Poesia catalã – Joan Salvat-Papasseit

 

 

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

(1894 – 1924)

 

L’irradiador del port i les gavines

NADAL

A Emili Badiella

 

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

 

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

 

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

 

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

 

Jesús ja serà nat.

 

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

 

 

RES NO ES MESQUÍ

 

A Josep Obiols

 

Res no és mesquí

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s’ullprèn

i té delit del bany:

que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

 

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l’onada del mar sempre riu,

Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

 

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l’heu demanada.

I si l’heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

 

Res no és mesquí,

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

– Avui, demà i ahir

s’esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

 

 

DÓNA’M LA MÀ

 

Dóna’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

 

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

 

Dóna’m la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

 

ens portaran la salabror que amara,

a l’amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d’amar.

 

Dóna’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

 

——————————————————————————–

 

La gesta dels estels

 

MESTER D’AMOR

 

A Enric Casanoves

 

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

 

No besis, no, com l’esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa’t besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

 

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

 

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

 

PAISATGE

 

Ara a les nits al Pirineu

sembla nevar de tanta lluna

-és cert que als pics hi ha encara neu

i és cert també que ho fa la pruna

tota florida que ara es veu.

 

Sembla quieta i va brunzent

tota empolvada de fortuna,

mira’s a l’aigua d’un torrent

i es veu ben blanca

però és bruna

que els roquissers senten turment.

 

Diu la granota el seu cant ronc

-cant a la molsa i a la runa-

i sembla un home cada tronc,

fidels soldats que té la lluna:

soldats que amaga el núvol bronc.

 

Cada filera és un camí,

llances esteses una a una;

si el núvol bronc passa per ‘quí

cada filera pren tot d’una

l’aire d’emprendre un nou destí.

 

——————————————————————————–

La rosa als llavis

 

SI ANESSIS LLUNY

 

Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés

tampoc ningú sabria el meu destí,

cap altre llavi no em tindria pres

però amb el teu nom faria el meu camí.

 

Un ram de noies no em fóra conhort

ni la cançó sota el dring de la copa,

vaixells de guerra vinguessin al Port

prou hi aniria, mariner de popa.

 

Si jo posava la bandera al pal

i era molt alta, t’hi veuria a dalt.

 

——————————————————————————–

Óssa Menor

 

NOCTURN PER A ACORDIÓ

A Josep Aragay

 

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.

(Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots,

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;

sota els flandes

i els melis,

sota els cedres sagrats.

 

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit

i la volta del cel era una foradada

sense llums als vagons:

i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

 

Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires

com una farandola

feien un jurament al redós del meu foc.

I era com un miracle

que estirava les mans que eren balbes.

 

I en la boira es perdia el trepig.

 

Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll.

 

Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells

-que són de tants colors

com la mar sota elsol:

que no li calen veles.

 

ARQUER D’AMOR

 

Si et veia la sina

veia dos fitons;

oh, deixa’m, amiga,

que provi el meu pols.

 

Si un pit et sagnava,

beuria la sang;

si et sagnava l’altre,

amb les dues mans.

 

Obre ben bé els braços

i acluca bé els ulls:

si la carn no es bada

la vida s’esmuny.

 

Quan sentis ma boca

aguanta l’alè-

t’estremiràs tota

i és quan jo et prendré.

 

Amiga, la vida

és una cançó.

Jo canto ta sina,

arqueret d’amor.

 

L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA

 

A Jordi López-Batllori

 

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

mireu l’ésser fuster:

-serra que serraràs

i els taulons fan a miques,

 

i de cada suada deu finestres ja han tret.

Gronxada d’encenalls, et munten una taula;

si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert.

I caminen de pla-

damunt les serradures de color de mantega.

 

I els manyans oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s’embruten els dits;

però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

 

¿I al dic? Oh, els calafats!

Tot el Port se n’enjoia

car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

-un peix cua daurada, blau d’escata pertot.

Penjats de la coberta, tot el vaixells enronden:

veiéssiu les gavines

com els duen claror.

 

I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa – el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa,

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu al sostre

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

de colors a pleret.

 

I encara més

si us deia l’ofici de paleta:

de paleta que en sap

i basteix d’aixoplucs.

 

El mateix fan un porxo com una xemeneia

-si ho volen

sense escales

pugen al capdamunt;

 

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

-els finestrals que esguarden tota la serralada,

i els capitells

i els sòcols

i les voltes de punt.

 

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

 

——————————————————————————–

Altres poemes

 

PERQUÈ HAS VINGUT

 

Perquè has vingut han florit els lilàs

i han dit llur joia

envejosa

a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat,

bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas

-qui no la sap quan la veu s’enamora.

Perquè has vingut jo ara torno a estimar:

diré el teu nom

i el cantarà l’alosa.

 

 

Leave a Reply