“I jo? Saps qui sóc i d’on vinc?”

barcelona

“- Je ne comprends pas le sport, je ne suis pas nationaliste, j’ai dit.”

Llegeixo això a “Le quatrième mur”, de Sorj Chalandon: “L’antinacionalisme? És un luxe de l’home que té una nació.” La frase m’interessa en aquest cas per exemplificar un fenomen molt freqüent en el debat i l’argumentació política: la perversió del llenguatge, per apropiació; la corrupció del sentit per colonització dels conceptes, abusos que tenen la finalitat estratègica de desproveir el contrari del dret d’utilització dels mots i els conceptes que podria emprar en la contraargumentació.

És el que passa quan el pensament autoritari s’apropia, seguint amb els exemples, del mot “democràcia” -i potser, per redefinició, també del concepte, una estratègia que l’Estat espanyol ha emprat recentment amb la col·laboració inestimable de la Real Academia de la Lengua Española, que ha redefinit un bon feix de conceptes que tenien una definició hostil o inconvenient per al nacionalisme espanyol-. És el que passa, per exemple, quan el despotisme del capital s’apropia del concepte de “llibertat”; és el que passa quan els del pensament únic s’apoderen del mot i dels conceptes de “justícia” i “legalitat”, d’”igualtat”, de “solidaritat”; és el que passa quan els jerarques i la cúria de qualsevol orde i confessió s’apoderen dels conceptes de “llei suprema”, “ordre universal”, “veritat”, o, en els àmbits més personals, “pàtria” o “Déu”. Un cop s’han apoderat en exclusiva dels conceptes, els neguen, naturalment, als seus contraris. És una fal·làcia que el contrari, portat per l’abrandament del debat, assumeix de facto i, en fer-ho, es situa en un terreny pantanós: “si jo, que defenso A, em proclamo, ni que ho faci cínicament o perversament, demòcrata, tu, que defenses l’anti-A, encara que ho facis des de conviccions demòcratiques, actues contra la democràcia”. I a partir de l’avantatge obtingut del fet d’haver instal·lat aquest axioma com a irrefutable en l’argumentació, es pot reblar el treball de perversió del llenguatge per anatematitzar l’altre fins a l’extrem de situar-lo, si convé, presumptament fora de la llei i judicialitzar així el debat polític tot substituint-lo per una -aparentment- legítima i convenient repressió o per la persecució judicial. L’altre, aquell que ha estat desposseït del llenguatge amb què hauria expressat les seves opinions, ha quedat desautoritzat i el manipulador podrà reblar el clau titllant-lo de “desestabilitzador”, “enemic dels valors socials que consagra la Constitució de què ens hem dotat democràticament”, “enemic de l’Estat i de la seguretat nacional”, “colpista”, “sediciós”…, a més de boig, manipulador, demagog, dictador, tirà, nazi… i tots els qualificatius que serveixin per tapar amb porqueria la realitat que es vol destruir i convertir-la en un femer. Això li assegurarà una complicitat social suficient quan, al marge completament del debat i l’argumentació, enfili directament els camins de la repressió, la coerció o la supressió de les llibertats.

Tornant ara a la citació amb què, a tall d’exemple, iniciava aquest article, els qui se senten emparats per la protecció d’un Estat poden exercir d’universalistes sense problemes malgrat que alhora practiquin un nacionalisme desacomplexat, absorbent i malsà. I poden, des de la prepotència que els confereix el seu estadi privilegiat, anatematitzar els pobles que, mancats d’un Estat i sotmesos a interessos estranys, reclamen el dret d’ocupar un espai propi en el conjunt dels estats, una aspiració que, es miri com es miri, no té res d’innoble.

Un internacional-nacionalista, és a dir, tots aquells que es proclamen internacionalistes i practiquen un nacionalisme de pedra picada, pot exhibir amb la major naturalitat els sentiments més excloents envers els pobles sotmesos i alhora titllar d’insolidaris, de nacionalistes excloents, d’anar contra el corrent de la història i de provincianisme, d’irracionalitat i sentimentalisme els pobles i les nacions que volen exercir el dret de constituir-se en Estat, un dret que els qui els subjuguen exerceixen sense necessitat que ni la història ni la cultura ni el consens social els l’empari amb més raó de la que serviria per emparar el dret de les nacions sense Estat.

És per virtut d’aquesta perversió d’apropiació del concepte que els polítics nacionalistes espanyols, des dels qui ocupen l’escalafó més baix fins a la màxima autoritat del govern i el cap de l’Estat, poden dir sense que els falli la veu i sense envermellir de vergonya que “Espanya és la nació més antiga del món” (hi ha també qui ha portat aquesta hipèrbole -per no dir-ne “rucada”- a l’extrem de parlar de la nació més antiga del “planeta”, i qui, més curt de mires, ha reduït l’àmbit mundial o planetari al d’Europa). Amb igual desvergonyiment, des del nacionalisme espanyol, s’ha fet dir al rei que la lengua castellana nunca fue lengua de imposición en ninguna parte del mundo (Joan Carles I) o que somos europeos por el hecho de ser españoles (Felip VI). Amb total manca de vergonya i fins de decència es combina, des dels càrrecs i les institucions espanyoles impregnades de nacionalisme barroer, que Espanya estima la diversitat dels pobles que la componen, alhora que es procura a cops de llei retallar els drets a la singularitat social, cultural, lingüística i fins econòmica de la nació catalana i dels qui ells anomenen, amb condescendència extrema, “territoris amb singularitat”. I aquest és l’objectiu del qual faran, si no bandera, punt central de la seva acció de govern els partits nacionalistes espanyols que concorren a les eleccions parlamentàries del proper 20 de desembre. El seu objectiu és clarament enviar a fer punyetes el poc que en resta d’aquella voluntat democràtica, socialitzant, republicana i descentralitzadora que l’any 1975 s’heretava de de l’antifranquisme i, per descomptat, de la legalitat republicana (la de la Segona Republica). Amb això es culminaria un procés de recentralització, de dissolució del poder democràtic i d’aixafament de la diversitat iniciat i mantingut des del primer moment de la transició i especialment des del 20 F, que, no hem d’oblidar-ho, va anar seguit d’aquell primer intent de recentralització, l’any 1981, que fou la LOAPA, la “Ley Orgánica para la Armonización del Proceso Autonómico”, amb la qual es donava carta d’objectiu polític a un dels eslògans del continuïsme franquista, que exercia ja com a “resistència franquista”: España una y no cincuenta y una.

[Dit de passada per als historiadors: ja triga massa la incorporació als esquemes historiogràfics de la Transició del concepte “resistència franquista”, que  va passar dels aldarulls al carrer al cop d’Estat, amb l’assalt al Congrés dels Diputats i el segrest de la monarquia i de les institucions -d’això se n’ha parlat-, però que, a més mai no va abandonar del tot les institucions de l’Estat, ni va deixar d’inspirar l’acció política -i d’això se n’ha parlat molt poc… La continuïtat de la Fundación Francisco Franco, dedicada a la perpetuació de l’obra del “dictador”, que ha estat rebent subvencions de l’Estat fins ara mateix, n’és una prova evident; com ho és també l’existència i l’activitat d’altres grups, com el sindicat Manos Limpias y altres faccions d’extrema dreta que actuen enmig d’un clima de tolerància, o de comprensió o d’indulgència incomprensible; com ho és la perpetuació del mausoleu del dictador mentre es nega el dret de recuperar les restes dels qui van ser enterrats a les cunetes i a les fosses comunes, o s’evita la condemna del franquisme i l’assumpció de tot el que comportaria, i no s’escolta la reclamació dels qui legítimament i amb sentit de justícia exigeixen la declaració de nul·litat dels judicis sumaríssims i els consells de guerra del franquisme.]

Són principalment els estats els qui poden permetre’s la pràctica desvergonyida del nacionalisme sentimentaloide, barroer, excloent, metropolità i colonitzador; són els estats els que poden permetre’s el luxe d’un nacionalisme gratuït, fet simplement d’arrogància, d’exhibició de musculatura; són els estats els únics que poden convertir en patrioterisme les manifestacions esportives, els únics que poden desplegar banderes i himnes o fer desfilar exèrcits amb la impudícia de qui no n’ha de donar explicacions. A diferència de les nacions sotmeses, on l’afirmació nacionalista serà menystinguda per l’internacional-nacionalisme com a provinciana, anacrònica, disgregadora; on l’exhibició de banderes i símbols serà considerada una ofensa a la Nació dominant –la nació única, la “de tots”, i on, naturalment, no hi podrà haver cap més exhibició de força que la de la voluntat popular expressada en manifestacions diverses o a les urnes.

En relació amb el procés independentista català s’està produint un altre cas flagrant d’apropiació del llenguatge, probablement més inadvertit, però similar als que he exposat. Em refereixo als conceptes aparentment antagònics d’unionisme i separatisme. D’una manera arbitrària, que semblen haver acceptat les dues posicions enfrontades, s’ha establert l’antagonisme entre aquests dos conceptes que tant poden ser antagònics com complementaris, com veurem més endavant, i s’han adjudicat les etiquetes d’unionistes i separatistes, respectivament, als qui volen mantenir l’statu quo de la Nació única, d’una banda, i als qui volen la independència de Catalunya, de l’altra.

La perversió conceptual rau en el fet que tota unió –sigui del tipus que sigui, no necessàriament d’ens polítics– implica l’existència de pluralitat. En la ipseïtat, és a dir, allà on només hi ha un ésser o una entitat, el que hi ha és identitat única i, per tant, no hi pot haver “unió de res”, perquè en la identitat única la unió és innecessària a més d’impossible. La unió només és possible en l’alteritat, en l’existència de dues o més realitats separades. Quan parlem de nacions i de pobles, tota unió que no es fonamenti en aquest principi de reconeixement d’alteritats no és unió, sinó “identitat”. Per això, quan el nacionalisme espanyol parla d’unió, està parlant en realitat d’identitat única –la que atorga la condició d’espanyols– i nega, conseqüentment, l’existència de cap altre ens sobirà. Així doncs, en què consisteix la unió dels unionistes que prediquen la identitat única? Des de quin reconeixement d’alteritat es produeix? Si es nega l’existència de l’altre, com és possible parlar d’unió? Té poc sentit exhibir la “unió” com a virtut per se, obviant l’anàlisi de qualitat de la unió. Cap unió no és bona si no és lliure i acordada entre iguals en capacitat per establir-la i gestionar-la.

Per tant, la ipseïtat és requisit tant per a la independència com per a la unió. Si Espanya i Catalunya han de consagrar qualsevol tipus d’unió o d’espai de trobada, cal passar prèviament per la condició de reconeixement d’alteritats. Cal que Espanya reconegui Catalunya com a poble sobirà, com a nació històrica i, avui, sobirana. És el prerequisit per a la unió (que no és el mateix que unificació ni uniformitat) en tots aquells aspectes d’interès comú.

És per això que l’antagonisme entre independentisme i unionisme és fals. Sense independència no hi ha unió, sinó subjugació, subordinació, sotmetiment, assimilació, colonialisme, abús de poder i prepotència, insuficiència i desprotecció jurídica, desigualtat, i a la llarga, inexistència (o aquella existència arqueològica, museística, folklòrica, inoperant que estan disposats a tolerar, com a molt, els partits polítics espanyols nacionalistes, i encara amb l’excepció del partit d’Albert Rivera, especialment, i del Partido Popular, que només l’acceptarien transitòriament, com una anomalia a extingir-se).

Els qui, a Espanya, defensen actualment les alternatives “unionistes” no són realment unionistes, perquè l’unionisme espanyol -d’arrel castellana- no vol unir res, perquè parteix del convenciment que no hi ha res a l’altra banda; per això són, tots ells, “separadors” o “separatistes”, encara que s’omplin la boca predicant la unió; perquè no accepten la independència de l’altre, i, per tant, la unió que pretenen és un concepte –i una realitat política– corrupte.

La unió real, és a dir els lligams d’acció política, econòmica, social, etc., o els punts de trobada i harmonització que es puguin establir entre Catalunya i Espanya, en el marc de la Unió Europea i de les relacions internacionals, han de passar necessàriament per la independència. Només l’opció independentista pot ser la base de la col·laboració i la trobada entre Catalunya i Espanya i entre aquests dos pobles sobirans i els altres pobles veïns, malgrat que la crispació i l’apassionament del moment actual no permeti valorar-ho amb la serenor necessària.

– Parle-moi de tes parents […].
– Mes parents n’avaient pas de nation, ils avaient une étoile.(1)

Josep A. Vidal

(1) Totes les citacions, inclòs el títol de l’article: Sorj Chalandon: “Le quatrième mur“, Éditions Grasset & Fasquelle, Paris, 2013. Le livre de poche, 33455.

Leave a Reply