DIA DE LISBOA – “LISBOA” de Narcís Comadira – uma escolha de Josep A. Vidal

diadelisboa2

 

LISBOA

                (Narcís Comadira)

 

¿Quin reclam ja pots alçar en contra meva,

mar atlàntic, mar brut, oceà

de mites i novel·les?

Per l’horitzó m’apareixen

els països llunyans perfumats

de suors i flors rares. Les races

de pell fosca de cafè i de cacau,

els músculs de cautxú, les artèries

de foc, els ulls de pètal

d’orquídia.

L’enveja se’m menja i somio

un cos així per mi, somio

l’ànima que els fa vius,

per vèncer el meu desànim.

Voldria el seu olfacte, el seu tacte,

tota la força elèctrica,

el goig dels seus espasmes.

Però ara sóc aquí,

d’aquesta banda del pont

d’aigua bruta absoluta,

sempre movent-se i mai duent-me enllà;

sóc al límit extrem, al cor de l’estuari.

 

M’envolten les gavines, aquestes

rates alades, voraces, sospeses,

mecàniques sobre les aigües tèrboles,

penjades per fils invisibles, els mateixos

que em sostenen a mi, rata voraç,

poeta alat a vegades, a vegades mecànic.

Però tu, oceà, també ets sempre mecànic

i saps omplir de vida i de corrupció

aquest líquid espès. La mecànica

l’has omplert d’animals i de somnis.

 

I, a dalt, tot aturat;

aquesta grandesa implícita de les pedres,

les façanes encrostonades, decorat exquisit

per una obra d’estàtues pletòriques,

de pell endormiscada, negres vinguts de lluny,

el mestissatge august.

I aquesta olor de peix que embolcalla el barroc

i el mantell de vainilla

que llisca sobre el blau de les majòliques.

Lisboa, Lisboa, voreres de punt de creu,

ràfegues d’antigor que es tornen vida eterna

en la cançó, més tòpica encara que la vida.

 

Aquest diumenge tèrbol de mals records i música

de fagot, implacable,

penso en l’altre costat del teu mar

i miro d’oblidar-me en una migdiada

feixuga, ennuvolada de desconcert i culpa.

Sospeso el temps que passa,

la càrrega dels «no» sempre excessiva,

el luxe incandescent

i aquest perpetu engany de la carn exaltada…

 

Mar, mar obert, irreal,

d’esdevenir constant.

Mar, mar atlàntic, si poguessis endur-te,

en aquest gruix espès de vapors, el meu cor

cap a les illes pures: la Solitud, la Calma.

 

El monstre humà s’extasia en els seus membres,

somia paradisos lluny del podrimener.

Però et té a tu, Lisboa.

                Conserva’l

el teu recés curull de sal simbòlica.

 

 

 

Leave a Reply