CARTA DE BARCELONA – El 27-S a Catalunya, eleccions i plebiscit

barcelona

L’anomenat “procés”, que és per a molts catalans l’eufemisme estratègic amb què canalitzem el nostre desig d’aconseguir la plena sobirania, la independència i l’Estat propi, és a punt de culminar la primera fase, aquella que havia de consistir en la convocatòria d’un referèndum en el qual els catalans es manifestessin democràticament sobre el futur polític de Catalunya.

El Consell per a la Transició Nacional va fixar la sèrie d’alternatives possibles per a la celebració de la consulta, i va donar la preferència a un acord amb l’Estat espanyol que la fes possible. Totes les vies establertes per aconseguir l’entesa amb l’Estat eren defensables des d’una lectura democràtica de la Constitució espanyola que tingués com a marc de referència prioritari la defensa de les llibertats.

Però, la lectura de la Constitució ha estat obtusa, restrictiva i repressiva, i ha tingut com a referent directe l’ultranacionalisme espanyol, contra el qual s’han anat estavellant totes les opcions de diàleg i entesa. Hem arribat, per tant, a l’última opció: la dissolució del Parlament català i la convocatòria d’eleccions parlamentàries amb voluntat que esdevinguin plebiscitàries.

Des dels sectors hostils i oficialistes, a Espanya i a Catalunya, s’han apressat a proclamar la inexistència jurídica del concepte “eleccions plebiscitàries”, amb el colofó que, no existint, no poden ser convocades. De calaix! (dit en castellà castís, una verdad de Perogrullo!). A Catalunya, si les previsions es compleixen, les eleccions del 27 de setembre seran “parlamentàries”, però constituiran un plebiscit, sempre i quan permetin establir d’una manera democràtica la quantitat de suport de les opcions sobiranista o unionista pel que fa al futur polític de Catalunya. Les eleccions són la prèvia, el plebiscit serà la conseqüència immediata. Així va ser l’any 1931, quan les eleccions municipals convocades van donar uns resultats tan contundents que van ser interpretades en clau plebiscitària i van obrir la porta a la proclamació de la República.

Els partits antisobiranistes o antiindependentistes (les etiquetes són de difícil adjudicació en aquest moment) s’adonen que la lògica dels fets els col·locarà en una contradicció, i ja esmolen els ganivets de la demagògia per justificar-se. Si les forces sobiranistes obtenen la majoria, hauran d’argumentar que els resultats no suposen cap victòria del sobiranisme, perquè els partits hi hauran concorregut amb programes més complexos, en els quals no hi haurà només la reclamació sobiranista. En canvi, si el sobiranisme quedés en minoria, proclamaran immediatament la victòria de l’unionisme i la defunció definitiva del sobiranisme; és a dir, faran, si els convé, una lectura plebiscitària del resultat electoral. A aquesta alçada de la pel·lícula la coherència els importa un rave; l’únic que els val és la derrota absoluta del sobiranisme català. I dic “absoluta”; no busquen una derrota qualsevol, sinó una derrota per sempre: la dissolució de Catalunya en el magma de les províncies assimilades i sotmeses a perpetuïtat a la fórmula constitucional.

La diferència entre els partits arrenglerats amb l’espanyolisme està només en la fórmula constitucional que proposen. Així, per al Partit Popular i Ciutadans es tracta d’enfortir la Constitució actual mitjançant una lectura centralitzadora i regressiva, que ens retorni al punt zero de la Transició per tal de recuperar –en versió “conservadora i desinhibidament carca” en el cas del PP i en versió “moderneta i disimuladament casposa” en el cas de Ciutadans– la supremacia dels valors del patriotisme constitucional, basat en la Espanya única i homogènia –una llengua, una pàtria, una bandera, un rei, un govern– amb algunes peculiaritats folklòriques i algunes pinzellades d’atomització de l’Administració que permetin presumir de pluralisme, tolerància, llibertat i descentralització, sense que la presumpció tingui conseqüències polítiques.

Per als socialistes, la fórmula passa per la reforma federalista de la Constitució. El federalisme, que el socialisme espanyol va ressuscitar de mala gana després de les passades eleccions (novembre 2012) i que ara accepten in extremis i el presenten com el Gran Salt Endavant, és la fórmula salvífica, el paradigma de la “tercera via”. No han hagut d’inventar-se’l ni els genera inconveniències amb el seu discurs polític tradicional. El federalisme no ha estat mai estrany al discurs del socialisme espanyol, encara que, completada la Transició amb l’aprovació de la Constitució i l’accés, posteriorment, del PSOE al govern del país, hagués quedat abandonat al calaix dels mals endreços. Aquest oblit o abandonament del federalisme en la pràctica socialista durant molts anys no és un fet anecdòtic, perquè palesa que la resurrecció del federalisme no prové d’una aspiració legítima de l’ideari socialista: neix de la voluntat de desmobilitzar el sobiranisme i, més concretament, l’independentisme català i d’establir un marc jurídic que l’escapci per sempre. Mireu, si no, en els programes electorals i en les campanyes dels socialistes en les eleccions d’octubre de 2012 a Galícia i al País Basc quina va ser la presència i la força d’una proposta d’articulació federal de l’Estat espanyol: cap. I no és que en aquests territoris no hi hagués base suficient per a l’articulació de propostes d’encaix d’aquest caire. El federalisme del socialisme espanyol reneix arran de les eleccions del 2012 a Catalunya, quan comença a prendre forma la reivindicació nacional independentista. El federalisme socialista no reneix de les seves cendres a favor d’una idea nova per a Espanya, sinó en contra d’una Catalunya independent. Per això neix malcarat i hostil, i per això mateix no aconsegueix d’explicar-se, o ho evita. Si “això de Catalunya” es dilueix i acaba en no res, la voluntat federalista del PSOE (i del PSC) tindrà els dies comptats i, probablement, també es diluirà en paraules i maquillatge constitucional i acabarà en no res.

Pel que fa a Unió Democràtica de Catalunya, desfeta recentment la coalició amb Convergència i escindit el partit entre els “oficialistes”, afectes al richelieuà Duran i Lleida, i els “essencialistes”, fidels a l’ànima sobiranista fundacional, s’apuntarien –els oficialistes, vull dir– a qualsevol gest de bona voluntat que els fes el Partit Popular, però no poden fer-ho, perquè la política anticatalana del PP –com la de Ciutadans– no els deixa cap opció que no els condemnés a perdre l’electorat que els queda després del trencament amb la part més catalanista de les pròpies bases. Així que agrairien com un bàlsam per a les ferides obertes un acord amb els socialistes catalans, amb els qual podrien representar una opció “catalanista d’ordre”, no trencadora, que aglutinés el catalanisme espanyolista, és a dir, els sectors de la societat catalana moderada contraris al trencament amb Espanya.

En l’àmbit de les esquerres, les que ho són o les que “pretenen ser-ho i-ja-es-veurà-què-són”, els comunistes d’EUiA –que, apuntant-se a algun cavall guanyador, miren d’amagar la patacada que han tingut en les darreres eleccions i la deserció de bona part dels electors que els havien fet costat– cerquen l’acord amb forces emergents com Procés Constituent (la formació liderada per la monja benedictina Teresa Forcades), Podem (el Podemos del mediàtic i messiànic Pablo Iglesias), Moviment d’Esquerres (MES, la plataforma promoguda per exsocialistes sobiranistes)…, amb el propòsit de concórrer plegats a les eleccions del 27-S, contituïts en “esquerra transformadora” (no hauria de ser per definició “revolucionària”?) i amb l’esperança de repetir a escala catalana una fórmula que, en las municipals recentment celebrades, els ha donat l’alcaldia de Barcelona. Aquí, tot i que els posicionaments pel que fa al sobiranisme i la independència són heterogenis, hi ha el relat utòpic que una victòria d’aquesta “esquerra trasformadora” a Espanya suposaria un canvi d’escenari polític que faria possible anàlisis i alternatives ara impensables, com l’obertura d’un procés constituent que tingués com a resultat un nou marc constitucional i un nou país. El resum d’aquest posicionament, pel que fa al “procés” català, seria que allò assenyat és esperar i de posposar tota iniciativa sobiranista. Dit altrament, canviar Espanya per poder canviar Catalunya (convençuts, però, que, probablement, en una “Espanya diferent” desapareixerien les ànsies independentistes). No diuen, en canvi, que per a un país que reclama sobirania plena lligar el seu futur al que pugui passar al país del qual es vol desfer suposa una cessió o supeditació i és, per tant, una pèssima manera de començar.

Enfront d’aquest panorama, les forces sobiranistes (Convergència, Esquerra Republicana, la CUP, principalment), que, com és natural, esperen comptar amb la fidelitat dels seus votants habituals –suposadament sobiranistes i fins i tot independentistes convençuts–, hauran d’aconseguir, a més, que l’embat dialèctic i les promeses de l’unionisme no afeblexin la convicció dels seus fidels. I hauran d’aconseguir també que molts indecisos sense filiació política o indiferents s’arrenglerin, amb tanta convicció com sigui possible, amb el catalanisme sobiranista; i que aquells que, sent independentistes o sobiranistes convençuts, votarien el programa polític d’altres formacions, donin prioritat a la idea força d’aquestes eleccions que es pretenen plebiscitàries i es produeixi gràcies a això un transvasament de vots de les files del PSC, d’UD i d’EUiA cap a l’independentisme.

Tot i que hi ha l’estiu pel mig, la política catalana no farà vacances, ni tampoc l’espanyola. Passaran moltes coses, no sé si sorprenents, ni sé tampoc si seran il·lusionants o descoratjadores per als uns o els altres. El moment històric, però, és apassionant i, sens dubte, en qualsevol sentit, transcendental.

Josep A. Vidal

Leave a Reply