“…e só há frio e mar e mar e mais mar…“
“O atlas iluminado” és un poemari excel·lent. Aquest adjectiu laudatori pot semblar obligat per l’amistat de molts anys amb Carlos Loures, l’autor d’aquest trasbalsador “manual de poemonàutica” i per l’admiració envers la seva obra poètica, o potser simplement per l’obligada correspondència a la dedicatòria amb què me l’ha obsequiat. Però, no és pas així. Per això, un cop acomplert suficientment amb aquesta introducció el deure de cortesia, deixeu-me repetir, ja amb total llibertat, que el poemari de Carlos Loures és un recull excel·lent, i que ho és de manera extrema.
Excel·lent, sorprenent, trasbalsador, “O atlas iluminado” és un llibre intel·ligent i savi, i, obligat per la saviesa, és un llibre distant, de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat que, obligat pel neguit humanístic que el travessa, ens fa sentir una veu –sorgida de la deu més profunda de què beu el poema– radicalment pròxima, càlida i sincera –a desgrat de la ironia punyent que traspua, a voltes dolorosa–, com d’un mateix.
En la mirada o les mirades amb què Carlos Loures va dibuixant aquesta singular carta de navegar, ell mateix –la pròpia existència fosa en el poema– és part del paisatge. Al fons dels ulls de Carlos Loures hi ha encesa, flama en vigília permanent, la mirada del poeta. Quant de temps fa que crema? Com, quan, per què es va encendre? Quan va fer el primer esclat i va difondre la primera claror aquesta manera de mirar i d’entendre que és la seva poesia…?
Sempre i en tot cas, la irrupció de la poesia en l’existència és de naturalesa misteriosa, inabastable i, com a tal, inexplicable. Per això, no és possible
explorar la naturalesa del poema i els lligams que estableix amb la vida sense explorar els viaranys recòndits de l’existència. La mirada poètica és flama encesa, vigília permanent. I en aquest recull, la mirada poètica és alhora foguera elemental i primigènia, torxa i far. La foguera és energia vital, claror, calor; força generadora de realitats: sense ella la mirada poètica no és possible. La torxa és la flama útil, adaptada a la força de la mà, al moviment i la intenció del braç; és la flama que cerca, que penetra foscors i desvetlla misteris, la que obre camins i alertes, la que desfà tenebres allà on l’afany i el neguit, la fam i el dolor, cerquen realitats que s’escapen al coneixement elemental; la torxa és guia, és senyal que avança al pas del nostre pas i de la nostra inquietud: sense ella, la mirada poètica no té sentit. El far és distància i horitzó, objectiu i referència; qui no va enlloc no sap llegir ni interpretar llums i tenebres, ni fars, ni sol, ni estels; el far vol dir camí, navegació, viatge, risc, aventura: sense això, el mar ja no és el mar, car no hi ha cap més enllà ignorat, no hi ha misteri, i tampoc no hi ha poesia o, si n’hi ha, no té res a veure amb la veritat, banal foc d’encenalls, jocs d’artifici, miratges, lluentors cortesanes vanitoses i autocomplaents.
La poesia no rau indefectiblement en el poema. Mètrica, sintaxi, ritme i rima no basten a construir un poema, com tampoc fusta i cordes i velamen no acrediten un vaixell mariner. La matèria de què és fet el poema és tan essencial com els materials amb què es construeix la nau, però no és garantia suficient de la poesia:
…pois a rima é só um remo que dá
a ilusão de ritmo e simetria – a essência
vive no fogo que nas palavras há
se o poeta as elege com poética ciência.
Ni tan sols el bon ofici del poeta no és garantia suficient, com tampoc no és suficient el bon ofici del mestre d’aixa per assegurar la navegabilitat de la nau: “ha viagens que terminam en naufragio“. La poesia sorgeix de sobte en una confluència plural de factors que aporten d’una banda l’expressió –art en definitiva– i d’una altra l’existència.
Se entre as palavras se estabelece
um nexo e uma imagem eclode, acho,
nesse acto mágico que às vezes se produz,
fogo posto ou apenas um fogacho
é às vezes poesia o que acontece.
A palavra deixa de o ser – passa a ser luz.
[…]
Em suma, o poema faz-se com ritmo e uma gota de magia
e na espuma que fica das palavras, por vezes, há poesia.
Aquesta essencialitat que lliga la poesia a la vida estableix també en el poema la jerarquia de la forma. L’expressió poètica es produeix en la forma –no pas miraculosament però sí amb un punt de màgia–, però no es redueix exclusivament a l’estructura formal del poema, sinó que, per voltes, la depassa. El poema, com la nau, necessita una estructura ferma i ben confegida, sense esquerdes que posin en risc la navegació: “…com brechas, nau ou poema, não vão a nenhum lado“. La poesia, però, no és tampoc l’estructura formal, tan inseparable de la naturalesa mateixa del poema, sinó l’harmonia última, essencial, que, transcendint els límits formals de l’arquitectura del poema, el vincula amb la realitat, amb allò que filòsofs i poetes al llarg dels temps n’han dit la natura els uns, la veritat els altres.
…Comparando poemas com naus
um verso coxo não é partir a quilha.
Questão de métrica e de harmonia,
falhar silaba é partir uma cavilha;
perca-se o poema, salve-se a poesia.
Porque mais vale mil vezes violentar a métrica
do que aceitar a manipulação genética.
És aquesta harmonia essencial –lligada a la vida i indescriptible– a la qual es vincula el poema la que dóna sentit i completa l’arquitectura formal del poema a través de la qual, de vegades, es descobreix la poesia, com el mestre d’aixa, confegint els materials amb l’antiga saviesa de l’ofici, ens “descobreix” la nau amagada en l’essencialitat de la matèria:
Barco e poema viviam antes de nascer.
A grande poesia e os barcos belos estão
nas áarvores da floresta encarcerados.
Així, la poesia és descobriment, és bellesa i és vida. Re-creació essencial del món, re-construcció àrdua d’una veritat més desitjada que coneguda: “…o corpo de osiris, em pedaços dividido, / é, pelo amor de isis, devolvido à vida.” I és, en l’impuls primigeni, un acte d’amor.
L’obra poètica de Carlos Loures proposa, amb persistència, la reflexió sobre la “matèria poètica” i sobre la “funció de la poesia”. Per això, aquest “Manual de poemonàutica” seria sorprenent, insòlit, si es limités a proposar-nos un apropament a la jerarquia entre poesia i forma, a la manera de tants i tants debats estèrils que sobre aquest tema han entretingut els erudits. No és pas així: amb una coherència enorme i amb la perspectiva del camí fet, aquest recull em sembla el punt culminant d’un itinerari, aquell moment en què, des de l’alçada i la distància, es contempla el camí des de l’experiència mateixa del camí. I és en aquesta contemplació del viatge on sorgeix més nítidament i colpidora la poesia, aquell fet prodigiós, insòlit, que, com hem llegit en la primera part del poemari, es produeix “às vezes” amb “uma gota de magia e na espuma que fica das palavras“.
La veu del poeta –debuxante de cartas de marear– que escoltem en la segona part del recull amb accents trasbalsadors, porta a l’extrem la reflexió sobre la matèria poètica: l’existència, la vida, el temps, l’impossible, l’inabastable… Els poemes són modelats a cops de cisell, amb contundència. L’eina esberla la roca del poema, hi obre ferides, hi dibuixa cicatrius inesborrables. En la roda del temps, la nau somiada i construïda amb tota l’ambició del llarg viatge envers la utopia, resta varada al port, com barca miserable, noliejada per a un periple impossible. Trist viatge immòbil d’un mariner ebri. La vida pensada, volguda, somiada intensament, ambicionada, que s’escola en la taula miserable d’una taverna. Sempre a punt de salpar (“…para arribar à praia da verdade…“) i sempre al mateix port. Sempre amb l’afany de viure i d’esperar, mentre el temps s’escola entre els dits i no és possible retenir-ne ni una engruna… La impossibilitat alimenta el dubte, la relativitat de la distància, tot és lluny i és a prop: “A meta é o ponto de partida…“
…a verdade é coisa relativa
está nas mãos que detiverem o poder.
A verdade não é fixa, permanente.
É como é, nem má nem boa –
“tudo é e não é, alternadamente”
como dizia o antónio maria lisboa.
La ironia no amaga pas del tot una veu desolada; ans al contrari, la fa molt més profunda i més punyent alhora. Glateix, rere el sarcasme, un eco sense veu de l’antiga saviesa que pregunta, com el Job bíblic, “què és la vida de l’home per fer-ne tant de cas”.
Al seu olimp, els déus estan molt enfeinats,
molt més del que els mortals es pensen –
com han de fer cabal del teu pobre destí
trasbalsats com estan amb tant d’estrès?
(és feina mal pagada, la dels déus, dissortats).
Si la vida o l’oceà esclafa algun cretí
que es va endinsar en la boira – si un monstre el malfereix
o el mata, qui el va fer agosarat?
Com han de poder els déus sense actualitzar el software
preocupar-se d’un pobre mortal? – mira nano,
si vols busca’t la vida, fes-te a la mar;
no culpis, però, els déus si vas a mal borràs.1
Creix l’abisme entre la vida pensada, desitjada, volguda, i l’existència. Al capdavall de la gran aventura, de la travessia de l’oceà feréstec, no espera la victòria, ni terres de conquesta, ni la glòria d’un gest, ni cap mot de constància que en servi la memòria:
[…]Queria acabar esta conversa de forma exemplar,
com una citação clássica… agrr… vou vomitar.
Amb la nau noliejada, amb el velam a punt, amb el timó esperant la mà del navegant, amb el vent de popa i l’horitzó que espera, el navegant, ebri de temps que fuig i d’impotència, acaba el viatge al punt just on comença:
A ilha a que more pôs o nome de utopia
é a razão de ser desta demanda.
No fundo do pichel talvez um dia
encontre a utopia à mesa da locanda.
En la desolació del temps –aquest “pouco tempo que me sobra“–, en el silenci mortal del paisatge malmès, en la mar que es perd vers horitzons incògnits, només el cant de la sirena –mascaró hàbilment esculpit i adosat a la proa de la nau, que assenyala amb el pit la terra d’esperança– continua impertèrrit convocant els navegants, malalts de temps i ebris d’impotència, a l’aventura del viatge a algun enlloc que algú anomenà Utopia.
A sereia protege a nave que mergulha na névoa obscura.
Canta: “homes e barcos morrem. O sonho é eterno”
O poeta olha a silente poalha das estrelas e fecha o seu caderno.
Extraordinari, impressionant poeta, Carlos Loures. I excel·lent a l’extrem –i a l’extrem lúcid– aquest seu “Manual de poemonàutica”.
Josep A. Vidal
- Traducció, J.A.Vidal