CARTA de BARCELONA – Catalunya, endavant… – por Josep A. Vidal

barcelona.jpg

El 16 de gener del 1716 es va publicar el Decret de Nova Planta per a Catalunya, que arrabassava als catalans les institucions nacionals i els sotmetia a les lleis i institucions de Castella. De facto havien estat suspeses des de l’endemà de la desfeta del 1714. Després de l’11 de setembre, quan les forces borbòniques es van apoderar d’una Barcelona destrossada per les bombes, castigada per la fam i delmada per la guerra i per un setge ferri i implacable de prop de 14 mesos, les institucions catalanes van restar inoperants i el país ocupat i intervingut.

Avui, 300 anys després d’aquells fets, la Generalitat de Catalunya investeix el seu cent trentè president, fidel a una continuïtat institucional que, malgrat les disrupcions històriques, s’ha mantingut des del 1359, any en què Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, ocupà el càrrec per primera vegada.

El nomenament de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, gràcies a un pacte polític entre les forces independentistes ha estat un bany d’aigua freda per al govern de l’Estat i els partits nacionalistes espanyols; també per a la corona, que, a desgrat de la neutralitat a què està obligada constitucionalment, s’ha arrenglerat amb el radicalisme constitucional en contra de la vindicació catalana, probablement per preservar la supervivència de la pròpia institució, atès que la reinstauració monàrquica per la llei de successió franquista va impedir el tràmit, imprescindible en termes de puritat democràtica, del restabliment de la legalitat republicana.

El nacionalisme espanyol, embriac de fum i de vanitats, però mancat d’un projecte coherent amb la realitat de l’Estat que pretén defensar, es fregava les mans, fa quatre dies, davant la perspectiva d’una nova convocatòria d’eleccions a Catalunya, que hauria agafat el nacionalisme català cansat i destrempat. Ja gairebé donaven per mort i enterrat el projecte independentista i es vantaven que s’havia acomplert el pronòstic que des de l’inici havien fet: el trencament de la cohesió a Catalunya i el desinflament del soufflé separatista. Amb aquesta tranquil·litat s’havien lliurat a la gestió del desgavell de les passades eleccions parlamentàries espanyoles, que han deixat la pilota de la governació de l’Estat en terra de ningú i que obliga els partits espanyols a realitzar un exercici pactista per al qual no estan gens entrenats i que, a més, no s’avé amb la tradició autoritària i amb el mantenella y no enmendalla que és l’essència de la pràctica política imperialista d’arrel castellana. En aquest impasse, es permetien utilitzar Catalunya com a instrument polític per barallar-se entre ells, però, més enllà de la instrumentalització del conflicte català, cap dels partits espanyols no es prenia seriosament –que vol dir amb voluntat analítica i de coneixement– la realitat catalana i la voluntat política de canvi radical que ha expressat amb una constància contundent el poble català al llarg dels darrers deu anys.

L’acord in extremis a Catalunya, a poc menys de dues hores que expirés el termini legal que hauria obligat a la convocatòria reglamentària de noves eleccions, els ha descol·locat, a Espanya i, en clau de política interna catalana, a Catalunya. Immediatament s’han encès les alarmes: el projecte independentista no està mort, ni tan sols en hibernació, és viu i en marxa vers l’acompliment d’un projecte clarament esbossat, sobre el qual cada pas va adquirint perfils definits i precisos. L’anacrònica veu de la vicepresidenta del govern espanyol en funcions –la Sra. Sáenz de Santamaría– s’ha apressat a dir, amb la ridícula solemnitat que li és habitual i una exhibició d’incultura política i de desvergonyiment que, en un responsable polític, frega la indecència, que el president de la Generalitat ha de recordar que la “legitimitat del càrrec que ocupa prové de la Constitució”. La Constitució espanyola actual va ser aprovada el 29 de desembre del 1978, mentre que la Generalitat de Catalunya va ser restablerta el 29 de setembre del 1977. Fixeu-vos-hi: restablerta, no pas constituïda; era, per tant, la Generalitat republicana, amb la qual establia vincles el postfranquisme amb el reconeixement de la figura de Josep Tarradellas, que havia estat elegit el 1954, durant l’època d’exili de la institució, com a 125è president de la Generalitat.

La tesi que es pretén vendre com a bona és que la Generalitat històrica va ser abolida arran de la proclamació de la Constitució actual, i que per tant no existeix cap legalitat anterior. Jocs de paraules i bajanades; la Constitució va integrar la Generalitat en un marc nou, però no la va crear ni la va fer sorgir del no-res, no en va tallar les arrels ni les essències ni la continuïtat, ni li va escapçar la història. Per tant, no és de la Constitució d’on prové la legitimitat de la màxima institució d’autogovern a Catalunya, malgrat que aquesta hagi hagut d’inserir-se en el marc legal constitucional.

Davant la superació de les converses i els pactes per a la formació d’una majoria parlamentària independentista a Catalunya, el procés de constitució del Parlament a Espanya s’ha accelerat i, saltant-se debats i pactes a la catalana –és a dir, arribar a acords amb sacrificis, cessions i renúncies–, en el nacionalisme espanyol es multipliquen les veus que clamen per una Große Koalition, una gran coalició en la qual, fent tabula rasa de matisos i colors ideològics, totes les forces nacionalistes s’uneixin contra les aspiracions catalanes. Un govern de “salvació nacional”, liderat pel PP, amb l’ajut de Ciudadanos i el servilisme d’un PSOE cada vegada més misèrrim ideològicament i més miserable políticament. Es posaran d’acord? Vés a saber! No sembla fàcil, perquè cadascun és esclau del propi discurs: el PP, ha dit que “la Constitució no es toca”, i s’ha compromès en la constitució d’un estat centralitzat i fort; Ciudadanos, un partit, no ho oblidem, que va néixer contra la normalitat de la identitat catalana, té el projecte més involucionista, el més arnat, el més decimonònic i el més clarament neofalangista de tots tres, i ja ha presentat una iniciativa parlamentària perquè sigui intervinguda la Generalitat de Catalunya; i el PSOE, que ha volgut jugar a la solució federal, pretén en realitat un federalisme mordassa i centrípete, que serveixi eficaçment per evitar els moviments, les idees i les forces centrífugues, molt especialment a Catalunya. El PP ha dit que no renunciarà a la presidència; Ciudadanos ha dit que no pactarà amb corruptes; el PSOE ha assegurat que no investirà Rajoy…

Però, el projecte sobiranista a Catalunya els vindrà bé. Serà l’excusa perfecta per saltar-se tots els escrúpols polítics i consumar la Gran Coalició. Quan es tracta de “fermar” ben fort Catalunya, tots hi estan d’acord… En fi, no vull fer pronòstics. La política és voluble i hi ha temps encara perquè passin moltes coses en el paisatge polític espanyol. A Catalunya, però, s’ha reprès la iniciativa. Arreu de l’Estat sorgeixen moltes veus que diuen que ja ha arribat el tantes vegades anunciat “xoc de trens”. No serà un xoc de trens, perquè la desproporció entre la força de l’Estat espanyol i la que pugui exhibir Catalunya és enorme; si l’un és un tren, l’altra és una tartana. Però en aquest cas, com en la faula de la llebre i la tortuga, també poden ser definitives les raons democràtiques, la força de les conviccions, la defensa del dret i la fermesa d’un projecte de canvi polític. I en això Catalunya sembla ser l’única que sap què vol i la que continua portant la iniciativa.

Josep A. Vidal

Leave a Reply