À galeria de colaboradores da edição de 7 de Setembro, somaa-se hoje o escritor e editor catalão Josep Anton Vidal, um argonauta do núcleo de fundadores do blogue, que nos oferece versões em catalão de poemas de Carlos Drummond de Andrade.
El pes del món carregat a les espatlles
Arriba un temps que ja mai més no es diu: Déu meu.
Temps d’absoluta purificació.
Un temps que ja mai més no es diu: amor.
Perquè l’amor ha esdevingut inútil.
I els ulls no ploren.
I les mans van a penes ordint el dur treball.
I el cor esdevé eixut.
Inútilment les dones et truquen a la porta, no obriràs pas.
T’has quedat sol, ja s’ha apagat la llum,
però en l’ombra els teus ulls resplendeixen enormes.
Tot s’ha tornat certesa, no saps sofrir
i ja no esperes res dels teus amics.
Ja tan se val que arribi la vellesa; la vellesa, què és?
La teva esquena aguanta el pes del món
i el món és tan lleuger com una criatura.
Les guerres, i les fams, i les converses a dins dels edificis
són a penes senyal que encara queda vida,
que no tothom se n’ha desprès encara.
Hi ha alguns que consideren que és bàrbar l’espectacle
i més s’estimarien morir (tenen la pell tan fina!)
Ha arribat l’hora en què morir no compta.
Ha arribat l’hora que la vida és una ordre.
A penes vida i prou, sense disfresses.