CARTA DE BARCELONA – Por a les urnes, por a la democràcia – por Josep A. Vidal

barcelona

 

“Da igual que se quiera imponer la voluntad por la violencia que que se quiera imponer la voluntad por las urnas.” Aquesta afirmació demencial i totalment reprovable ha estat feta (21-3-2014) per Francisco Alonso, portaveu del Partido Popular (PP) al Congrés dels Diputats espanyol, en referència a la decisió del Parlament de Catalunya i del Govern català de convocar una consulta el proper dia 9 de novembre per tal que els catalans s’expressin sobre la constitució de Catalunya en Estat i sobre si aquest ha de ser o no independent.

L’admissió a tràmit pel Congrés de la petició del Parlament de Catalunya perquè li sigui cedida la capacitat de convocar la consulta, i la decisió de debatre-la a la Cambra en una data imminent (8 d’abril), ha disparat l’alarma. I la tensió acumulada ha esclatat en un joc dialèctic que passa de l’amonestació i la desautorització a l’amenaça de punició.

Hi ha alguna estratègia darrere de l’escalada en l’agressivitat contra el dret a decidir dels catalans els darrers dies?

El procés català resultat especialment incòmode precisament per la seva voluntat de produir-se en un marc estrictament i radicalment democràtic. Pot un govern democràtic, que forma part de la Unió Europea, reprimir un moviment secessionista democràtic? Fins on pot pressionar? Quina és la mesura de la força que pot exercir contra el procés si aquest es produeix democràticament? Si exercís la força –prohibint, reprimint, suspenent el Parlament, destituint el govern, ocupant el territori, prenent el control institucional…–, amb quins arguments hauria d’acreditar la seva acció, no sols davant l’opinió internacional, sinó també davant la pròpia ciutadania?

La gran força del procés català és la democràcia. Condiciona això l’estratègia actual dels qui s’oposen al procés? Probablement. Si més no, l’estratègia sembla orientada a pervertir el sentit democràtic del procés: per exemple, un editorial del diari El País (19-3-2014) suggereix que el full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana constitueix “un cop de mà contra la democràcia representativa”. Altres veus, des de posicions ideològiques diverses, manifesten que el procés català és un cop contra la democràcia espanyola molt més greu que el cop d’Estat del 23-F, el dia que el Congrés dels Diputats va ser pres per un escamot armat de la Guardia Civil, amb trets, amb moviment de tropes i fins amb tancs pels carrers. Entre aquestes veus, la de l’exalcalde de la Corunya, exambaixador d’Espanya al Vaticà, Francisco Vázquez, en una entrevista recent: “entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el coronel colpista Antonio Tejero no hi ha cap diferència perquè el que està fent el president català és anunciar un cop d’Estat”.

Aquest estil de declaracions són la punta de l’iceberg; n’hi ha a grapats, de frases pronunciades des de diferents tribunes que identifiquen el procés català pel dret a decidir amb “atac a la democràcia”, “cop de mà”, “cop d’Estat”, “acció delictiva”, “terrorisme”, i coses per l’estil totalment inadequades per descriure un procés que ha manifestat en les paraules, en les formes, en els actes i en les declaracions programàtiques la voluntat de no separar-se del marc democràtic. Amb intencions estratègiques o no, el cert és que la perversió del procés no contribuirà a l’explicació ni l’entesa de les posicions, i en canvi pot servir d’empara per a accions repressives, sigui prohibitives o, eventualment, sancionadores o punitives. Aquest seria un escenari innecessari, que només s’explicaria des de la falta absoluta d’intel·ligència política per totes les parts (no només Espanya i Catalunya, sinó també Europa i els organismes que preserven el dret internacional).

Les paraules del portaveu del PP al Congrés, esmentades al començament d’aquest article, són una mostra de la incapacitat política i la crispació irada i irreflexiva amb què el govern espanyol està gestionant el conflicte. Malgrat les reiterades sol·licitus de diàleg del Govern català, presentades fins i tot per imperatiu parlamentari, el diàleg és inexistent (o inaparent). Malgrat les reiterades afirmacions del Gobierno espanyol que està disposat a “dialogar”, el diàleg és inexistent (o inaparent).

El Govern de Catalunya vol parlar de com dur a terme, de manera acordada, la consulta; el Gobierno d’Espanya, està disposat a parlar de tot, però no de la consulta; és més, posa com a condició per parlar amb Catalunya, la renúncia al procés i a la consulta. En la seva lògica política del pacte –segons la qual només es pacta amb els vençuts o amb els subordinats– no s’adonen que és un disbarat pensar que el president de la Generalitat i el president espanyol es reuneixin per parlar del temps, del sexe dels àngels, de la Lliga i de les quatre qüestions administratives dictades pels protocols burocràtiques de l’Administració…, i creuen que la consulta, la sobirania, la independència i les relacions “bilaterals” entre Espanya i Catalunya poden quedar al marge del diàleg.

És a dir, que mentre el ministre d’exteriors espanyol envia dossiers i protocols d’actuació i argumentaris contra les pretensions catalanes a totes les ambaixades del món, a tots els mitjans de comunicació principals, fins i tot a les universitats, als organismes internacionals, etc., i aprofita fins i tot els fets de Crimea per parlar de Catalunya, el president de Catalunya no pot parlar d’aquest tema amb el president d’Espanya!

El full de ruta català, però, continua: el dia 8 d’abril, debat de tràmit al Congrés perquè els defensors tridentins de l’statu quo diguin NO, una vegada més, a la sol·licitud catalana per celebrar la consulta. L’argument serà el de sempre: que la Constitució no ho permet. Tant se val que notables juristes constitucionalistes, fins i tot algun dels “pares de la Constitució”, diguin que hi ha espai legal per a la consulta… Tant se val tota la jurisprudència i tots els arguments, tant se val la voluntat del poble de Catalunya: no existeix la sobirania catalana, no existeix la nació catalana, no existeix “el poble de Catalunya”; la decisió del govern espanyol està presa d’antuvi i el debat parlamentari serà un tràmit que volen aprofitar per enrocar la posició del NO i, si això els fos possible, “desautoritzar i desnaturalitzar” els arguments sobiranistes dels catalans davant l’opinió pública i les institucions, nacionals i internacionals.

Malgrat tot, Catalunya –així ho crec i així ho espero– conservarà el cap clar i mantindrà el full de ruta amb rigor democràtic, sense caure en la provocació, més cohesionada cada vegada en la defensa del dret a exercir la sobirania nacional i decidir sobre el seu futur –que no vol dir en el SÍ a la independència, cosa que dependrà de les urnes–. A cada embat, més cohesió i més fermesa en la defensa de la dignitat i dels drets nacionals.

Aquesta darrera setmana s’han sentit diferents veus dels mitjans polítics i informatius defensors de l’statu quo proclamant la necessitat de dissoldre l’Assemblea Nacional Catalana. A Catalunya, però, aquestes veus han disparat el nombre de persones que s’hi han inscrit com a socis o simpatitzants: 3687 socis i 2785 col·laboradors i simpatitzants s’hi han afegit en una setmana; només en un dia (20-3-2014) s’hi han afegit prop de 3250 persones.

Catalunya vol decidir. Vol que parlin les urnes… Només poden pensar que la voluntat expressada en les urnes és una forma de violència els qui manquen de conviccions democràtiques fermes.

Leave a Reply