LISBOA
(Narcís Comadira)
¿Quin reclam ja pots alçar en contra meva,
mar atlàntic, mar brut, oceà
de mites i novel·les?
Per l’horitzó m’apareixen
els països llunyans perfumats
de suors i flors rares. Les races
de pell fosca de cafè i de cacau,
els músculs de cautxú, les artèries
de foc, els ulls de pètal
d’orquídia.
L’enveja se’m menja i somio
un cos així per mi, somio
l’ànima que els fa vius,
per vèncer el meu desànim.
Voldria el seu olfacte, el seu tacte,
tota la força elèctrica,
el goig dels seus espasmes.
Però ara sóc aquí,
d’aquesta banda del pont
d’aigua bruta absoluta,
sempre movent-se i mai duent-me enllà;
sóc al límit extrem, al cor de l’estuari.
M’envolten les gavines, aquestes
rates alades, voraces, sospeses,
mecàniques sobre les aigües tèrboles,
penjades per fils invisibles, els mateixos
que em sostenen a mi, rata voraç,
poeta alat a vegades, a vegades mecànic.
Però tu, oceà, també ets sempre mecànic
i saps omplir de vida i de corrupció
aquest líquid espès. La mecànica
l’has omplert d’animals i de somnis.
I, a dalt, tot aturat;
aquesta grandesa implícita de les pedres,
les façanes encrostonades, decorat exquisit
per una obra d’estàtues pletòriques,
de pell endormiscada, negres vinguts de lluny,
el mestissatge august.
I aquesta olor de peix que embolcalla el barroc
i el mantell de vainilla
que llisca sobre el blau de les majòliques.
Lisboa, Lisboa, voreres de punt de creu,
ràfegues d’antigor que es tornen vida eterna
en la cançó, més tòpica encara que la vida.
Aquest diumenge tèrbol de mals records i música
de fagot, implacable,
penso en l’altre costat del teu mar
i miro d’oblidar-me en una migdiada
feixuga, ennuvolada de desconcert i culpa.
Sospeso el temps que passa,
la càrrega dels «no» sempre excessiva,
el luxe incandescent
i aquest perpetu engany de la carn exaltada…
Mar, mar obert, irreal,
d’esdevenir constant.
Mar, mar atlàntic, si poguessis endur-te,
en aquest gruix espès de vapors, el meu cor
cap a les illes pures: la Solitud, la Calma.
El monstre humà s’extasia en els seus membres,
somia paradisos lluny del podrimener.
Però et té a tu, Lisboa.
Conserva’l
el teu recés curull de sal simbòlica.