarismo.europeo.
La duda es si la balanza de la historia se inclinará hoy del lado de la razón y de los derechos o bien, como tantas veces en la historia caerá del lado de la fuerza y la arbitrariedad.
En primer lloc, gràcies per l’interès amb què el blog segueix l’evolució del procés polític que està seguint actualment Catalunya, del qual aquest article n’és una bona prova.
En segon lloc, un aclariment. El que alguns mitjans han anomenat “anuncis sobre la independència”, com el que s’ofereix en aquest post, son de fet les falques publicitàries d’un documental d’hora i mitjaque TV3 va emetre el passat dimarts titulat “Hola Europa”. Aquest treball de Dolors Genovès, en el qual participen 31 persones representants de diversos sectors de la societat catalana, des de l’economia i l’empresa fins a la universitat, passa revista als “arguments de la por” que els sectors contraris al procés sobirnista català han difòs i difonen permanentment per tal de propagar el desànim entre els sectors més influenciables.
El treball, que va aconseguir una audiència molt important, ha rebut l’atac frontal del nacionalisme espanyol, principalment del PP i de Ciutadans, a Catalunya, i de la premsa espanyola, amb matisos diferentes segons el nivell de reaccionarisme de cada capçalera. Ha estat considerat “propagandístic” i “esbiaixat”. El cert, però, és que els defensors contraris al sobiranisme no van voler participar-hi per defensar les tesis analitzades en el documental. El millor que es pot fer, si se’n vol tenir un judici objectiu, és veure’l.
Segons tinc entès, el documental serà presentat al Parlament Europeu -no sé pas a quin nivell- el proper mes de juny.
Aquest documental culmina una trilogia que va començar amb “Adéu Espanya”, emés el 3 de juny del 2010, en el qual es compara la realitat de Groenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya, i s’analitza l’encaix d’un procés d’independència o secessió en un marc democràtic i la viabilitat de nous estats en el context de la Unió Europea. El podeu veure a:
http://www.tv3.cat/videos/2935290/Adeu-Espanya
El segon es “Això no funciona, o potser sí?”. S’hi fa un apropament al cas de Bèlgica i la seva transformació des d’una estructura centralista cap a una estructura federal, un procés que ha anat acompanyat de reformes successives de la Constitució. El podeu veure a:
http://www.tv3.cat/videos/3939770
El tercer, “Hola Europa”, el podeu veure també a:
http://www.tv3.cat/videos/4562951/Hola-Europa
Muito obrigado, Josep. Os teus esclarecimentos são preciosos. No que se refere ao “Hola Europa”, o El País, por exemplo, fala de trailer publicitário. Não me parece que a Catalunha obtenha a condução do seu destino, uma soberania autêntica, se a submete aos critérios centralistas. De acordo com a Constituição Espanhola, qualquer processo independentista é inconstitucional, como é óbvio. Só a alteração da Lei Fundamental do estado espanhol permitirá compatibilizar Constituição e declarações de soberania. O referendo é um passo essencial; mas será que Madrid o autoriza?
Precisament per això hi ha, en aquest procés, tres qüestions importants: Una, de procediment: mentre que els opositors parlen de ruptura, secessió, etc., anticipant el final o el propòsit del procés, en els sectors partidaris de l’Estat propi es fa l’esforç de centrar-se en la fase preliminar; som sobirans com a poble, el Parlament de Catalunya ha rebut un mandat popular expressat amb el vot i avalat amb una majoria suficient; i des d’aquests pressupòsits declarem la voluntat de sotmetre a referèndum el futur de Catalunya en “un” marc legal. Amb aquesta finalitat, i per acord parlamentari, s’intenta obrir vies de diàleg amb el govern espanyol. Aquest darrer és un pas necessari, encara que l’enrocament de les posicions el fa gairebé impossible; però ha de quedar clar que la via de l’acord és “teòricament” possible i que s’ha intentat.
La segona qüestió és de legalitat. I la legalitat no s’acaba en la constitució espanyola, perquè, afortunadamente formem part de contextos més amplis: a més de la legalitat constitucional, hi ha la legalitat amb què es proveeixi el mateix Parlament de Catalunya, que és un òrgan legislatiu -tot i que les seves iniciatives legislatives seran impugnades pel Govern i pel Tribunal Constitucional. Aquí és cabdal la qüestió de la sobirania: la Constitució no reconeix cap més sobirania que la del “poble espanyol” en conjunt; la tesi és que no “hi ha sobirania dels territoris” sinó només de les persones. Però el Parlament ha estat elegit amb els vots de les persones que viuen en un territori, que han expressat de manera clara que hi ha una voluntat sobiranista en aquest territori i que es consideren amb capacitat jurídica suficient i específica i volen ser consultats sobre el propi futur. Hi ha també la legalitat europea i la legalitat internacional, que ens proporciona un marc superior, en la qual està enquadrat l’Estat espanyol i, d’alguna manera, subordinat.
I la tercera qüestió és la implicació de la societat civil, que és la que marca la iniciativa i ha de dir on vol arribar. Des de les posicions contràries al procés -i també des de posicions afins al sobiranisme- es continua en la campanya de presentar persones concretes -el president de la Generalitat, principalment- i els partits polítics nacionalistes com a responsables del procés sobiranista; però la realitat és diferent: la població civil és la que ha expressat la voluntat d’avançar en aquesta direcció, i l’impuls cívic ha agafat els partits amb el pas canviat, els ha descol·locat. Els ha descol·locat tant, que ha portat CiU a frec del trencament intern de la coalició; ha portat el PSC a frec del trancament amb el PSOE i a la resurrecció d’un projecte federalista que tenia pràcticament oblidat; i fins i tot ha portat el PP de Catalunya a parlar d’asimetries i de reformes de la Constitució. Si en aquesta societat civil, l’opció sobiranista té o no té majoria suficient, és el que volem saber amb una consulta tan neta i tan clarament emmarcada en “una” legalitat i una voluntat democràtica evidents, que mereixi si més no el “respecte” del dret internacional en els àmbits que ens són propis.
Els partits sobiranistes volen arribar units fins a la consulta. Després, arribat aquest moment, cada partit i cada plataforma farà la defensa democràtica de les seves posicions, a favor o en contra de l’Estat propi.
Però aquest escenari, al qual volem arribar i que es considera democràticament irrenunciable, l’accepti o no la Constitució, és el que les forces antisobiranistes no volen que es produeixi. Per això col·loquen els arguments en un àmbit democràtic “post-constitucional”: la democràcia està supeditada a la Constitució. En canvi, el nostre argumentari té components “extra-constitucionals”: la Constitució se supedita a la democràcia.
Caro Josep, não me parece que o governo de Madrid seja muito sensível às decisões internacionais. À> luz do Direito Internacional, Olivença é um teritório português – mas, ao cabo de dois séculos de ilegalidade (e de cobardia da diplomacia portuguesa), verifica-se que só uma acção militar, com todas as consequências que pudesse ter, poderia restituir o território a Portugal. Os governos espanhóis só têm cedido às derrotas militares – sem a intervenção norte-americana, Cuba não teria obtido a independência. A diplomacia cdentralista, herdeira da arrogância castelhana, só cede perante a força. e não tem vergonha de exibir perante a opinião pública internacional «argumentos» ridículos como o de a íngua catalã ser uma perversão do espanhol – nem é preciso ser linguísta para saber que catalão e castalhano pertencem a troncos distintos das línguas novilatinas. Mas Madrid não quer convencer o mundo, Madrid ignora o mundo – apenas pretende convencer os «espanhóis». E convence. Basta assistir às transmissões dos jogos de futebol, para poder ver nas claques do Real Madrid os símbolos mais tontos do espanholismo – com uma cabeça de touro sobre a faixa amarela da bandeira, por exemplo. Há muitos espanhóis civilizados, que compreendem a justeza das reivindicações independentistas. Mas a maioria aceita a «argumentação» incongruente ditada pelo centralismo. E é com esse touro ignaro que a razão catalanista tem de se haver. Eu não contaria muito com o apoio da Europa. Em todas as nações europeias há telhados de vidro…
Tienes muchísima razón. Ese es un problema atávico que hace muy difícil el diálogo., Pero tenemos que acreditar ante las naciones nuestro proceso no solo por razones históricas, sino también por legitimidad democrática. Por otro lado, la sociedad catalana tiene una estructura sociológica muy diversa, con un alto porcentaje de inmigración de segunda y tercera generación, que han hecho suyo el proyecto soberanista por razones que no son essencialmente históricas, sino de “civilización” y de cultura democrática. Y creo que se ha asumido un compromiso colectivo en ese sentido que debe ser, como la lengua, la historia y la cultura, un rasgo de nuestra afirmación nacional. Además, Catalunya, con todos sus pecados, tiene en su pasado el mérito de ocupar uno de los primeros puestos en la historia del parlamentarismo.europeo.
La duda es si la balanza de la historia se inclinará hoy del lado de la razón y de los derechos o bien, como tantas veces en la historia caerá del lado de la fuerza y la arbitrariedad.